Ja hem diagnosticat en altres articles que la nostra societat és poc conscient dels seus drets i té, encara, una baixa tendència a la litigació, ja sigui per qüestions culturals, la influència del judeocristianisme o, simplement, per aversió als maldecaps judicials.
I algunes empreses miren d’aprofitar-se’n imposant als consumidors condicions abusives que, si es porten davant d’un jutge, poden ser revocades. Lamentablement, molts d’aquests abusos passen desapercebuts i els ciutadans s’empassen condicions que vulneren principis legals que si són invocats als tribunals ens permetrien replantejar la relació a favor nostre.
És el cas d’una pràctica molt habitual en el renting de vehicles, una modalitat a l’alça. En general, quan se signa un contracte de renting -no deixa de ser un lloguer-, es fa per una tarifa mensual i per un temps determinat, amb altres clàusules sobre la conservació del vehicle o els quilòmetres que es fan.
Quan un subscriptor d’un d’aquests contractes, per situacions sobrevingudes, vol interrompre el contracte i tornar el vehicle descobreix que una de les clàusules que va signar l’obliga a pagar la meitat del que quedava pendent fins a la finalització del contracte, pels danys i perjudicis que, suposadament, ocasiona la finalització anticipada del contracte de lloguer.
És a dir: signem per tres anys, quan fa un any i mig que paguem religiosament tenim problemes amb els nostres ingressos i seguir pagant aquell cotxe ens complica molt la vida i el tornem a l’empresa en un estat perfecte. Doncs els haurem de pagar 8 mesos més, la meitat del que quedava per acabar contracte.
Aquesta pràctica és manifestament il·legal, tal com demostren nombroses sentències. I ho és a partir d’una figura anomenada enriquiment injust. En aquest cas, l’enriquiment injust consisteix en que l’empresa, que ja ha cobrat una quantitat de diners important del seu client de renting, posarà el vehicle al mercat i el podrà vendre per una quantitat encara molt important (és un cotxe pràcticament nou i ben conservat).
Si es demostra això, el jutge anul·larà la clàusula abusiva que ens obliga a pagar un cop hem tornat el vehicle, una mesura que es considera desproporcionada i que, a més, i això és molt important, ens va venir imposada: no vam poder negociar-la, ja que en aquests casos s’estilen els denominats contractes d’adhesió, que ens venen ja tancats per les empreses que ens proveeixen de determinats bens (o ho agafes o no ho agafes).
L’enriquiment injust ha estat la base de reclamacions en molts altres àmbits, com en el cas dels deutes que les entitats bancàries reclamaven a les persones que havien patit una execució. En aquest cas, i seguint el mateix principi, si es demostra que el banc ha pogut vendre l’immoble, es pot reclamar que desaparegui el deute pendent d’una hipoteca.
O en el cas d’inversors que es retiren d’una determinada propietat però no recuperen la seva inversió, però que s’assabenten que s’ha revaloritzat i s’ha venut per una quantitat molt superior a la inicial. En aquest cas, també es pot reclamar una part del que van invertir.
El comú denominador de tots aquests exemples és no donar per bones les condicions que ens posen al davant, ser crítics, consultar amb un advocat especialitzat i superar, d’una vegada per totes, aquella visió tan arrelada a la nostra societat que quan no podem pagar la culpa és nostra. I que l’altra part té totes les de guanyar. En molts casos, no té per què ser així.
