Hi ha una confusió molt estesa sobre els contractes consistent en pensar que quan s’han signat s’han de seguir al peu de la lletra i que no s’hi pot apel·lar des del punt de vista legal. I això, tot i respectant que el contracte és una figura fonamental de l’Estat de Dret, no és necessàriament així. Un contracte que dues parts signen voluntàriament pot incloure clàusules directament il·legals o, del que parlarem en aquest article, que les circumstàncies puguin deixar en desproporcionades i que, per tant, un jutge pot considerar nul·les.
Això passa de manera molt especial en els denominats contractes d’adhesió, que són aquells que no tenim oportunitat de negociar, és a dir, que les clàusules ens venen imposades per una empresa que ens ven un determinat producte o servei. Poso exemples. Pensem en un renting o servei regulat per un contracte que se s’interromp prematurament per motius sobrevinguts a una de les parts. Sol passar que s’aplica una clàusula penal que ens obliga a pagar una part del que quedava per davant (molt freqüent en lloguer de vehicles o d’immobles). No hi ha una regulació específica, però existeix la figura de l’abús de posició dominant a partir de la qual aquesta clàusula es pot impugnar i demanar la seva nul·litat amb l’argument que la penalització és desproporcionada. Per dos motius: perquè no t’han deixat negociar-la i, també es pot donar la situació que, si l’altra part troba una sortida ràpida i lucrativa al lloguer, s’incorre en la figura denominada enriquiment injust. Situacions que poden precipitar aquesta nul·litat.
Aquest concepte de l’enriquiment injust ens serveix per abordar un segon supòsit. Imaginem que una promotora immobiliària que impulsa una promoció de luxe involucra una societat que es dedica a les inversions. En un primer moment, pacta pagar un 10% i, en un any i mentre les obres avancen, un altre 10%. Durant aquest interval, però, la societat té un problema de liquiditat i no pot fer front al segon pagament. Cosa que que fa que la promotora apliqui la clàusula penal subscrita i es quedi amb el 10% aportat inicialment i reclami, si així ho preveu la clàusula, alguna penalització addicional, per uns suposats danys i perjudicis. Si es demostra que la promoció s’ha revaloritzat s’estarà demostrant enriquiment injust i, per tant, un jutge podria decidir la nul·litat de la clàusula.
Aquests casos demostren que la justícia és quelcom més complex que un contracte o una llei. Per això existeix el criteri dels jutges, que són els que, amb les seves resolucions, fixen la jurisprudència en casos que, com aquests, arbitren situacions complexes en què la llei es queda curta. Com deia Aristòtil, “justícia és donar a cadascú allò que és seu”. Però en la majoria de situacions com ja sabem, s’haurà de lluitar als tribunals per corregir els freqüents abusos amb els que incorren algunes organitzacions.
