Una de les idees més esteses en matèria successòria és que qualsevol persona pot disposar lliurement dels seus béns quan mor. Tot i que el dret civil català reconeix una àmplia llibertat de testar, aquesta no és absoluta. El Codi Civil de Catalunya estableix un límit clar: el dret dels legitimaris, principalment els fills i descendents, a percebre la legítima.
Aquest dret no queda desprotegit quan el causant decideix afavorir determinades persones mitjançant un testament, un prellegat o fins i tot un pacte successori. Quan aquestes disposicions impedeixen que els legitimaris cobrin allò que legalment els correspon, l’ordenament jurídic ofereix un mecanisme específic de protecció: l’acció d’inoficiositat.
La inoficiositat és la situació que es produeix quan les atribucions patrimonials ordenades pel causant excedeixen la part de què podia disposar lliurement i lesionen els drets dels legitimaris. Per corregir aquesta situació, el Codi Civil de Catalunya preveu l’anomenada acció de reducció per inoficiositat, que permet disminuir aquelles atribucions perquè la legítima pugui satisfer-se íntegrament.
Aquesta acció no pretén anul·lar el testament ni deixar sense efecte tota la planificació successòria. El seu objectiu és molt més concret: restablir l’equilibri entre la voluntat del causant i la protecció mínima que la llei reserva als legitimaris.
Una de les particularitats del dret català és que la legítima no atribueix als fills una quota de propietat sobre l’herència. Es tracta d’un dret de crèdit contra l’hereu o, si escau, contra les persones obligades al seu pagament.
Aquesta configuració explica que el causant pugui distribuir els seus béns amb una gran flexibilitat. Tanmateix, aquesta llibertat té un límit quantitatiu: les atribucions patrimonials no poden impedir que els legitimaris percebin l’import que els correspon. Quan això succeeix, la llei permet actuar contra les disposicions que hagin provocat aquesta insuficiència.
És habitual pensar que només es poden impugnar determinades clàusules testamentàries. La realitat és força més complexa. L’acció d’inoficiositat pot afectar diverses figures jurídiques, entre les quals destaquen: els llegats; els prellegats; les donacions computables efectuades en vida; els pactes successoris quan lesionen els drets legitimaris; qualsevol altra atribució successòria que redueixi indegudament el patrimoni destinat a satisfer la legítima. Per tant, el fet que una atribució s’hagi formalitzat mitjançant un pacte successori o que tingui caràcter irrevocable entre les parts no impedeix que pugui ser objecte de reducció si perjudica els legitimaris.
És possible que aquestes situacions es donin en els casos dels prellegats o els pactes successoris. Quan un progenitor opta per aquestes figures en benefici d’un hereu concret, anem a posar pel cas un dels seus fills, els altres en podran reclamar la legítima (una quarta part a dividir entre tots els reclamants que hi hagi) per aquesta via de la inoficiositat. Això si, hi ha factors com la desatenció o la no relació amb els pares que poden fer perdre aquest dret, tot i que s’han de provar, i no acostuma a ser fàcil.
L’acció d’inoficiositat, en definitiva, no pretén qüestionar la llibertat de disposar del patrimoni ni convertir la legítima en un obstacle a la planificació successòria. El seu objectiu és garantir que aquesta planificació es desenvolupi dins dels límits que fixa la llei.
En un context en què són cada vegada més habituals les famílies reconstituïdes, les empreses familiars i els pactes successoris com a instruments d’ordenació patrimonial, conèixer aquesta acció resulta fonamental tant per a qui planifica la seva successió com per als legitimaris que poden veure vulnerats els seus drets.
Com sempre diem, la millor prevenció continua essent una planificació successòria rigorosa i un assessorament jurídic especialitzat. Però quan aquest equilibri es trenca, la inoficiositat esdevé una eina essencial perquè la voluntat del causant i la protecció de la legítima convisquin d’acord amb el que estableix el dret civil català.
