Sembla evident que anem cap a una crisi econòmica que ni els fons europeus podran evitar. Davant d’aquest escenari, invito a fer una reflexió sobre el destí de l’anomenat banc dolent, la SAREB, constituït l’any 2012 amb la idea de treure dels balanços de les antigues caixes d’estalvis la totxana tòxica. El govern de l’època va vendre la idea que la SAREB disposaria d’allò que les entitats financeres no tenien i que no podien permetre’s: temps i capacitat de resistència a fi d’aconseguir una òptima negociació de venda dels actius. Es volia evitar que tots els actius haguessin de sortir al mercat de forma desordenada i descontrolada, la qual cosa significaria malvendre’ls.
Allò que s’esperava és que la SAREB aconseguís beneficis, mitjançant la venda d’aquests actius per un preu superior al que la pròpia SAREB havia pagat per ells. Però, la realitat ha estat molt diferent. La SAREB ha anat acumulant pèrdues. I el deute generat s’ha qualificat com a deute públic, incrementant-lo en 35.000 milions d’euros.
La SAREB no hauria de ser considerada com una entitat pública, donat que el govern de l’època volia que la participació dels bancs privats fora majoritària i així ho va aconseguir (45,9% de l’Estat i 54,1% dels bancs). El problema va sorgir, quan per a finançar l’adquisició dels seus actius, la SAREB va haver de col·locar deute als mercats per un valor equivalent pràcticament al 100% dels seus actius i l’Estat va haver d’avalar l’anomenat deute sènior. Aquesta és la raó de la requalificació del deute de la SAREB com a públic, desprès dels continus anys de pèrdues.
Però, són aquests 35.000 milions d’euros un deute real? La resposta és que no, pel fet que la SAREB continua disposant d’actius que s’han de vendre i amb els quals s’haurà d’eixugar el màxim muntant possible d’aquest deute.
És cert que, després de les continues pèrdues acumulades de la SAREB, hi ha crítiques que demanen que la SAREB esdevingui una gran immobiliària pública i que cedeixi els seus pisos i habitatges en general a col·lectius vulnerables o que els col·loqui al mercat en règim de lloguer social amb una renda molt reduïda. Aquesta mesura, d’innegable connotació social, tindria com a contrapartida que els actius de la SAREB no es vendrien mai i aleshores sí que es consolidaria la pèrdua dels 35.000 milions d’euros, que hauria d’afrontar l’Estat i, per tant, tots els ciutadans. Aquest és el motiu pel qual, paradoxalment, és millor que la SAREB continuï amb la venda dels seus actius, amb un control perquè no es malbaratin, però tampoc amb expectatives impossibles, perquè es pugui reduir d’una manera significativa el deute públic. Es tractaria d’evitar que novament siguem tots els contribuents els qui haguéssim de pagar les males gestions i les males pràctiques de les entitats bancàries. Altrament, com a hipòtesi, les mesures d’índole social descrites haurien de ser exigides a les entitats financeres que van rebre diner públic i que no l’han tornat.
