Els governs han de garantir que els fons vagin a les Pimes i no a les empreses de l’Ibex 35
Com a optimista que sóc, intentaré donar un missatge positiu entremig de la devastadora pandèmia que ens envolta. Precisament, les crisis acostumen a assenyalar les febleses d’una societat i entre aquestes hem de ressaltar el problema de la mala gestió de les ajudes provinents d’Europa i la por al fet què aquestes finalment vagin a parar a mans dels de sempre, que són els nous senyors feudals, amb capacitat d’influir a les altes esferes del poder i a la nostra societat en general. No es tracta de buscar culpables, però sí de ressaltar un problema, del qual també en formem part, si ens limitem a mirar-ho i no fer res.
Després de veure l’escenari dantesc que suposen els nostres carrers, amb la infinitud de persianes baixades, és obvi que aquests ajuts europeus (i públics en general), haurien d’anar destinats a la petita i mitjana empresa prioritàriament, la qual no oblidem que suposa la generació de la majoria de llocs d’ocupació. En concret a Catalunya les Pimes generen el 70% de l’ocupació, malgrat les dificultats per trobar mà d’obra qualificada i accedir al finançament. Aquestes són dades del 2019, prèvies a la pandèmia, però són un mirall de la situació de la nostra societat i també il·lustren els riscos que comporta la seva destrucció. A més a més, la micro i petita empresa va registrar el 61,19% de la contractació indefinida i, en canvi, en el mateix període de temps les empreses mitjanes van incrementar la seva contractació temporal en 8,08% i les grans en un 7,7%. Qualsevol ciutadà, amb un mínim de sentit comú i pagador dels seus impostos, podria veure quin és el sector més necessitat de protecció i les conseqüències que se’n poden derivar de la destrucció de les Pimes.
La por a la que abans m’he referit és que, des d’una perspectiva de considerar les empreses de l’Ibex 35 el puntal econòmic de la societat, els governants es “confonguin”, amb més o menys ajuda dels respectius lobbys i siguin aquestes les empreses les que rebin la major part de les ajudes. I si portem la situació al punt més extrem, ens podríem trobar que, si amb l’anterior crisi financera, amb el diner de tots es van salvar els bancs (que van deixar enfonsar per manca de crèdit les nostres petites i mitjanes empreses), ara ens podem trobar amb el fet que les ajudes provinents d’Europa acabin en mans de les empreses de l’Ibex 35 perquè aquestes puguin pagar als bancs l’enorme deute que ja tenen (que normalment és renegociat, ajornat, però no pagat), juntament amb els obscens sous dels seus directius.
Curiós és el fet que els bancs ajudats en el passat recent no han retornat els diners públics que van rebre i que endemés ara siguin indirectament els beneficiaris dels nous ajuts. Això existeix i pot passar i amb eleccions properes o llunyanes, hem de ser conscients del fet que hem de reaccionar, que hem de ser més crítics amb els governants que tenim i que tindrem per tal de revertir aquest cercle viciós. A la nostra mà està evitar un retorn a un nou feudalisme.
