La filòsofa jueva Hannah Arendt va formular el concepte banalitat del mal a partir del judici al criminal nazi Adolf Eichmann, que després que el Mossad el capturés a Buenos Aires en 1960 va ser transportat a Jerusalem per a rendir comptes dels seus monstruosos crims contra el poble jueu. La condemna a mort estava cantada, però Arendt va emetre un vot particular amb la seva tesi filosòfica: al seu judici, basat en el testimoniatge de l’antic tinent coronel de la SS, Eichmann havia fet el mal des de l’obediència irreflexiva i no des d’unes conviccions genuïnament maligna.
Aquest enfocament disruptiu li va crear no pocs problemes a Hannah Arendt dins de la seva pròpia comunitat, que l’acusava d’indulgent amb aquells monstres que havien intentat exterminar al poble jueu, acabant amb la vida de 6 milions de persones. Però la seva innovadora reflexió va deixar un angle diferent per a comprendre el mal i els mecanismes que el desencadenen, amb l’objectiu d’evitar-lo en el futur. Una reflexió de rabiosa actualitat en diversos punts de la nostra turbulenta geopolítica actual, que el propi poble israelià hauria d’aplicar-se a Gaza. Però això és figues d’un altre paner…
L’objectiu d’aquest article és posar de manifest que les persones que tractem amb l’Agència Tributària ens trobem, sovint, amb comportaments assimilables amb aquesta banalitat del mal. És el cas d’un recent exemple en el qual una empresa client del nostre despatx ha acabat sent exterminada per una sèrie de decisions banals sobre els deutes contrets amb l’erari públic en una situació de dificultat. Decisions adoptades sobre la base de la llei, o, per ser més exactes, a una determinada normativa: el Reglament General de Recaptació, que és l’únic text legal que la persona amb la responsabilitat de gestionar aquest cas ha tingut en compte.
Una visió reduccionista amb resultats nefastos: una empresa que desapareix, un empresari condemnat a la mort civil i uns treballadors que perden el seu treball. I, la qual cosa és més revelador de la miopia d’aquesta persona, un deute que ja no es cobrarà, perquè l’empresa en qüestió, perfectament recuperable, ha estat asfixiada i mai podrà generar més recursos econòmics. En canvi, amb solucions compatibles amb la continuació de l’activitat de la societat mercantil, s’haurien continuat generant ingressos i s’hauria pogut anar satisfent, a un altre ritme, la passiva arracada amb l’Agència Tributària.
Aquesta acció, a més d’una demostració de poca empatia cap a uns actius de la societat com una empresa, un empresari i uns treballadors, és il·legal. Sí, han llegit bé. Perquè la funcionària que ha gestionat l’assumpte ha incomplert, per desconeixement, diversos preceptes del nostre ordenament jurídic que passo a enumerar. D’una banda, l’article 31.1 de la Constitució, que diu que els tributs no poden ser confiscatoris, és a dir, que no han d’acabar amb la capacitat productiva o esgotar tota la riquesa del deutor. En segon lloc, tenim l’article 3.1 del Codi Civil espanyol, que estableix que les lleis han d’aplicar-se d’acord amb la realitat social i l’esperit del legislador. I, finalment, tenim l’article 630 de la Llei d’Enjudiciament Civil, que també abunda en la necessitat de protegir la capacitat productiva de les empreses o particulars.
Recomanacions totes elles desobeïdes per una lògica de mires estretes que acaba sent una perversió de la norma per la seva voracitat recaptatòria. I molt contraproduent, perquè amb la desaparició de l’empresa mai es cobrarà un deute que supera el mig milió d’euros. La llei és la llei, però permet interpretacions que es fan sobre la base d’uns coneixements, que quan no estan poden portar-nos a practicar aquesta banalitat del mal que denunciava Hannah Arendt. Lamentablement, aquest cas que els compto, no és en absolut un cas aïllat, com bé saben professionals i empreses acostumats a tractar amb l’Agència Tributària.
Igual que la filòsofa jueva disseccionava l’ànima dels criminals de guerra, la societat ha de fer-ho amb aquesta tipologia de funcionaris. L’empatia pot ajudar, i molt, però no és suficient. La clau està a exigir a les persones que tenen aquesta autoritat uns requisits superiors en forma de coneixements legals. L’enorme poder i responsabilitat que tenen a les seves mans ho fa indispensable.
