La manca d’informació sobre què passava a Iquoxe denunciada per Generalitat i ajuntaments evidencia els nivells de desinformació que té la ciutadania sobre els riscos químics
La frase que ha motivat aquest article fou la pronunciada pel Subdirector de Protecció Civil, quan va argumentar que l’empresa IQOXE no va seguir els protocols d’informació, dificultant així que l’Administració pogués avaluar d’una manera ràpida la situació a la que, tots plegats, ens enfrontàvem. Resulta obvi que la seguretat de tota la població que envolta el complex petroquímic de Tarragona és el valor principal pel qual s’ha de vetllar i la sensació que tenim la majoria de ciutadans és que sembla que no se li ha donat la suficient prioritat, amb la funesta conseqüència de morts, ferits i pànic col·lectiu. I, sobretot, una sensació d’inseguretat a casa nostra.
No es tracta de demonitzar el sector petroquímic, que suposa una font de riquesa i de creació de llocs de treball, però això no és obstacle perquè la seguretat de la població en general i dels propis treballadors del complex siguin una prioritat. Una primera impressió que rep la ciutadania és la manca d’una informació proactiva per part de la patronal de la química sobre la seguretat i sobre l’autèntic impacte mediambiental que té. Dic això perquè no sé si és coincidència el fet que l’empresa sinistrada havia estat fins a quatre vegades sancionada per la Inspecció de Treball de la Generalitat de Catalunya per incompliment de normatives sobre condicions de treball i prevenció de riscos laborals. Aquesta informació, de la mateixa manera que ens arriben les estadístiques que publica la patronal en el sentit que el percentatge de sinistres és molt baix, també hauria d’haver arribat a la ciutadania. També trobo a faltar una reacció de la pròpia patronal condemnant i censurant els incompliments de les empreses associades en un sector que ha de ser extremadament curós per evitar conseqüències com les que hem vist.
Certament, hi ha convenis signats entre l’Associació Empresarial Química de Tarragona i la Generalitat de Catalunya per a preservar el medi ambient. Hi ha també un Codi Ètic sobre el comportament que han de tenir els integrants d’aquesta patronal. Però, al meu parer, no n’hi ha prou acomplint estrictament amb la normativa de seguretat exigible: cal també fer un esforç de transparència d’informació cap a la ciutadania. En concret: quins són els productes amb els quals s’està treballant, com s’estan tractant aquests productes i quina normativa de seguretat existeix, com s’estan controlant les emissions a l’atmosfera d’aquesta procés industrial, etc.
Els controls que es fan són hermètics i no compleixen amb una directiva europea que exigeix que siguin independents i qualificats per garantir una informació constant i objectiva a la població
Altrament, la Generalitat i els Ajuntaments de l’entorn disposen de tota aquesta informació? Amb les declaracions del conseller Buch, la mateixa tarda del sinistre, sembla ser que no. Dona la impressió que si l’Administració hagués disposat d’informació sobre el producte manipulat, el protocol hauria estat més eficaç. És una hipòtesi, però de totes maneres són massa dubtes per a tan tràgiques conseqüències, la qual cosa no és admissible. Com tampoc ho és que posteriorment a l’accident ens trobem amb la informació publicada relativa a què l’òxid d’etilè és, segons l’Agència Internacional per a la Investigació sobre el Càncer (IARC), un agent cancerigen i la seva exposició pot derivar, en els casos més greus, en el desenvolupament de leucèmia i greus afectacions sobre el sistema limfàtic i hematopoiètic.
La pregunta és: quants i quins productes estan sent manipulats al complex químic de Tarragona amb idèntiques característiques cancerígenes? Tenim dret a tenir aquesta informació abans que es produeixi qualsevol sinistre? Segons la Unió Europea, sí. El Preàmbul de la Directiva 2010/75/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 24 de novembre, preveu expressament la necessitat de participació del públic en la presa de decisions que afecten al seu entorn ambiental i exigeix que els responsables dels diferents sectors econòmics tinguin en compte les opinions i les preocupacions de la població. Aquesta norma europea combina aquesta participació de la població amb la necessitat que hi hagi un sistema d’inspeccions ambientals independents i qualificats, impulsats per les Administracions i que garanteixin una informació constant, objectiva i directa sobre la salut ambiental dels entorns industrials.
Malauradament, segons el meu parer, la transposició interna d’aquesta normativa europea, a través de la Llei 5/2013, d’11 de juny, i ulteriorment amb el Reial-Decret Legislatiu 1/2016, de 16 de desembre, no ha desenvolupat aquesta part del preàmbul de la Directiva europea, malgrat l’esforç que fa en incrementar el nivell de control de les emissions. El transcurs del temps ens aboca a la impressió que s’acaba generant una actuació de control excessivament hermètica i que no acaba de funcionar, com ho ha demostrat el sinistre recent i d’altres que han succeït en els últims anys. No ens ho podem permetre. Cal fer efectives aquelles directrius legals i fer partícip la ciutadania del control del seu medi ambient, sense obscurantisme i sense traves.
