És positiu que una normativa combati les pràctiques deslleials a la cadena de subministrament agrícola i alimentària, però el que necessita el sector són mesures per impulsar una bona gestió i una comercialització atractiva
D’entrada hem de celebrar que un govern decideixi legislar en favor de l’agricultura, sector que com en altres ocasions he afirmat pateix un oblit crònic, imputable als poders públics, però també malauradament a la inacció dels propis agricultors. En les següents línies intentaré fer una breu anàlisi crítica dels encerts i les mancances d’aquesta norma aprovada el passat 25 de febrer.
La normativa intenta combatre les anomenades pràctiques comercials deslleials en les relacions entre empreses en la cadena de subministrament agrícola i alimentària. De fet, suposa una modificació puntual i insuficient, segons la meva opinió de la Llei 12/2013, d’1 d’agost, de mesures per a la millora de la cadena alimentària. En canvi, deixa per a més endavant una reforma més profunda, que haurà de tenir la virtualitat d’incorporar a l’ordenament jurídic espanyol la Directiva (UE) 2019/633 del Parlament Europeu i del Consell, de 17 d’abril de 2019, que té precisament per objectiu combatre les anteriorment ressenyades pràctiques comercials deslleials en detriment dels productors i dels consumidors finals. No calia tanta urgència, perquè veritablement un règim de controls i sancions no soluciona el problema que presenta el camp actualment tant a nivell de Catalunya com a nivell estatal.
Des del meu punt de vista, aquest sistema d’inspeccions i de controls que es preveu tindrà poca utilitat, llevat que hi hagi una reforma estructural de l’actual sistema productiu agrícola. És a dir, aquella explotació mercantilitzada de l’agricultura, ja sigui a través de societats mercantils, ja sigui mitjançant cooperatives correctament gestionades. Si això s’aconsegueix i alhora es disposa d’una xarxa de denominacions d’origen i d’una comercialització atractiva i efectiva als punts de consum, totes aquestes inspeccions i controls ja no seran necessaris.
En canvi, la norma té aspectes positius rellevants com són el tractament fiscal dels ajuts a la incorporació dels joves a l’activitat agrària. El problema que existia era que sovint s’havien de liquidar els impostos d’un ajut que encara no s’havia materialitzat, la qual cosa era completament contraproduent en relació a l’objectiu que es perseguia amb la subvenció i amb l’ajut. Així, es preveu una adaptació de la normativa de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques per a permetre una tributació diferida en diversos exercicis.
Des del punt de vista de la protecció dels treballadors es continua amb la línia tradicional, amb especial incidència a la situació del subsidi per atur a Andalusia i Extremadura. És curiós que el preàmbul de la norma ens parla del descens de la producció d’oli i de les dificultats aranzelàries imposades pels Estats Units, però no incideix en aquelles mesures per a desenvolupar la comercialització de l’oli a nivell mundial.
Finalment, en matèria d’Inspecció de Treball i de Seguretat Social tornem al sistema de controls i sancions. Evidentment que han d’existir, però res aportarà aquest increment en la vigilància del sector, si no hi ha noves polítiques de modernització i desenvolupament.
En resum, malauradament la norma acaba tenint més d’imatge i d’oportunitat política que d’efectiva regulació del sector per modernitzar-lo i potenciar-lo. No es tracta de defensar polítiques intervencionistes, sinó de dissenyar polítiques d’ajut real i reactivadores del sector. Però la realitat és molt tossuda i aquestes últimes polítiques, que són tan necessàries, encara no han arribat.
