El sistema de cooperatives està esgotat per la poca visió empresarial dels seus dirigents i per la manca de relleu generacional al camp
En els últims anys estem assistint al declivi d’un sistema d’explotació agroalimentària d’una forta tradició a Catalunya: les cooperatives de producció agrària. Des de la meva condició d’advocat mercantil amb una dilatada experiència al sector, crec que hi ha diverses causes que incideixen sobre aquesta situació. La primera, malauradament, consisteix en la mala gestió que els diferents consells rectors de les cooperatives han dut a terme, ja sigui per la manca de visió empresarial dels gestors, ja sigui per pràctiques que han acabat als Jutjats d’Instrucció per la possible comissió de diversos delictes. Un altre dels factors que incideixen en l’esgotament del model cooperativista és la manca de relleu generacional en les explotacions agràries. Una tendència que provoca la pèrdua d’iniciatives d’inversió i l’absència de recerca de noves formes d’explotació, amb suport tecnològic, que farien més rendible el sector.
La idea que el camp no és rendible ha arrelat i ha provocat l’empobriment demogràfic, econòmic i cultural de les àrees rurals
Però si ara m’he referit a la conseqüència, considero més interessant destacar també la causa d’aquesta manca de relleu, que es pot sintetitzar en una frase: “El camp no és rendible”. Aquesta senzilla expressió ha allunyat les joves generacions, que han renunciat a implicar-se en les explotacions agràries i han abandonat el camp i el territori, amb el conseqüent empobriment demogràfic, econòmic i cultural d’aquelles àrees. S’ha de dir que, afortunadament, hi ha excepcions, com les iniciatives de joves que han desenvolupat el sector vitivinícola a la Terra Alta, per exemple, i on ressaltem l’auge que està vivint la garnatxa blanca i la recuperació de varietats tradicionals oblidades, com el cas del “morenillo”.
No obstant això, la demanda de productes agraris de qualitat no para de créixer, un escenari que el sector ha de saber aprofitar
Aquestes iniciatives estan explotant el camp a través de fórmules mercantils, sobretot amb la constitució de societats de responsabilitat limitada. I crec que aquest és el futur, perquè les cooperatives, dissortadament i malgrat la legislació existent a Catalunya, no acaben de funcionar. És molt trist comprovar la manca d’informació que hi ha en moltes d’aquestes cooperatives, la passivitat tant dels cooperativistes com dels seus rectors i, allò que encara és més greu, els plets que s’hi acaben generant per qüestions purament viscerals (que recorden aquell tòpic de les discussions dels veïns d’una escala). No estic criticant la cooperativa com a eina de desenvolupament del sector agroalimentari, sinó que, per la concurrència dels factors abans descrits, en molts casos estan abocades a situacions de fallida i desaparició.
Dit això, vull fer una breu anàlisi comparativa, per si això pot aportar noves idees al sector. Normalment, al nostre entorn econòmic el problema més greu de les petites i mitjanes empreses és la obtenció de liquiditat i, de tothom és conegut, el fet que les entitats bancàries han restringit moltíssim el crèdit i tampoc es que hagin cregut massa en l’agricultura. En un anterior article vaig parlar de les varietats vegetals protegides com una escletxa d’esperança del sector i és en l’àmbit on aquestes varietats estan adquirint més rellevància, el citrícola, on s’està produint un canvi de visió empresarial de gran envergadura. Aquests nous vents comporten l’obtenció de finançament de part de fons d’inversió, que estan disposats a abocar liquiditat si se’ls ofereix un projecte seriós, competitiu i amb bona gestió. Aquest és el camí del futur.
L’impuls que ha motivat l’entrada d’aquests fons d’inversió al sector agroalimentari també parteix d’una premissa molt senzilla: hi ha un mercat molt ampli als països més desenvolupats del nord i del centre d’Europa que vol consumir productes agraris de gran qualitat i que es produeixin dins de l’àmbit de la Unió Europea, la pertinença a la qual és la garantia de la qualitat buscada. I aquest mercat és emergent i amb unes grans possibilitats de creixement, perquè no es tracta d’un producte de luxe, sinó d’un que cobreix necessitats vitals i que està associat al concepte de salut i qualitat de vida que s’ha instal·lat a les societats avançades. És un escenari que el sector ha de saber aprofitar.
Els fons d’inversió han entrat al sector perquè hi ha identificat un mercat emergent amb grans possibilitats de seguir creixent
Hauríem de fixar una mirada en aquest nou panorama. Simplement esmentaré que un fons com és GPF CAPITAL, juntament amb un vehicle inversor com és LABEL INVESTMENTS (al davant del qual hi ha el Sr. Alexandre Pierron-Darbonne, un dels empresaris emblemàtics a l’Estat espanyol en l’àmbit agroalimentari) s’han aliat i han creat una potent plataforma empresarial, de la qual destaquem tant el reforçament i ampliació de les varietats de productes (allò que s’anomena la integració vertical del negoci), com una expansió internacional que comporta la creació d’un centre logístic a França per implementar el desenvolupament de les exportacions dels productes citrícoles de l’Estat. Considero interessant i digne d’un atent estudi aquesta nova forma d’explotació agroalimentària. Segur que en podríem aprofitar idees i experiència per aconseguir que la gent jove torni al camp i desenvolupi el sector, ja sigui mitjançant societats mercantils, ja sigui regenerant i aprofitant una eina tan útil com les cooperatives.
