Article de l’advocat Joan Andreu Reverter publicat al Diari de Tarragona d’aquest dimarts 18 de juliol sobre la porta que obre per als afectats de les hipoteques IRPH la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de dijous passat. El dictamen traspassa la decisió sobre si hi ha d’haver nul·litat d’aquests préstecs als tribunals espanyols, però deixa molt clar que els bancs tenien (i tenen) l’obligació d’informar d’una manera adequada els seus clients sobre els productes que els venen. Una bona praxi que no es va portar a la pràctica en la majoria d’aquestes hipoteques.
El passat dijous 13 de juliol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va emetre una sentència sobre un dels casos més flagrants d’abusos bancaris que hem viscut a l’Estat espanyol en els darrers anys i que ha desencadenat una llarga batalla judicial, que encara té recorregut. Em refereixo als crèdits hipotecaris vinculats a l’índex IRPH, una modalitat a la que a Espanya es calcula que es van acollir al voltant d’un milió de persones, un volum que la situa com al segon més utilitzat només per darrere, a molta distància, això si, de l’Euríbor.
A grans trets, la sentència del TJUE ha estat rebuda pels afectats i pels juristes amb un cert regust agredolç, perquè traspassa als tribunals espanyols la responsabilitat de decidir, cas per cas, si es pot dictaminar la nul·litat d’aquets préstecs. Però en aquest article vull posar en valor la part més positiva de la doctrina que es desprèn d’aqueta sentència, i que, al meu parer, obre definitivament la porta a
reclamar per la via judicial aquestes nul·litats pel fet que les entitats bancàries no van ser transparents a l’hora de col·locar als seus clients aquests productes pensant evidentment en el seus interessos i no en
els dels consumidors, que no rebien la informació adequada per a prendre la millor decisió.
Dic això perquè aquesta sentència apel·la a l’obligatorietat dels bancs a informar clarament els seus clients dels avantatges i inconvenients dels productes que els venen, com és el cas de les hipoteques IRPH. En concret, a lliurar-los un fulletó que informi de les condicions financeres de cada producte i d’una certa perspectiva històrica. I ho fonamenta amb l’argument que la primera premissa per al bon funcionament de qualsevol mercat resideix en facilitar la informació més rellevant que permeti la comparació de les ofertes entre les diferents entitats, estimulant així la competència, un dels principis que regeixen l’economia de lliure mercat.
Un argumentari aquest que ens transporta a un marc legal fixat ja a Espanya fa 29 anys, amb la transposició d’una directiva europea concretada en l’ordre de 5 de maig de 1994 sobre “la transparència de les condicions financeres dels préstecs hipotecaris”. L’essència d’aquella disposició legal era la mateixa que la de la sentència europea de dijous passat: són els bancs els que han de ser proactius en l’esforç d’assegurar que el client té tota la informació rellevant per decidir si un producte li interessa o no. Una deferència que, en la gran majoria de casos, no es va portar a la pràctica.
De fet, la mala praxi de no informar adequadament els consumidors, superant l’asimetria contractual entre les entitats i els seus clients que també està contemplada legalment, ha tingut tots aquests anys
cobertura a l’ordenament legal espanyol. El mateix Tribunal Suprem va interpretar el marc legal en contra dels interessos del consumidor i a favor de les entitats bancàries, el que va desencadenar
diverses sentències entre novembre 2020 i gener de 2021 en les que es reconeixia que la informació que es donava als consumidors no era transparent, però que no fos transparent no significava que fos
abusiva, i si no era abusiva no es podia declarar nul·la.
Aquestes sentències anaven una mica més enllà i, amb un plantejament surrealista, segons la meva opinió, argumentaven que el consumidor tenia la possibilitat d’estar assabentat dels pros i contres perquè la informació sobre l’evolució de l’IRPH estava publicada al BOE i tenia ressò als mitjans de comunicació.
Un marc mental que, si ens fixem en la decisió del Tribunal Superior de la Unió Europea del passat dijous queda fora de joc. Obrint una escletxa importantíssima per reclamar judicialment la nul·litat d’aquestes hipoteques IRPH que tant mal han fet als interessos dels seus clients. El resum és que si no hi ha informació no hi ha transparència, i si no hi ha transparència ha d’haver nul·litat. Tal com es deduïa de l’ordre de 5 de maig de 1994 i com ara, després de la reforma de 2019, ens ho diu l’article 83 del text refós de la Llei General de Defensa dels Consumidors. A banda que, estaran d’acord amb mi, és un
raonament de sentit comú, que en matèria d’abusos bancaris lamentablement és el menys comú dels sentits.
