En situacions com l’actual, els beneficis de les grans companyies han de ser parcialment socialitzables, ja que en altres ocasions s’han socialitzat les seves pèrdues
Aristòtil deia que justícia era donar a cadascú allò que és seu. Una tesi a partir de la qual, i en un context complex com el que ens envolta, es pot desenvolupar la versió que defensa que la justícia suposa atribuir conseqüències als actes dels individus en la seva relació amb la comunitat. I és important remarcar aquest concepte: comunitat. Perquè si el sistema social en el que ens desenvolupem com a individus, empreses u organitzacions fa fallida, només hi pot haver barbàrie. I la barbàrie és la ruïna, tant a nivell econòmic com de seguretat i benestar.
Faig aquesta introducció perquè crec que la idea dels drets i deures que tots tenim amb la nostra comunitat és el fonament clau en el cas dels nous impostos als bancs i a les grans empreses energètiques amb l’objectiu de pal·liar l’impacte que la crisi internacional, la inflació i altres turbulències tenen (i tindran) sobre la nostra societat. Penso que el plantejament parteix d’una idea moral que també funciona com a principi jurídic, com tractaré d’argumentar en aquest article.
En el cas dels bancs, i segons la proposta del Govern, se’ls gravarà un 4,8% de les comissions que cobren als ciutadans, una pressió fiscal més que suportable, especialment si tenim en compte els grans beneficis que aquestes entitats presenten any rere any. I, molt especialment, i és molt important recordar-ho, cal recordar que al sistema bancari espanyol el vam rescatar entre tots l’any 2012 amb una injecció de 60.000 milions d’euros en un exemple escandalós de socialització de pèrdues. D’aquí que ara se’ls pugui demanar, moral i legalment, la socialització d’una petita part dels seus ingents beneficis.
Pel que fa a les energètiques, estem en un context també de creixements exponencials. Que se’ls demani un 1,2% dels beneficis és irrisori per als balanços d’unes empreses que, enmig d’uns increments tarifaris que s’atribueixen a diversos factors conjunturals, no paren de fer créixer els seus guanys. És obvi que aquests elements externs hi són (tensions internacionals, preus de les matèries primes, etc), però també que aquest context l’aprofiten per optimitzar els seus resultats.
Una companyia com Repsol, per posar algun exemple, ha doblat el primer semestre de 2022 els beneficis de tot el 2021, 2.500 milions d’euros. El president d’Iberdrola, José Ignacio Sánchez Galán, creu que els beneficis del sector no són tan grans com per haver de suportar el cost de l’adversitat que afronten els ciutadans i les pimes. És curiós que això ho digui algú que cobra més de 13 milions d’euros l’any. Però vaja, cal recordar que parlem d’una persona que considera “curts de gambals” als que paguem els escandalosos preus de l’electricitat dels que empreses com la seva es nodreixen per fer beneficis.
En resum, amb aquest mecanisme que introdueix el Govern, el que s’està fent és reclamar a aquestes grans empreses que tornin a la societat una part d’allò que li xuclen. Passar d’una economia merament extractiva, a una economia que incorpori aquest principi que els beneficis de les grans companyies són socialitzables, especialment en contextos com l’actual.
Òbviament, això genera molts anticossos entre un teixit d’empreses lligades a l’estructura profunda de l’Estat, acostumades a viure dels pressupostos públics i que exerceixen d’oligopoli. Els mecanismes defensius ja s’han activat i la guàrdia pretoriana ja ha deixat anar diversos argumentaris. Com el del governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, que augura que Europa tombarà aquest impost. O la patronal Foment del Treball, que també ha sortit en defensa dels interessos de bancs i energètiques assegurant que aquests nous tributs creen inseguretat jurídica.
Uns arguments que, com a jurista, considero fal·laços. I apel·lo a la Constitució, que defineix l’Estat espanyol com un estat ‘social, democràtic i de dret’. A més, l’article 51 parla de la defensa dels drets de consumidors i usuaris, que és del que està en joc aquí. Sense oblidar que els nous tributs no vulneren el principi de confiscatorietat (article 31 de la Constitució) que posa el límit que a un contribuent no se li pot prendre una part substancial dels seus recursos per complir amb les seves obligacions amb els impostos. En aquest cas, sembla evident que, amb un 1,2% o un 4,8%, aquestes empreses no trontollaran.
I pel que fa a Europa, no oblidem que és precisament la Unió Europea la que ha estat la gran garant dels drets dels consumidors i usuaris, amb la directiva 93/13 que va permetre crear un nou marc jurídic més exigent. Es fa difícil de pensar, per tant, que Europa no accepti aquetes mesures. Unes mesures que, personalment, crec que haurien de ser més intenses i exercir de punt d’inflexió i no quedar-se en un fet aïllat davant d’una situació extraordinària. En benefici d’aquesta idea de tenir cura de la comunitat de la que tots formem part.
