En el seu propòsit de vigilar a particulars i empreses en les seves obligacions fiscals i tributàries, la hisenda pública gaudeix de determinats privilegis a l’hora de perseguir als presumptes infractors. No m’estendré aquí sobre quines són aquestes fórmules tremendament executives que poden deixar al presumpte infractor amb una mà al davant i una altra al darrere quan encara no s’ha demostrat que hagi incorregut en cap il·legalitat. No ho faré perquè estic convençut que el lector amb experiència de gestió empresarial ja està familiaritzat amb algunes d’aquestes expeditives solucions provisionals que després caldrà demostrar que s’ajustaven a dret com passa en qualsevol procediment, però que quan s’adopten tenen un gran impacte en la viabilitat d’una empresa i en els drets de les persones que en són responsables.
El que si voldria fer és subratllar la presumpció d’innocència dels afectats per aquests procediments que de la nit al dia es veuen lligats de mans i peus per continuar amb les seves activitats o les de la societat que representen. És lògic que un ens com l’Agència Tributària, que vetlla al cap i a la fi perquè la societat compleixi amb la legislació fiscal i, per tant, amb un tema d’interès general, gaudeixi d’algunes prerrogatives a l’hora de perseguir els infractors, com també les tenen els cossos de seguretat. Però aquest ampli marge de maniobra no pot ser un xec en blanc, perquè la hisenda pública no és, ni de bon tros, infal·lible. De fet, hi ha casos en què es demostra que en el seu afany per depurar responsabilitats actua tard i malament. I quan això passa, cal estar atents i defensar-se. I, si escau, reclamar compensacions pels danys patits.
Per posar un exemple, en alguns casos en què es reclamen deutes de societats que han fet fallida es persegueixen els seus ex administradors. Però si això és fa fora del termini de prescripció (4 anys) la reclamació no és vàlida i, com ha passat en un cas recent que hem portat al nostre despatx, els tribunals fins i tot condemnaran en costes a l’Agència Tributària. En aquests casos, es podrà reclamar a més una compensació per l’impacte de les mesures cautelars en cas que s’haguessin adoptat en el seu dia.
Quan una empresa fa fallida, és habitual que deixi deutes. Si hi ha actius, té sentit que l’Agència Tributària faci la seva feina i intenti cobrar-los. Però quan no és així, buscar obsessivament els antics administradors per convertir-los en caps de turc perquè algú pagui per una situació que, al cap i a la fi, forma part de les regles del joc de l’economia de mercat no reflecteix l’esperit que conté la Llei de la Segona Oportunitat, que se suposa que ens ha de situar entre els països més avançats en aquest àmbit. Però, en tot cas, aquestes persecucions s’han de fer, com qualsevol actuació legal, en observança de la legislació i de la presumpció d’innocència. I no sempre és així. Val la pena tenir-ho en compte si ens hi trobem.
