Skip to main content Scroll Top

Trucades ‘phishing’ cada vegada més creïbles

phishing telefònic

En els orígens del phising els paranys que ens posaven els ciberdelinqüents eren manifestament molt sospitosos. Els missatges que rebíem anaven farcits de faltes d’ortografia o de peticions estrafolàries, els enllaços que havíem de clicar tenien denominacions estranyes o l’interlocutor d’una trucada es delatava per un accent estranger i un to impropi d’un treballador d’una entitat financera.

Compte, perquè tot això ha anat canviant. En particular, en el phishing telefònic ens trobem cada cop més amb estafes sofisticades, en què els delinqüents saben perfectament com presentar-se per generar confiança i aconseguir el seu objectiu: quedar-se amb els nostres diners. L’interlocutor parla correctament, s’identifica com el nostre gestor personal i coneix les nostres dades. Tot sembla indicar que, efectivament, estem parlant amb algú de la nostra entitat bancària. Aleshores ens alerta d’una suposada bretxa de seguretat als nostres comptes i ens dona instruccions per protegir-los. Sota la pressió de la urgència i convençuts que estem actuant per evitar un perjudici, acabem facilitant codis de verificació o autoritzant operacions que no hauríem fet en altres circumstàncies. El resultat pot ser devastador: comptes buidats, rebuts retornats i pagaments desviats cap a comptes controlats pels estafadors.

 

Qui ha d’assumir les conseqüències? Quan el perjudici es produeix, la primera resposta de l’entitat bancària acostuma a ser atribuir la responsabilitat al client, al qual retreu haver actuat amb negligència en facilitar les seves credencials o validar les operacions. Però aquesta resposta no pot convertir-se en una excusa automàtica per eludir qualsevol responsabilitat. Si els estafadors disposen de dades que els permeten suplantar amb tanta credibilitat la identitat del banc és perquè els sistemes de seguretat de l’entitat han fallat.

Quan el banc no respon, cal defensar els nostres drets. Si hem estat víctimes d’una estafa, és imprescindible denunciar els fets davant la policia, comunicar-los immediatament a l’entitat i conservar tota la documentació disponible: extractes, missatges, registres de trucades i reclamacions. Si el banc rebutja retornar els diners, la via judicial pot ser necessària per exigir-ne el rescabalament. Comptar amb un advocat especialitzat permet valorar les possibilitats de reclamació i plantejar adequadament els arguments jurídics que poden determinar el resultat del procediment.

Malauradament, els diners sostrets solen passar ràpidament per diversos comptes, sovint a través de transferències successives que dificulten enormement seguir-ne el rastre i recuperar-los. Quan els fons desapareixen en circuits internacionals o arriben a jurisdiccions opaques, les possibilitats de localitzar-los es redueixen considerablement. Per això, quan es donen els requisits legals, la reclamació contra l’entitat bancària pot esdevenir la via efectiva per reparar el perjudici.

La millor defensa, però, continua sent la prevenció. No hem de donar mai per bona una trucada pel simple fet que qui ens parla conegui el nostre nom, les nostres dades o fins i tot aparenti trucar des del número oficial del banc. Si ens demanen codis de verificació, contrasenyes o que autoritzem operacions amb l’argument d’evitar un frau, hem de desconfiar. El més prudent és penjar i trucar nosaltres mateixos a l’entitat, utilitzant el número oficial o els canals habituals. La tecnologia ha fet que les estafes siguin cada cop més convincents. La nostra resposta ha de ser la prudència, però també l’exigència de responsabilitats quan la seguretat falla. Perquè la confiança en el sistema bancari no pot descansar exclusivament en la capacitat del client per detectar un engany que, precisament, està dissenyat per semblar real.

Related Posts

Leave a comment