Una campanya electoral és un període en el que els polítics que volen el nostre vot posen sobre la taula un seguit de problemes, mancances i assignatures pendents de la societat dels que, guanyi qui guanyi, només una petita part passaran a l’agenda política del Govern resultant de les eleccions. I una part encara més petita trobaran una solució raonable durant els propers anys.
En aquest sentit, és decebedor que aquests dies s’hagi parlat poc o res de les pimes i, concretament, d’un aspecte que afecta molt a aquest segment de la població i que no tenim ben resolt. Em refereixo a la Llei de la 2a Oportunitat, una figura legal que ve del món anglosaxó i que permet que els empresaris que s’enfronten a una situació de fallida del seu projecte empresarial no acabin abduïts pels deutes de l’empresa que tanca certificant la mort civil del seu impulsor. I això és important, perquè en l’actual marc mental polític convé recordar que una emprenedor que es juga el seu patrimoni per crear riquesa i ocupació és un actiu per a tota la societat.
El passat 11 d’abril, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, com a resposta a una qüestió plantejada per un jutjat mercantil d’Alacant, donava la raó a l’Estat espanyol en el sentit que no és obligatori incloure l’exoneració del deute públic en els mecanismes de la 2a Oportunitat, talment com preveu una directiva europea del 2019 i talment com, en certa manera, permetia la jurisprudència de la pròpia Llei Concursal abans de l’última reforma de 2022. La decisió del tribunal europeu deixa màniga ampla als estats perquè decideixin sobre aquesta qüestió.
És una mala notícia. No sorprèn que un Estat amb una gran tradició extractiva com el nostre tanqui la porta a un tram fonamental de qualsevol legislació sobre la 2a Oportunitat. Però els deutes amb l’Agència Tributària son, per definició, una part molt important de la motxilla que ha de carregar un empresari en fase de dissolució. Per tant, si no els exonerem, estem pervertint l’esperit d’aquesta normativa, ja que l’afectat quedarà endeutat de per vida. Així ho han entès a països com Itàlia, França o Alemanya, ja que els seus marcs legals si contemplen l’exoneració del deute públic.
Fora bo que els nostres candidats posessin aquest tema a les seves agendes, farcides de grans debats i molta literatura política, però escasses dels problemes reals que preocupen als ciutadans, per utilitzar una expressió que acostumen a fer servir però que porten poc a la pràctica.
