Estem a les portes -si no hi hem entrat ja- d’una nova crisi econòmica que tindrà conseqüències importants per a bona part de la societat. Una crisi que, per molt que es vulgui atribuir al Leviathan Putin i els seus deliris, arriba per diversos factors que ja agafaven forma abans de la invasió d’Ucraïna: l’impacte de la pandèmia en molts sectors econòmics, la inflació, les turbulències logístiques que han alterat les cadenes de subministrament, els preus de l’energia, etc. Situacions que el onflicte entre Rússia i Occident ha agreujat, però que ja havien aflorat en els anys anteriors a aquest 2022, que no se si arribarà a la categoria de annus horribilis però que sens dubte està fent mèrits per ser inclòs en aquesta ingrata categoria.
És hora d’afrontar la situació amb mesures precises. La Unió Europea i els governs ja ho estan fent, amb exemples com la ja anunciada pujada de tipus d’interès per frenar la inflació, la reducció de l’IVA o altres impostos o els diversos topalls als preus dels productes de primera necessitat, les hipoteques i altres bens o serveis. Són receptes de manual, més o menys previsibles, però que tindran un cost. I algú haurà de pagar aquesta factura, que arribarà després de la pandèmia i, per tant, amb nivells d’endeutament públic més elevats que mai.
És hora, doncs, de buscar recursos addicionals per a fer front a aquesta situació. I la mirada s’ha posat a dos sectors que acumulen beneficis molt quantiosos en molt bona mesura, i això per més que sigui una veritat incòmoda cal tenir-ho molt en compte, per diversos privilegis adquirits que ningú gosa replantejar. Em refereixo a la banca i a les energètiques. La Unió Europea està ratificant aquests dies el plantejament que ja va fer el Govern de l’Estat i que va provocar el rebuig dels dos sectors, sempre amb el ganivet a la boca a l’hora de defensar el seu pastís. Des del meu punt de vista, bancs i elèctriques estan moralment obligats a acatar aquestes mesures extraordinàries perquè la societat de la que formen part (i de la que es lucren) pugui sortir-se’n minimitzant els efectes d’aquesta crisi.
En el cas dels bancs, i segons la proposta del Govern, se’ls gravarà un 4,8% de les comissions que cobren als ciutadans, una pressió fiscal més que suportable, especialment si tenim en compte els grans beneficis que aquestes entitats presenten any rere any. I, molt especialment, i és molt important recordar-ho, cal recordar que al sistema bancari espanyol el vam rescatar entre tots l’any 2012 amb una injecció de 60.000 milions d’euros en un exemple escandalós de socialització de pèrdues. D’aquí que ara se’ls pugui demanar, moral i legalment, la socialització d’una petita part dels seus ingents beneficis.
Pel que fa a les energètiques, estem en un context també de creixements exponencials. Que se’ls demani un 1,2% dels beneficis és irrisori per als balanços d’unes empreses que, enmig d’uns increments tarifaris que s’atribueixen a diversos factors conjunturals, no paren de fer créixer els seus guanys. És obvi que aquests elements externs hi són (tensions internacionals, preus de les matèries primes, etc), però també que aquest context l’aprofiten per optimitzar els seus resultats.
En resum, el que s’està fent és reclamar a aquestes grans empreses que tornin a la societat una part d’allò que li xuclen. Passar d’una economia merament extractiva, a una economia que incorpori aquest principi que els beneficis de les grans companyies són socialitzables, especialment en contextos com l’actual.
Òbviament, això genera molts anticossos entre un teixit d’empreses lligades a l’estructura profunda de l’Estat, acostumades a viure dels pressupostos públics i que exerceixen d’oligopoli. Els mecanismes defensius ja s’han activat i la guàrdia pretoriana ja ha deixat anar diversos argumentaris que, com a jurista, considero fal·laços. I apel·lo a la Constitució, que defineix l’Estat espanyol com un estat ‘social, democràtic i de dret’. A més, l’article 51 parla de la defensa dels drets de consumidors i usuaris, que és del que està en joc aquí. Sense oblidar que els nous tributs no vulneren el principi de confiscatorietat (article 31 de la Constitució) que posa el límit que a un contribuent no se li pot prendre una part substancial dels seus recursos per complir amb les seves obligacions amb els impostos. En aquest cas, sembla evident que, amb un 1,2% o un 4,8%, aquestes empreses no trontollaran.
I pel que fa a Europa, no oblidem que és precisament la Unió Europea la que ha estat la gran garant dels drets dels consumidors i usuaris, amb la directiva 93/13 que va permetre crear un nou marc jurídic més exigent. Es fa difícil de pensar, per tant, que Europa no accepti aquetes mesures. Unes mesures que, personalment, crec que haurien de ser més intenses i exercir de punt d’inflexió i no quedar-se en un fet aïllat davant d’una situació extraordinària. En benefici d’aquesta idea de tenir cura de la comunitat de la que tots formem part.
