El lector sap perfectament la importància (i la dificultat) que per a una empresa té mantenir la tresoreria sanejada. En un context en què -tot i que hem avançat molt- encara és una tasca titànica portar els comptes al dia perquè arrosseguem la xacra de la morositat, ja sigui motivada pels rigors de la conjuntura o per la vergonyosa enginyeria financera que practiquen algunes grans empreses que escanyen els seus proveïdors demorant els pagaments més enllà dels terminis legals.
Per això és encara més escandalós que els proveïdors d’un servei bàsic per a les empreses com l’electricitat juguin amb els nostres diners amb el truc de les lectures estimades. Una mala praxi que afecta també a particulars i que els consumidors hem normalitzat durant massa temps, davant el poc recorregut que històricament han tingut les guerres davant d’unes oligarquies omnipotents. Però les coses, molt a poc a poc, van canviant en alguns àmbits. Sempre, això si, per la tossuderia de qui no està disposat a deixar-se prendre el pel.
En aquest cas, estan proliferant els casos guanyats als tribunals d’abusos flagrants de les elèctriques. Els n’explico un en el que hem sortit victoriosos al nostre despatx en el que l’import total de la lectura estimada s’apropava als 6.000 euros, mentre que la lectura real era inferior als 2.000. Una estimació una mica esbiaixada per a la butxaca de la víctima d’aquest frau, oi? Doncs és el que passa en alguns casos en que, ja sigui per mala fe o per automatismes orgànics que son una expressió de la negligència d’aquestes companyies, la pilota es va fent gran fins a límits inacceptables.
I dic negligència, però també aplica la idea d’impunitat. Perquè aquests operadors tenen tan interioritzat que els seus mètodes són inapel·lables que en les declaracions davant del jutge el representant de l’empresa comercialitzadora no va fer cap autocrítica ni cap demostració de comprendre que el biaix era un frau al client. Es va limitar a dir que ell aplicava la informació que li arribava de la distribuïdora que, com saben molts consumidors, sovint són ambdues filials de la mateixa gran companyia, i no cal dir noms, però a Catalunya tots en tenim una al cap, oi? No devia ser tan difícil adonar-se del gap i obrar de manera rigorosa, ètica i eficient, que és el que fidelitza als clients (quan la competència és real, és clar).
Afortunadament el jutge va estar per la labor i va estimar només parcialment la reclamació de l’empresa, és a dir, l’import de la lectura real i no el de l’estimada que li reclamava de forma desacomplexada aquesta comercialitzadora que, malgrat la liberalització del mercat, perpetua pràctiques abusives pròpies de l’antic règim monopolístic. I una detall a tenir present: davant dels (bons) jutges les formes importen i, per aquest motiu, quan es va iniciar el procediment legal vam aconsellar al nostre client que consignés al jutjat els diners de la lectura real, per a que quedés clar que obràvem de bona fe, que no volíem escaquejar-nos de l’obligació de pagar, però que el que no acceptàvem era que ens prenguessin el pel.
És només una sentència i, com deia, cada cop n’hi ha més en el mateix sentit. Però convé remarcar que, amb les possibilitats que ens brinda la digitalització, no té cap sentit que els subministradors especulin amb què hem consumit. Han de ser capaços de controlar-ho amb precisió i cobrar-nos en conseqüència. Perquè els nostres diners han d’estar allà on els necessitem, i no engreixant uns comptes bancaris d’uns operadors que any rere any presenten suculents beneficis. Fora bo que, a més de la jurisprudència que anem acumulant, tot plegat fos objecte d’una regulació severa en defensa dels drets de les empreses i els particulars. I, si no és demanar massa, d’aquelles que l’Administració fa complir, no com la de la morositat, que administracions i certes empreses se salten impunement.
