En els darrers dies el cas de frau a la hisenda pública protagonitzat per la cantant Shakira ha tornat a ocupar una gran quantitat d’espais als mitjans de comunicació. I ho ha fet per la sentència que condemna a l’Agència Tributària a tornar a la cantant colombiana uns 60 milions d’euros corresponents als ingressos que no va declarar durant l’exercici 2011, en el que Shakira ha aconseguit demostrar que no residia a l’Estat espanyol. Recordem, però, que l’artista universal que ha plantejat el seu cas com un abús del fisc si que va reconèixer que havia defraudat en els exercicis 2012, 2013 i 2014, acatant els càstigs corresponents.
Independentment de la dubtosa moralitat d’erigir-se com a abanderada dels damnificats per Hisenda quan has reconegut que practicaves el frau, el cas ens porta a parlar d’un tema subjacent: el de la responsabilitat dels alts funcionaris que no són, ni de bon tros, infal·libles, com s’ha tornat a demostrar. Cometen errors, molts, i és absolutament legítim que els ciutadans, famosos o no, els exigim responsabilitats i la reparació dels nostres drets.
Shakira ho ha pogut fer, almenys parcialment. Pensaran que perquè ella té els recursos per contractar bons advocats i suportar el llarg via crucis judicial pel que passen aquestes reclamacions. I pensaran bé. Però no hauria de ser un dret exclusiu dels milionaris. De fet, contràriament als mites populars que circulen la nostra experiència ens demostra que, quan un alt funcionari ha comés un abús, si les coses es fan bé, tenim moltes possibilitats que la justícia ens doni la raó.
Els poso dos exemples recents en que el nostre despatx ha obtingut aquesta victòria, que té impacte a nivell econòmic, però també moral. El primer, el d’un ciutadà amb un deute tributari no satisfet que va acabar en fase de constrenyiment, en la que el seu immoble es va subhastar. Els funcionaris, però, no van complir amb l’obligació de comunicar-ho a l’afectat, cosa que va provocar, després del procés judicial, la nul·litat de tot el procediment. En un altre cas, hem aconseguit anul·lar uns embargaments cautelars aplicats de manera il·legal pels funcionaris, que no van tenir en compte que aquesta acció era abusiva i deixava pràcticament sense opcions de refer-se i fer front a la totalitat dels deutes contrets.
En aquests casos i en altres, els funcionaris demostren que cometen errors i que, molts cops, obren amb poca sensibilitat i flexibilitat davant les persones que tenen al davant. Com hem dit en altres articles, és una nova versió del que la filòsofa jueva Hannah Arendt va anomenar la banalitat del mal durant els judicis de Nuremberg als criminals nazis. I, quan això passa, hem d’exigir responsabilitats. Perquè els seus errors i actuacions fora de la llei poden, fins i tot, estar tipificats com a delictes.
Shakira i els seus prestigiosos i ben remunerats advocats ho han aconseguit. Però aquesta victòria està molt més al nostre abast del que pensem. Com a societat hem de superar el vell estigma que atorga als representants de l’Administració -i als de l’Agència Tributària molt en particular- un aura d’infal·libilitat i poder contra la que no es pot lluitar. Es pot. I, per aconseguir-ho, no cal fer una cançó que acumuli milions de reproduccions a Spotify.
