L’IRPH es venia com a més estable que l’Euribor però en realitat perjudicava els consumidors”
“Les entitats financeres van ignorar les obligacions que els estaven imposades legalment”
“Per als afectats s’obre un nou escenari en el que podran reclamar indemnitzacions amb moltes opcions d’èxit”
Les recents conclusions de l’Advocat General en el cas que s’està dirimint sobre les hipoteques basades en l’índex IRPH davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ens obliguen a fer dues reflexions que tenen com a comú denominador la mala praxi bancària i el retret que des de la normativa europea ha merescut aquesta manera de fer.
La primera reflexió és que la manca d’informació a la que fa referència l’Advocat General per determinar que la imposició de l’IRPH com a índex de referència pugui ser sotmès al control de transparència, a fi que es pugui declarar abusiva aquesta imposició, no és una cosa nova ni sorpresiva. Certament, fins al 20 de setembre de 2017, no ha existit una sentència del TJUE que determini la necessitat d’informar proactivament per part dels bancs als consumidors que sol·liciten préstecs sobre les repercussions econòmiques de les diferents possibilitats al mercat, perquè puguin prendre decisions racionals. El problema està en què, des de l’any 1994 ja existia una Ordre Ministerial sobre la transparència dels préstecs hipotecaris, que al seu preàmbul ens deia: “la forma más eficaz de proteger al demandante de crédito en un mercado con múltiples oferentes, reside en facilitar la comparación de las ofertas de las distintas entidades de crédito, estimulando así la efectiva competencia entre éstas. Pero la Orden, además de facilitar la selección de la oferta de préstamo más conveniente para el prestatario, pretende así mismo facilitar a éste la perfecta comprensión e implicaciones financieras del contrato de préstamo hipotecario que finalmente vaya a concertar.”
Amb tot això, amb una Llei General de Defensa dels Consumidors i Usuaris de 1984 i un Text Refós de la mateixa de l’any 2007, no s’ha pogut evitar que les Entitats financeres hagin imposat, tergiversant la realitat, un índex de referència que perjudicava als consumidors (s’utilitzava l’expressió que l’IRPH era més estable, la qual cosa era i és una fal·làcia). Dic això perquè l’IRPH, en qualsevol de les seves modalitats era una mitjana d’altres índexs, que sempre ha estat per sobre de l’Euríbor. Si els Bancs haguessin informat correctament, com ja els hi era exigible, avui no hauríem de reclamar allò que és junt. Van fallar els controls de l’Administració, però la causa eficient i real de l’abús és el desconeixement conscient i voluntari per part de les Entitats Financeres d’unes obligacions que ja els hi estaven imposades legalment.
Davant d’aquesta conducta, quin tipus de sanció o càstig es mereixen les entitats financeres incomplidores? Dels articles 6.1 i 7 de la Directiva 93/13, se’ns diu que quan una clàusula és declarada abusiva, la mateixa s’ha de tenir per no posada al contracte, sempre que el contracte pugui existir sense tal clàusula. Segons aquesta interpretació, com és el cas que els préstecs poden ser sense interessos (articles 1755 del Codi Civil espanyol i 314 del Codi de Comerç), la nul·litat de la imposició de l’IRPH podria comportar que el banc hagués de tornar la totalitat dels interessos pagats i que el préstec fos a interès zero. Aquesta tesi està basada en la intenció del Legislador europeu de dissuadir les grans empreses de fer ús de clàusules abusives i actuaria com una penalització per a evitar que es pogués repetir aquest abús en el futur.
En canvi, una segona interpretació, que està contemplada al “vot particular”, subscrit per dos Magistrats a la Sentència del TS de 14 de desembre de 2017, ens parlaria de substituir (integrar) l’IRPH per l’Euríbor més el diferencial més comú a l’època de la contractació; aquesta segona tesi no s’ajustaria tant a la normativa europea i tractaria d’equilibrar la situació entre les parts, bancs i consumidors (però no hi hauria el càstig dissuassori al qual es refereix expressament el Legislador europeu), de manera que els Bancs només haurien de retornar el diferencial entre l’aplicació de l’IRPH i la del nou índex substitutiu. Deixo a la consideració dels lectors quina de les dues solucions seria més justa.
En tot cas, sigui quina sigui la interpretació final per la que opti el TJUE -recordem que fins ara parlem del posicionament del seu Advocat General, que no és poca cosa- el que sembla evident, un cop més, és que la justícia europea torna a desaprovar les pràctiques abusives del sistema bancari espanyol. Un nou marc en el que els afectats podran tornar a reclamar importants indemnitzacions. És important superar les atàviques pors al litigi -i molt especial a litigar contra els totpoderosos bancs- per reclamar allò que és nostre. Perquè és un dret que els afectats tenen i perquè, com s’ha demostrat en els darrers anys, gràcies a aquests posicionaments de la justícia europea, les opcions d’èxit són molt elevades.
