Les persones d’empresa saben que l’ombra de la responsabilitat dels administradors és allargada. I està bé que així sigui perquè, en la gestió de les societats mercantils, no tot s’hi val i hi ha molt en joc. Amb les bones (i males) praxis a l’hora de dirigir una empresa ens juguem els interessos particulars dels seus socis, però també la supervivència d’un actiu per a tota la societat, un actiu que genera riquesa per a uns quants però també llocs de treball i recursos per a les polítiques públiques per la via dels impostos. Per tant, les persones que prenen les decisions que marquen el destí de les empreses, els seus administradors, tenen una gran responsabilitat moral que es projecta sobre el marc legal que regeix les seves accions.
Però aquesta responsabilitat no és infinita. Com demostra un cas recent que hem portat al nostre despatx i que se sustenta sobre la jurisprudència del Tribunal Suprem. Un aclariment tècnic, per començar. De responsabilitat dels administradors n’hi ha de dos tipus: de solidària, que situa l’administrador al mateix nivell que el deutor tributari i, per tant, Hisenda li pot reclamar el deute al mateix temps que a l’empresa; i la subsidiària, quan la societat ja no té actius i, per tant, algunes contingències es poden projectar sobre els béns i el patrimoni de l’administrador.
En el cas al que feia referència, al que va ser administrador d’una determinada empresa entre 2020 i 2023 l’Agència Tributària li reclamava el 2024 responsabilitat sobre unes declaracions trimestrals d’IVA de l’any 2022 que la hisenda pública va considerar incorrectes. I ho feia en forma de responsabilitat subsidiària, és a dir, atacant als seus actius per resoldre un desacord que tenia a veure amb la seva etapa al capdavant d’aquella empresa. Però ho fa un any després que l’administrador hagués trencat tota relació amb l’empresa i -i això és molt important- amb la societat perfectament activa i en situació de solvència i amb un nou administrador guiant el seu dia a dia. Per tant, l’empresa no era tècnicament un deutor fallit, un concepte del dret tributari que consisteix en una declaració expressa que fa Hisenda i declara un deutor tributari com a fallit, és a dir, insolvent.
Les pretensions de l’Agència Tributària -que un cop rere altre, com sap el lector, ens demostra la seva voracitat implacable- es van poder tombar gràcies a la jurisprudència del Tribunal Suprem que estableix que la responsabilitat subsidiària no es pot demanar a un ex administrador sobre situacions d’empreses que no han fet fallida. En aquest cas, quan la hisenda pública detecta una declaració d’IVA d’un exercici anterior amb la que no està d’acord, l’empresa -i el seu administrador vigent- pot defensar-se i gestionar el desacord dins el marc de la gestió del seu dia a dia, que ja no es troba sota la responsabilitat de l’administrador al que s’intenta imputar. És a dir: és matèria del present i no del passat.
Seria diferent si l’empresa estat declarada oficialment com a fallida per part d’Hisenda i s’hagués quedat sense béns. En aquest cas, si es podria anar contra l’ex administrador amb l’argument de la responsabilitat subsidiària. Però no és el cas i, per tant, com sempre diem, és molt important conèixer els matisos dels nostres drets i les lleis i la jurisprudència que els protegeixen per evitar els abusos que, en massa casos, cometen operadors fins i tot públics com l’Agència Tributària, que haurien de ser una mica més modèlics i curosos a l’hora d’afinar responsabilitats dels seus administrats. Però, malauradament, estem lluny d’aquesta situació. No sé com és la hisenda pública en el món de les idees de Plató, però en el nostre món de les coses és una organització que dispara a tot el que es mou sense pensar massa en les conseqüències de les seves decisions.
