La solvència sota la lupa: per què l’anàlisi prèvia del banc continua sent insuficient i què implica per a prestataris i entitats.
Passa el temps i sembla que no acabem d’aprendre totes les lliçons que ens haurien hagut de quedar molt clares durant la crisi financera de 2008. En els anys precedents a aquell crack sistèmic, la bogeria del mercat de l’habitatge feia que els bancs, moguts per l’afany del creixement exponencial, concedissin crèdits temeraris a persones o famílies amb una solvència molt dubtosa, d’una gran fragilitat. El resultat de tot allò, ja el sabem: crèdits que no es tornaran mai, habitatges buits o mal venuts i famílies amb deutes per a tota la vida. Un desastre.
I tot perquè els bancs no feien uns deures morals molt obvis: avaluar amb rigor aquesta solvència de les persones a les que deixaven els seus diners, un exercici del qual ells haurien hagut de ser els primers interessats ja que, quan es fa un préstec, l’objectiu hauria de ser recuperar-lo, perquè, si això no passa, el negoci que suposa un crèdit desapareix. Però van primar les visions a curt termini, l’afany per engreixar les xifres de concessió d’hipoteques i el sense sentit d’un model amb peus de fang que ens va portar a la ruïna a tota la societat.
Posteriorment, i vistes les males praxis del sector financer, aquest anàlisi de solvència va passar de ser un deure moral i un exercici de prudència a ser una obligació legal. Així ho estableix una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea de 2008, una ordre i una llei reguladora del consum de 2011 i una llei sobre crèdits immobiliaris de 2019.
Però, malgrat aquesta aparent àmplia protecció, a la pràctica alguns bancs poden seguir fent la seva per defensar els seus interessos en alguns situacions concretes. I això per les imperfeccions i la laxitud d’aquestes suposades garanties legals. En primer lloc, perquè, com queda clar a molts nivells, la Unió Europea és un club d’amics que no es volen fer la guitza els uns als altres. Això, en aquest assumpte, significa que l’obligació de fer l’anàlisi de solvència que va marcar el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea l’apliquen o no els Estats en funció de les seves preferències. Tal com evidencia que en un cas a Txèquia servís per declarar nul un préste sense informe de solvència, cosa que no passa en general als tribunals espanyols.
A més, les esmentades normatives al nostre Estat parlen de l’obligatorietat de fer aquests estudis previs, però no fixen conseqüències clares en cas d’incompliment. Una escletxa que, com no hi havia cap dubte, aprofiten els bancs per escaquejar-se d’aquesta obligació. Fora bo fer un pas més per collar el sector financer i erradicar d’una vegada per totes aquestes pràctiques irresponsables que són injustes i perilloses per a tota la societat, tal com va quedar demostrat en la gran fallida de 2008.
