Una sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona excusa les entitats financeres de l’obligació de facilitar la informació als seus clients a l’hora de subscriure hipoteques IRPH perquè ja la donaven els mitjans de comunicació
Un dels punts de fricció entre la justícia i les dinàmiques mediàtiques que marquen el dia a dia de la nostra societat és la denominada ‘pena del telediario’ (anomenem-la ‘del telenotícies’, per adaptar-la als estàndards catalans). Aquest fenomen fa referència a la condemna que l’opinió pública emet de manera immediata quan transcendeix que un personatge públic està sent investigat, una sentència que es dicta sense respectar la presumpció d’innocència i que, sovint, té efectes irreversibles en termes de reputació per molt que l’afectat acabi sent absolt de la causa per la que se’l va investigar.
Una sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona sobre les hipoteques vinculades a l’IRPH inaugura una nova modalitat de distorsió mediàtica dels procediments judicials i els drets individuals, en aquest cas dels consumidors i dels deutors hipotecaris. A grans trets, el posicionament de la Secció 15 de l’Audiència Provincial de Barcelona, considera que les persones que van subscriure aquestes hipoteques IRPH estaven en condicions d’estar informades de tot el que implicava els perversos contractes que els posaven al davant perquè “els índexs de referència es difonien en bona part dels mitjans de comunicació (…) als que podia accedir amb facilitat el consumidor mitjà”. Inaudit. Estem al davant d’una mena de ‘transparència del telenotícies’, de la que sembla desprendre’s que els bancs ja compleixen amb les seves obligacions de transparència i proactivitat a l’hora de donar la informació als seus clients sobre els seus productes perquè se’n parla als mitjans de comunicació.
Caldrien estudis de difusió molt detallats per donar per bona l’asseveració que la informació que donava la premsa tenia prou impacte i era prou rigorosa i que garantia que una víctima d’una hipoteca IRPH es podia donar per informada gràcies al tractament periodístic de l’assumpte. En tot cas, i des del punt de vista jurídic, no té cap sentit que un deutor hipotecari s’hagi de considerar degudament informat sobre les repercussions econòmiques dels diferents índex de referència dels préstecs hipotecaris mirant la TV o llegint la premsa.
La normativa de protecció del consumidor, avalada per una sentència del TJUE del 3 de març, obliga els bancs a ser proactius i clars en la informació sobre els seus productes per a superar la denominada asimetria contractual
Convé no oblidar que les relacions entre una entitat financera i un deutor hipotecari estan presidides per una figura legal anomenada ‘asimetria contractual’. És a dir, que les dues parts no estan al mateix nivell pel que fa als coneixements sobre la matèria a la que es refereix el contracte. Una evidència que històricament ha provocat una llarga llista de normatives protectores dels consumidors per obligar a les entitats financeres a ser proactius en la facilitació d’informació clara i comprensible als consumidors i deutors hipotecaris abans de concretar la venda d’un producte financer com un crèdit hipotecari. Una tradició jurídica que va quedar definitivament avalada per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del passat 3 de març, que referma l’obligació de les entitats financeres de ser proactives en aquest exercici de transparència pre-contractual.
Per això sorprèn que un organisme de la rellevància de l’Audiència Provincial de Barcelona excusi d’aquestes obligacions les entitats bancàries amb l’argument de la repercussió mediàtica dels termes d’aquestes hipoteques vinculades a l’IRPH. Per definició, la informació que donen els mitjans de comunicació, fins i tot la dels més especialitzats, és dispersa, imprecisa i de nul·la validesa jurídica, perquè no es pot assegurar que els consumidors n’hagin tingut accés. Qualsevol interpretació jurídica és lícita, però en dret no és admissible prendre decisions ignorant tota aquesta normativa de protecció dels consumidors i dels deutors hipotecaris de fa més de vint-i-cinc anys i alhora desvirtuar tot el que està dient el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
El camí és la reclamació judicial, l’única via per la que es poden recuperar els diners perduts per efecte d’aquestes males praxis
Afortunadament, altres tribunals com l’Audiència de Tarragona, han optat per seguir les directrius que marca aquesta sentència europea. El seu posicionament constata “l’obligació concreta” de les entitats financeres d’informar els consumidors de l’evolució de l’IRPH en els dos anys naturals anteriors a la celebració dels contractes de préstec. Davant d’aquest escenari amb interpretacions diverses, els afectats per aquesta i altres modalitats d’abusos bancaris han de tenir clar que el camí és la reclamació judicial, l’única via per la que es poden recuperar els diners perduts per efecte d’aquestes males praxis. No ens hem de quedar de braços creuats. Hem de continuar lluitant perquè se’ns tingui el respecte que ens mereixem com a ciutadans, com a consumidors, com a deutors hipotecaris, com a juristes i sobretot com a persones.
