A l’Estat espanyol i en general als països mediterranis no es considera que un bé immoble és de la nostra propietat fins que no passem pel notari i, després, inscrivim l’adquisició al registre. Així ho diu la llei i així s’aplica en el dia a dia del sector immobiliari, com és de domini públic, cosa que també evita ensurts en aquest cas específic. Tanmateix, aquest tràmit no s’exigeix a molts altres països. I això pot provocar confusions i situacions incòmodes, que afortunadament tenen remei.
Com va passar en un cas recent que hem guanyat al nostre despatx. En una operació de compravenda que es va tancar el 1985 els compradors, un matrimoni belga, i els promotors en van tenir prou amb un contracte privat per vendre un seu pis a un municipi del litoral tarragoní. A partir d’aquí, els nous propietaris van gaudir de l’habitatge –i van fer front a les seves obligacions com a tals– durant més de 30 anys. Fins que els hereus van voler vendre l’immoble i van descobrir que no estaven inscrits al registre, el que els dificultava l’operació.
Va ser necessari acudir als jutjats per esmenar-ho. I això gràcies a una figura que avala la titularitat d’una possessió: la denominada usucapió, un concepte que, a grans trets, atorga tots els drets de propietari a qui d’una manera continuada en el temps s’ha comportat com a tal i pot demostrar-ho i acreditar-ho amb documents.
En el cas d’una propietat immobiliària, com ha passat en aquesta història, això és relativament fàcil de demostrar, ja que, a més del contracte privat, la tinença de les claus i haver afrontat totes les obligacions derivades com les despeses comunitàries i la contractació de serveis fan molt evident que aquestes persones han exercit de propietaris.
La sentència –igual que altres similars que hi ha i que han creat jurisprudència– ha ratificat com a propietaris els compradors d’aquella operació de 1985 gairebé 40 anys després. Sempre diem que més val prevenir que curar, però quan per desconeixement (lògic en aquest cas per l’origen dels afectats i la legislació de Bèlgica) s’han d’enfrontar al que hauria estat una justícia, la llei té, de vegades, camins alternatius per evitar-ho.
