Un dels fonaments de l’Estat de Dret i de la divisió de poders és que els ciutadans, quan se senten víctimes d’un perjudici, poden portar davant dels tribunals a qualsevol. I això inclou l’Estat i els seus
gestors, polítics o tècnics. En el cas de la DANA, com ha passat en catàstrofes anteriors, i davant negligències flagrants en les que s’ha evidenciat que el Pare Estat ha deixat orfes els ciutadans que se
suposava havia de protegir, és evident que hi ha arguments per exigir a la Justícia que faci rendir comptes davant seu als responsables d’aquesta tragèdia.
Com tenen clar a Iustitia Europa, l’organització que ha presentat la primera querella contra el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, una querella ja admesa a tràmit per la Sala Civil i Penal del
TSJ de la Comunitat Valenciana. En l’escrit de presentació es detallen una cadena d’errades i omissions que es concreten en presumptes delictes de prevaricació, omissió del deure d’auxili i homicidi per
imprudència greu. Ha de ser la primera de moltes, perquè hi ha marc legal i jurisprudència sobrada.
Hegel i Rousseau, entre d’altres, van implantar la idea del contracte social mitjançant el qual els ciutadans acceptem unes normes perquè confiem en un Estat que ens ha de protegir. En aquesta ocasió,
l’Estat ha fallat, i ens ha fallat a tots, perquè tots podem acabar sent víctimes, com els nostres veïns valencians. I ha fallat des del Govern Autonòmic, per no activar les alertes abans de la riuada i per no
mobilitzar els màxims recursos immediatament després. Però també el Govern Central, com reflecteixen les paraules de Pedro Sánchez en les que li deia al president valencià que si necessitava alguna cosa, que ho demanés. Aquesta no és l’actitud ni el lideratge que s’espera d’una figura que ha de ser el primer estadista. I més, davant d’una emergència com la que viu València.
Ja n’hi ha prou que la pestilència del tacticisme polític passi per sobre de les vides humanes sense cap tipus de desvergonyiment. Considero que la negligència ha estat d’uns nivells inacceptables a totes les
administracions implicades. No podem consentir que aquell que té els mitjans per a prendre decisions ràpides, urgents i efectives per a pal·liar les repercussions del desastre no ho faci perquè està pensant
en termes estratègics per al seu partit o per a ell mateix.
Dit això, i amb l’ànim d’aportar el meu granet de sorra perquè aquesta situació no es repeteixi, m’agradaria pronunciar-me sobre dos tipus de responsabilitats que en casos com aquest han de ser
depurades i que els culpables paguin. D’una banda, hem de buscar la responsabilitat que tots aquells polítics i funcionaris que haurien d’haver previst la possibilitat del desastre que s’aproximava i adoptar
les mesures pertinents per a salvaguardar sobretot vides humanes. Vull recordar a títol d’exemple tres supòsits que ens il·lustren sobre la responsabilitat en casos que tenen una certa semblança.
En el cas del terratrèmol de l’Aquila d’Itàlia de l’any 2009, la intervenció dels veïns que van patir les conseqüències de la tragèdia va ser decisiva per aconseguir la condemna dels integrants de la Comissió de Grans Riscos que es va reunir el 31 de març de 2009, dies abans del sisme, sense alertar després del perill que podia córrer la població. Primerament, l’octubre del 2012, el Tribunal de l’Aquila condemnà
els set acusats a sis anys de presó en considerar-los culpables d’homicidi múltiple (hi van morir més de 300 persones) i lesions per negligència. De fet, el jutge va superar la petició de la Fiscalia que reclamava
pel acusats la pena de quatre anys de presó. Malauradament, la major part dels condemnats foren després absolts, amb la gran indignació de les víctimes, per part del Tribunal d’Apel·lació.
El cas de Fukushima, el Tribunal de Tokio va condemnar els membres de l’antiga directiva de la companyia Tokio Electric Power al pagament de 94.600 milions d’euros a un grup d’inversors per un dels
accidents nuclears més greus de la història. Es tractava de la primera sentència que reconeixia la responsabilitat civil de la directiva de la propietat de la central atòmica i la causa derivava del fet de no
haver adoptat les mesures de seguretat prèvies necessàries per evitar una catàstrofe amb totes les morts i conseqüències ambientals i econòmiques que va produir. La clau de la qüestió estava en el fet
que existia un informe governamental d’uns anys abans del sinistre en base al qual, per l’experiència existent al Japó, es podia haver evitat la tragèdia. Aquest informe governamental fou ignorat i
menystingut per part de la directiva de la central que fou condemnada. De fet, la sentència del Tribunal del districte de Tokio va dir que les contramesures adoptades per la central nuclear no tenien
consciencia de seguretat ni cap sentit de la responsabilitat.
El tercer és un cas del Tribunal dels Drets Humans Europeu, a l’assumpte Budayeva i altres contra Rússia, en una sentència de 20 de març de 2008, la qual coneix de la reclamació contra la Federació
Russa per les conseqüències de l’esllavissada de fang del 18 al 25 de juliol de l’any 2000, que va causar nombroses víctimes, encara que oficialment cap. El govern rus òbviament va manifestar que el sinistre
era imprevisible i que es va actuar correctament. En canvi, els demandants al·legaven que les autoritats no van desenvolupar cap mesura eficaç per a preveure el perill de l’esllavissada i sobretot havien estat
negligents en el manteniment de les mesures de seguretat davant d’una possibilitat que existia. El tribunal, en canvi va apreciar que durant l’any anterior ja s’havia informat sobre la necessitat de reparar
el dic de protecció contra esllavissades, que prèviament ja havia estat afectat per un sinistre anterior, i es demanava l’establiment d’un sistema d’alertar que permetés l’evacuació oportuna de civils en cas
d’esllavissada. Un segon advertiment tingué lloc el mes de gener, en el sentit que s’havien d’establir una estructura de preavís o d’observació per a garantir la seguretat durant l’estiu que havia de venir, i
encara van haver, per part de l’Institut de la Muntanya, dos advertiments els mesos de març i juliol del 2000. Malgrat tot aquest seguit d’advertiments, les autoritats van fer cas omís, i fins i tot les poques
partides de seguretat que estaven aprovades, no van ser implementades. Així, la gent no va ser advertida i el desastre es cobra el seu preu en vides humanes. Però si això no fos prou, el propi tribunal
acaba argumentant que no havia justificacions per a les omissions de les autoritats pel que fa a l’aplicació de les polítiques de planificació territorials i de socors en la zona de perill, després del
sinistre. Finalment, encara que aquesta sentència reflecteix un cas amb molts de punts de connexió amb el desastre del cas de la DANA a València, la transcendència de la mateixa fou mínima, donat l’estat a
qui se li demanava responsabilitats.
Aquests exemples il·lustren que es pot demanar responsabilitat a tots aquells càrrecs polítics i a tots aquells funcionaris que van ser negligents, tan des del punt de vista de no adoptar les mesures de
prevenció, quan les mateixes estaven al seu abast, com per la negligència imputable a qui després del desastre, i amb plena consciència de l’horror (dic horror, pensant amb el gran nombre de morts i
desapareguts), no van mobilitzar totes les eines que l’Estat social, democràtic i de dret del qual presumeix ser el Regne d’Espanya disposa. Aquesta inacció mereix el doble retret social, però també
jurídic.
Aquest és el segon tipus de responsabilitat que també s’ha de depurar. En els tres casos que he esmentat, foren els ciutadans els qui van promoure les denúncies que van acabar en condemnes, més o
menys efectives, però condemnes. No podem permetre la impunitat de tots aquells responsables de la tragèdia i de l’infern que va sobrevenir després. Som ciutadans, exigim davant dels tribunals aquestes
responsabilitats, no ho deixem passar.
