Anem als bàsics. L’Administració està, com el seu nom indica, per a administrar a la societat i fer-ho en nom de l’interès general, encara que això últim no formi part de la semàntica del concepte, però sí del sentit comú, oi? És evident que portar a terme aquesta tasca és molt complex, perquè això del bé comú és molt opinable, especialment quan, en el seu nom, l’Administració entra en conflicte amb interessos particulars. I també és de sentit comú esperar que l’Administració, en el seu propòsit, vetlli per minimitzar l’impacte de la seva tasca sobre aquests interessos, cosa que no significa que no s’hagi de perseguir i castigar a qui actua indiscutiblement en contra de la Llei, que és l’ens abstracte que dona forma i protegeix aquest interès general.
En el cas de les empreses, aquest conflicte acostuma a arribar a nivells molt elevats on és molt important que les dues parts afinin en la seva posició i actitud. Les empreses, que tenen com a raó de ser irrenunciable la de maximitzar els seus beneficis, perquè han d’extremar el rigor amb les seves obligacions administratives, molt en concret amb l’Agència Tributària i la Seguretat Social. De l’altra banda, massa sovint s’oblida que en l’exigència de compliment de la Llei s’ha de donar exemple, tenint en compte, a més, que les empreses son un actiu per a la societat. I que, per aquest motiu, a l’hora d’aplicar normatives, terminis, exigències i requisits, és una bona praxi demostrar un esperit de col·laboració que ajudi a que les societats mercantils segueixin endavant per seguir creant riquesa i, també, per seguir complint amb les seves obligacions fiscals i tributàries que financen les polítiques públiques. L’actitud contrària és un tret al peu de l’Administració, que, com dèiem, se suposa que representa l’interès general.
Els advocats que defensem els interessos de les empreses en conflictes amb l’Administració ens trobem en moltes ocasions amb actituds que no responen a la que descrivia en el paràgraf anterior. Però que tampoc s’ajusten a dret, com demostren moltes sentències. Per posar algun exemple, en un cas recent que vam portar al nostre despatx un jutge va donar la raó a un ex administrador d’una empresa que acumulava deutes que l’Agència Tributària pretenia cobrar-se sobre el patrimoni del nostre client fora del termini de prescripció. Cosa que va fer que, fins i tot, se’ls condemnés amb costes. No discutim que els administradors tinguin responsabilitat en la (presumpta) mala gestió d’una empresa, però aquesta responsabilitat s’ha de demostrar i està sotmesa a un marc legal, que inclou, com no pot ser d’una altra manera, un termini de prescripció. No tenir-ho en compte, quan ets l’Administració i, se suposa, la garant del bé comú, és predicar amb el no-exemple.
En un altre cas del que hem tingut notícia a través de la premsa econòmica, la Seguretat Social ha estat condemnada a tornar a una empresa els diners sobre unes presumptes irregularitats en la gestió de les hores extra. La mala praxi administrativa en aquest cas és que mentre el litigi seguia el seu curs l’empresa es va quedar sense les dades de la seva gestió per un ciberatac i la Seguretat Social, que les tenia perquè la mateixa empresa li havia facilitat, es resistia a compartir-la. És aquesta la idea de fair play que ha de tenir un departament de la cosa pública vers els seus administrats?
En tots dos casos ens hem de preguntar: està l’Administració obrant de bona fe, entenent per bona fe la idea de servir al bé comú? La resposta és òbvia: no. Obra d’acord a una lògica organitzacional endogàmica que agafa forma en les actituds i decisions egocèntriques dels seus representants, professionals abduïts per una patologia corporativa molt consolidada que els desvirtua el judici i els atorga una irreal sensació d’impunitat que acaba fent-los funcionar com a autòmats.
La viabilitat d’una empresa és un bé a protegir. No fer-ho en estricta observança dels instints de voracitat administrativa dels buròcrates és una nova versió d’aquell concepte de la banalitat del mal que va encunyar la filòsofa jueva Hannah Arendt a l’hora d’explicar els comportaments dels líders del nazisme durant els judicis de Nuremberg i que tant va costar d’entendre, especialment als seus correligionaris jueus. Sense ser essencialment dolent, quan no comprens en profunditat quina és la teva funció i la teva responsabilitat vers la societat, és possible que facis mal. Afortunadament, si això passa, no oblidem que els tribunals estan per corregir-ho. I molts cops fan bé la seva feina. Aprofite-m’ho!
