Tal com explica magistralment l’exitosa i premiada sèrie de televisió Succession, el relleu generacional a una empresa familiar acostuma a ser un moment crític que pot convertir-se en una autèntica amenaça per a la seva viabilitat. De fet, massa vegades l’amenaça va agafant forma en els anys en què aquest moment s’acosta, perquè els fills del líder o alma mater de l’empresa, en el seu afany per merèixer la millor herència possible, fan moviments erràtics que molts cops no estan alineats amb l’estratègia que més convé al negoci familiar. Unes dinàmiques que poden acabar matant la gallina dels ous d’or.
Quantes famílies empresàries s’han esquerdat a l’hora d’heretar? La condició humana és de naturalesa egoista, ho sabem. A més, la percepció dels drets sobre el patrimoni familiar és un terreny pantanós farcit de percepcions personalíssimes on es barregen moltes coses. Tot això pot aflorar en el moment de l’herència, per molt que el testament s’hagi elaborat amb la millor de les intencions. Els efectes d’aquestes situacions són molts nocius: béns congelats, procediments judicials inacabables, decisions arbitràries i famílies trencades.
Una manera d’evitar-ho és el denominat Pacte Successori, conegut també com la pau per a l’endemà. Una figura legal poc coneguda que consensua en vida el repartiment de l’empresa i el patrimoni. El pacte successori, reconegut a l’article 431-1 del Codi Civil de Catalunya, té el seu origen en la tradició jurídica catalana, que històricament establia que els germans es repartissin l’herència per un sistema de lots de béns: un germà els fixava i l’altre triava amb quin es quedava cadascú. Un sistema molt simple que tendia a l’equilibri i l’equitat, els mateixos valors que busca la figura actual: no pot ser injust allò que s’ha pactat entre totes les parts. Un cop signat, l’acord és molt difícil de revocar, a no ser que totes les parts es tornin a posar d’acord per modificar-lo.
Els mecanismes de revocació existeixen, però no son fàcils. S’han de fer davant de notari, s’han d’exposar les seves causes i comunicar-ho a les parts afectades, les quals tindran l’oportunitat de contestar en el termini d’un mes. Si no s’accepta la causa de revocació el progenitor tindrà un any per anar al jutjat i demostrar els greuges que motiven la revocació. Malgrat això, fins que no hi hagi una resolució judicial que doni per bona la revocació, el Pacte Successori és vàlid. Hi ha una presumpció de validesa al seu favor, perquè sovint les revocacions poden obeir més a canvis de voluntat que no a situacions de necessitat; d’aquí la importància i la força d’aquesta figura.
En definitiva, la gran virtut del Pacte Successori és que el repartiment queda pràcticament blindat uns anys bans que es produeixi el relleu generacional. Això fa que els hereus sàpiguen quin serà el seu rol futur, una situació que evita lluites fratricides que son perjudicials per a l’empresa i que garanteix la bona gestió de la mateixa. Una solució molt millor que un testament que, tot i que estigui redactat amb la millor de les intencions, pot ser una bomba de rellotgeria que faci saltar pels aires l’harmonia familiar i empresarial. I clarament millor que els denominats protocols familiars.
