Amb la desaparició dels índexs IRPH – Caixes i IRPH – Bancs, les entitats financeres havien de referenciar els crèdits hipotecaris de les empreses a l’IRPH – Entitats, l’únic que va quedar vigent
Com en altres articles he esmentat, no només els consumidors són víctimes d’abusos bancaris, sinó també les empreses i societats mercantils en general. Un exemple, que adquireix important rellevància en aquests temps pandèmics, és la interpretació que certes entitats financeres han efectuat d’una clàusula d’un contracte de préstec per a canviar el sentit inicial del mateix, malgrat la claredat de la Llei.
Moltes empreses han hagut d’acudir als préstecs hipotecaris i han acabat referenciant-los a IRPH-Caixes o a IRPH-Bancs. Aquests índexs van desaparèixer l’any 2013; llavors s’hauria d’haver aplicat l’índex substitutiu que establia la Llei 14/2013, de 27 de setembre, a la seva disposició addicional quinzena: l’IRPH-Entitats, l’únic d’aquest tipus d’índex que encara era vigent.
Fins aquí tot era normal, ja que ara no estem qüestionant, ni podem fer-ho perquè no ens estem referint a consumidors, la manca de transparència de l’IRPH, en qualsevol dels seus vessants. La qüestió va més enllà, perquè algunes entitats financeres, entre les quals destaca Caixabank, SA., van decidir que no aplicarien aquest tipus d’índex substitutiu, l’IRPH-Entitats; sinó que aplicarien, en virtut d’una clàusula residual, l’últim resultat que s’hagués pogut obtenir amb els desapareguts índex i això de manera fixa i permanent en el temps fins a l’extinció del préstec.
Algunes entitats van aplicar l’últim valor dels índexs desapareguts convertint els préstecs variable a d’interès fix pervertint així l’esperit dels contractes
Això suposava que el préstec, a interès variable en el seu origen, passava a ser a interès fix durant la resta de vigència del mateix. La qual cosa representava i representa trencar l’equilibri del contracte, perquè l’empresari havia atorgat el seu consentiment al préstec en base a què l’interès seria variable i de fet, la pròpia Llei 14/2013, de 27 de setembre, abans esmentada, precisament preveu un índex substitutiu (per al cas que no n’hagués un altre de pactat), per a preservar aquest equilibri, aquesta variabilitat del tipus d’interès.
L’entitat financera considera que una clàusula residual, com la que ara transcriuré, implica un pacte que les parts han de respectar: “La interrupción, durante un lapso de tiempo superior a un periodo de revisión, de la publicación del índice de referencia substitutivo, dará lugar a aplicar el último tipo de interés nominal que haya sido posible calcular.”
Aquesta clàusula residual no és un pacte i, a més a més, està prevista per a casos d’interrupció o suspensió d’un índex pactat prèviament com és el substitutiu de l’adoptat inicialment. Però, la golafreria de passar a tipus fix tota una sèrie de préstecs, normalment de quantia important, durant tota la vigència dels mateixos, ha pervertit el sentit d’interpretació contractual bàsic: ningú que concerta un préstec hipotecari a tipus variable no pot concebre que, en un moment determinat i contra la seva voluntat, passi a ser a tipus fix, durant tota la vigència del mateix (hem de pensar que a l’any 2013 l’IRPH, tant el de Bancs com el de Caixes, quan desapareixen, presentaven uns valors de 3,940% i de 3,267%).
La tenacitat dels empresaris ha aconseguit que els Tribunals els donin la raó i puguin recuperar els diners de més que se’ls han cobrat
La tenacitat i l’esforç dels empresaris, que no s’han resignat a l’abús, han tingut com a conseqüència que els Tribunals es vagin decantant per donar la raó a les empreses, en el sentit, de considerar que aquesta clàusula residual està pensada només per a casos d’interrupció, mai per al cas de desaparició dels índexs, que és el supòsit en què la Llei 14/2013, de 27 de setembre, preveu l’aplicació de l’IRPH-Entitats. Altrament, aquesta corrent jurisprudencial també rebutja el tipus fix, perquè considera que és un trencament de l’equilibri del contracte (l’empresa prestatària va acceptar el préstec amb la creença que meritaria un interès variable, no fix). Finalment, els Tribunals també consideren que, ja que l’entitat financera és qui ha redactat una clàusula ambigua i obscura, s’ha d’aplicar aquella norma que diu que les clàusules obscures no s’han d’interpretar a favor de la part que ha ocasionat l’obscuritat.
Les Sentències dictades sobre aquesta nova mala praxi bancària obliguen les entitats financeres a aplicar l’IRPH-Entitats, en els termes que estableix la Llei 14/2013, de 27 de setembre, amb caràcter retroactiu. Això vol dir, que el préstec tornarà a estar referenciat a interès variable i l’entitat bancària haurà de retornar els diners cobrats de més, durant el temps que s’ha aplicat de manera indeguda un tipus fix. Una jurisprudència que, novament, obre la porta a que les empreses damnificades reclamin el que, en justícia, és seu, I una eina que també pot contribuir a sanejar els comptes en els temps complexos que vivim.
