És una gran paradoxa dels nostres temps, però tinc la percepció, construïda sobretot a partir d’experiències professionals, que vivim en una era de grans estigmes. I dic paradoxa perquè amb l’accés gairebé infinit que tenim a la informació, les visions reduccionistes, rígides i estereotipades de les coses de la vida (per utilitzar una expressió deliberadament àmplia) no haurien de tenir massa recorregut.
Els sociòlegs i altres experts, però, ens alerten que les denominades bombolles cognitives de les xarxes socials provoquen aquest biaix: veure el món des de conviccions apriorístiques que en alguns casos venen de lluny i que, amb les noves formes de comunicació, regides per algoritmes totalitaris, arrelen encara més limitant la nostra percepció de la vida. I limitant, també, i això és més important, la justícia.
Entro en matèria després d’haver-me excedit clarament en aquesta introducció, tot alertant al lector que en el cas que exposaré em poso en un jardí. O en dos. Però escriure articles és un esport de risc i així ho hem d’assumir si volem que valgui la pena llegir-los. Els exposo un cas d’un matrimoni materialitzat sota el règim de separació de béns. El formaven un home empresari que se separava de la seva dona, una alta directiva d’una multinacional, i que va ser condemnat a abonar-li la denominada compensació per raó de treball. Aquesta figura del Codi Civil de Catalunya (article 232-5) preveu que, davant d’un divorci, es compensi econòmicament el cònjuge que s’ha dedicat a la llar; ha renunciat a la seva carrera; o ha treballat sense remuneració o amb una retribució insuficient en el projecte empresarial de l’altre; o altres supòsits en els que és palmari el cost d’oportunitat que ha patit un dels dos.
En el cas que els plantejo, però, la dona tenia un salari elevat treballant com a directiva d’una gran empresa i podia cobrir una part de les hores de criança perquè gaudia d’un horari regular, un luxe que els empresaris i empresàries saben que difícilment es poden permetre. És just que aquesta dona tingui dret d’emportar-se una part del patrimoni del seu ex marit? Tenint en compte, a més, que ella, repeteixo que amb ingressos elevats, no va invertir en patrimoni i va triar gastar els seus diners en altres coses, estava en el seu dret.
Però penso que no és just que, en el moment del divorci, una persona que ha pogut desenvolupar la seva carrera, i a més ho ha fet amb èxit, pugui reclamar aquesta mossegada al patrimoni de l’altre cònjuge. I crec que això passa per un doble estigma d’empresari i home. Dreceres de raonament que no és correcte que regeixin les relacions socials, però molt menys quan determinen la justícia, que ha de ser cega.
Durant molts anys hem vist famílies amb homes (empresaris o no) que, per un indubtable efecte de l’heteropatriarcat, deixaven a les seves dones a casa impedint el seu desenvolupament professional i personal. Va ser un gran avenç que aquest desequilibri es corregís judicialment a l’hora del divorci amb figures com la compensació per raó de treball. Però la societat ha canviat molt i la justícia no pot funcionar per inèrcia.
Hem de filar prim i jutjar en funció de la naturalesa de cada cas. Especialment als tribunals, però també al carrer. Si no ho fem així, no serem justos, només perpetuarem determinats estigmes que, si bé ens estalvien una anàlisi en profunditat de les coses de la vida, no contribueixen a fer un món millor, que se suposa que és el que tots hauríem de pretendre.
