Deia Aristòtil que la virtut estava en el terme mig. En les darreres dues dècades estem assistint a un procés en què el sistema bancari espanyol demostra que es poc aristotèlic. Hem passat d’un excés d’operadors, molts d’ells manifestament mal gestionats com va demostrar la crisi immobiliària de 2008, a una excessiva concentració empresarial que representa una amenaça ja bastant real per als usuaris de
la banca, és a dir, tota la societat. És evident que aquest procés de reducció d’oferta provoca les pràctiques oligopolístiques que ja noten tant els particulars com les empreses.
L’opa del BBVA al Banc Sabadell és el cop de gràcia a la reducció d’un mercat bancari que, com qualsevol mercat en el que la competència queda molt minimitzada o desapareix, els clients queden en mans de les condicions draconianes que imposen un petit grup d’operadors. Anem cap a aquest escenari, si no hi som ja, com estan començant a notar molts usuaris.
L’última notícia que ha transcendit sobre aquest cas és deliciosa per a algú que està familiaritzat amb els habituals tripijocs dels bancs amb els seus inversors i clients. Em refereixo a la que es fa ressò a que el
BBVA ha advertit als seus inversors dels riscos de l’operació que està impulsant mitjançant un fullet informatiu. Una acció aquesta que respon a l’obligació que tenen els bancs de ser transparents, però
que ha estat sistemàticament ignorada per la gran majoria d’entitats bancàries en els darrers anys, amb els casos de Bankia o Banco Popular com els més escandalosos, amb milers de persones enganyades
sobre la situació real del banc.
Un altre element que crida l’atenció són les reiterades advertències del mateix fullet del BBVA sobre la possibilitat que hi hagi “esdeveniments imprevistos relacionats amb actius o negocis adquirits que
poden no haver estat revelats” o “passius imprevistos”. És a dir, que un banc sospita d’un altre banc que en una operació de compravenda li amaguin coses rellevants. Entre pillos anda el juego…
Davant de tot plegat, la societat i les autoritats que els representen només podem exigir el que sempre haurien hagut d’exigir i que si s’hagués portat a la pràctica ens hauria estalviat molts problemes: que els
organismes supervisors extremin el rigor a l’hora de fer la (important) tasca que tenen encomanada. Ens juguem quelcom més que una associació lliure entre operadors privats, ja que l’activitat principal
d’aquests operadors és determinant per a la bona salut econòmica del comú dels mortals. Justament és per això que estan supervisats.
Però la meva crítica no va només adreçada als supervisors institucionals, sinó també a les grans firmes d’auditors encarregades d’avalar aquests tipus d’operacions. Faig aquesta manifestació perquè no hem
d’oblidar-nos de l’eufòria en què fou presentada l’ampliació de capital de BANCO POPULAR ESPAÑOL, SA., l’any 2016, on es constatava a través del fullet informatiu la solvència de l’entitat bancària.
La resta de la història ja és coneguda, la solvència no existia, els qui hi van invertir van perdre els seus diners (amb l’excepció dels que van poder obtenir sentències favorables abans de la sentència del
Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5 de maig de 2022) i sembla que ningú és responsable d’aquella presentació de solvència que no hi era. Ens podem plantejar quina funció feia la gran auditora
i garant d’aquella ampliació de capital, quan resulta que el contingut del fullet informatiu no s’ajustava ni de bon tros a la realitat?
La qüestió és que molts estalviadors van confiar en el sistema i el sistema els va fallar. Articles com el 38.3 i el 124 de la Llei del Mercat de Valors, que estableixen la responsabilitat dels emissors de follets
informatius i d’informes de solvència, van quedar en paper mullat en el referit cas. Esperem i seria de desitjar que els sistema en el present cas actuï i sigui eficaç i no obri les portes a un escenari de quasi
monopoli (crec que l’oligopoli ja està superat) que ens deixi a tots ens mans d’uns pocs. No volem aquest futur.
