Obrir la porta a responsabilitzar les empreses dels contagis quan l’Estat no pot garantir els mitjans de protecció ni als hospitals és una gran injustícia
El Govern Central ens ha tornat a sorprendre amb un nova mesura acrobàtica impulsada per Reial Decret, la via legislativa extraordinària que, per la seva agilitat, s’imposa en una situació com la de l’emergència generada per la pandèmia de la COVID-19, però també la que històricament permet el poder executiu colar en l’ordenament jurídic marcs normatius arbitraris, unilaterals i manifestament injustos. És el cas de la que inclou el Reial Decret 13/2020 de 7 d’abril, que obre la porta a què el contagi de coronavirus d’un treballador sigui responsabilitat de la seva empresa. Un nou exercici de centrifugació de responsabilitat i costos de l’Estat cap a les empreses.
El redactat del Reial Decret deixa oberta la possibilitat de reclamar com a accidents de treball les baixes dels treballadors per coronavirus, responsabilitzant les empreses del contagi si es demostra que les mesures de seguretat adoptades són insuficients i incompleixen la normativa de prevenció de riscos laborals. Aquestes responsabilitats es podrien traduir en possibles reclamacions dels treballadors d’indemnitzacions i de percebre un recàrrec en totes les prestacions de Seguretat Social del 30 al 50% a càrrec íntegre de l’empresa.
Resulta un exercici de cinisme legal i ètic -i una gran injustícia- crear un marc en el que les empreses puguin ser acusades de no disposar dels equips de protecció adequats en l’actual context, en el que el mateix Estat no pot garantir que aquestes condicions es donin en els hospitals públics pel volum de la pandèmia i per l’escassedat d’aquests equips a nivell internacional. Amb situacions tan estranyes com repartir mascaretes a les portes del Metro de Madrid que no són ni hermètiques ni porten filtre de protecció, traslladant així a les empreses l’obligació d’aportar els equips de protecció més eficaços. Per cert, on són els esperats test massius?
Aquesta autoexclusió de responsabilitat del Govern en perjudici de les empreses pot ser combatuda i deixada sense efecte davant dels Tribunals
En definitiva, assistim a la constatació generalitzada que l’Estat tampoc està preparat per aportar els mitjans necessaris per garantir la seguretat dels ciutadans en general i dels treballadors en particular. Aquesta evidència posa de manifest una gran paradoxa: com es pot aprovar en aquest context el retorn al treball de les activitats no essencials que hem viscut aquesta setmana? Una decisió, recordem, que ha estat molt qüestionada, tant a nivell estatal, com des d’instàncies internacionals com l’Organització Mundial de la Salut.
I un últim argument per rebutjar que es pugui responsabilitzar les empreses de la propagació d’aquesta pandèmia: la utòpica traçabilitat dels contagis. Som en un escenari en el que ningú pot afirmar amb rotunditat on és aquest enemic invisible que està fent trontollar les dinàmiques socials i econòmiques de tot el planeta. Qui pot garantir que si hi ha un brot a una empresa l’origen i la responsabilitat del mateix és atribuïble a l’activitat que s’hi desenvolupa i a la hipotètica falta de mitjans de prevenció? No oblidem que la propagació de l’epidèmia ha agafat a contrapeu no només als governs, sinó també a les autoritats sanitàries dels països més avançats. En aquest context, em venen al cap les paraules del Coronel Kurtz, interpretat per Marlon Brando, a ‘Apocalypse Now’, obra mestra de Francis Ford Coppola sobre la guerra de Vietnam: “Acusar algú d’assassinat a aquesta guerra és com posar multes per excés de velocitat a les 500 milles d’Indianapolis”.
Però tot això és pura reflexió moral. I ja sabem que, de vegades, lamentablement, i en especial davant determinats contextos polítics, el sentit de la justícia queda molt diluït. Per això cal reclamar-lo amb arguments sòlids. En aquest sentit, davant el risc que puguin haver sancions, és perfectament plausible la possibilitat de demanar la responsabilitat patrimonial de l’Estat (segons l’article 32 i següents de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic). En definitiva: l’autoexclusió de responsabilitat que ha perpetrat el Govern de l’Estat en perjudici de les empreses pot ser combatuda i deixada sense efecte davant dels Tribunals.
Joan Andreu Reverter i Garriga
Advocat
