Al poble i a la família un vaig néixer i créixer, l’agricultura, sobretot en l’àmbit dels cítrics, era la base de l’economia. En aquells temps, era pràcticament inconcebible que un pagès hagués de pagar cap pel dret de poder plantar una nova varietat de cítrics o empeltar amb ella els arbres ja existents. Malauradament, l’agricultura sembla viure un procés de decadència continu i quasi vertiginós, agreujat per la manca de relleu generacional, una rendibilitat cada cop més petita i la competència ferotge de productes d’altres països. Des de la meva perspectiva i amb l’experiència acumulada com a advocat mercantilista, crec que necessitem un sector agrícola potent que sigui capaç de proveir els mercats europeus amb productes de qualitat produïts a casa nostra. Per això, però, cal un canvi de mentalitat i evolucionar des de les antigues explotacions familiars a explotacions mercantils (on s’haurien d’incloure també les cooperatives, encara que dissortadament no sempre han acomplert amb les expectatives generades).
En aquest sentit, és bàsica la figura de les “varietats vegetals protegides”, en virtut de la qual es protegeixen les noves varietats que són susceptibles de millora en la qualitat i en la productivitat. L’origen d’aquesta protecció la trobem a una norma de la Unió Europea com és el Reglament 2100/94, del Consell, de 27 de juliol, i amb una normativa estatal que és la Llei 3/2000, de 7 de gener. Quan una varietat vegetal ha estat reconeguda, per exemple en el cas europeu, a l’Oficina Comunitària de Varietats Vegetals, el titular d’aquesta explotació, denominat obtentor, és qui té dret a explotar-la, de manera que tot agricultor que vulgui plantar o empeltar aquesta varietat haurà de pagar un dret d’explotació (col·loquialment s’utilitza l’expressió ‘royalty’).
Aquesta figura suposa una inversió, però és una de les vies de salvació d’un sector que pateix la manca de relleu generacional, la pèrdua de rendibilitat de les explotacions i la competència ferotge d’altres països
Amb la concessió de les llicències d’explotació, l’obtentor pot arribar a delimitar el nombre d’hectàrees de producció de la varietat, amb la finalitat d’evitar una sobreexplotació que podria abocar a un enfonsament del preus. L’obtentor té també el dret a inspeccionar les diferents parcel·les de producció i com s’està explotant la varietat, a fi de garantir la qualitat de la fruita obtinguda. Tots aquests condicionants reverteixen en el fet que etiquetar o identificar la producció com pròpia d’una varietat vegetal protegida afavoreix el prestigi del producte, facilita el seu accés a mercats exigents com són els del nord d’Europa, Estats Units i Canadà i, en conseqüència, permet obtenir uns millors preus i garantir la rendibilitat de les explotacions. La preocupació per defensar les varietats vegetals protegides de pràctiques moltes vegades vinculades a la picaresca i a un cert sentit de la impunitat ha fet que el Codi Penal castigui amb penes que poden arribar a tres anys de presó els qui sense el consentiment de l’obtentor se’n vulgui aprofitar produint-les o comercialitzant-les.
És cert que el pas del model tradicional a aquest nou enfocament de producció suposa una inversió que pot arribar a ser significativa, però cal creure que aquesta fórmula pot ser una de les vies de salvació per a un sector massa vegades castigat i abandonat.
