Us deixem l’últim artícle de l’Advocat Joan Andreu Reverter a l’Indicador d’Economia.
En la subcontractació d’obres planeja sempre una pregunta: puc reclamar al deutor del meu deutor?
La solució a la frustrant frase de “jo no et puc pagar perquè a mi no em paguen” és l’acció directa
En aquests casos, l’acció judicial pot anar contra qui encarrega l’obra originalment, santant-nos l’intermediari
Si se segueix aquesta via, les opcions de cobrar s’incrementen de manera molt considerable
En el món de la subcontractació d’obres planeja sempre una pregunta essencial i quasi bé existencial: puc reclamar al deutor del meu deutor?La resposta a aquest interrogant la trobem a l’article 1597 del Codi Civil espanyol i és un precepte que, malgrat la seva antiguitat (el Codi Civil espanyol data del segle XIX), manté una extraordinària vigència, sobretot en períodes de crisi i en àmbits on hi ha un desequilibri important entre el contractista principal i l’empresa subcontractada. La nostra experiència ens porta a situar aquesta problemàtica especialment en l’àmbit de la contractació i subcontractació en la construcció d’infraestructures públiques (autopistes, ports, carreteres…), però pot perfectament aplicar-se a qualsevol relació que impliqui l’existència d’un propietari de l’obra (que jurídicament rep el nom de “comitent”), d’un contractista principal i d’un o d’uns quants subcontractistes.
El problema sorgeix respecte de la interpretació d’una norma antiga i breu, la dicció literal de la qual és: “Los que ponen su trabajo y materiales en una obra ajustada alzadamente por el contratista, no tienen acción contra el dueño de ella sino hasta la cantidad que éste adeude a aquél cuando se hace la reclamación.”
És a dir, tenim un propietari, al que denominarem A, el qual contracta la realització d’una obra a un contractista principal, que anomenarem B, i aquest últim subcontracta per a realitzar la mateixa obra o part d’ella a una altra empresa, que identificarem amb la lletra C (hem de tenir present que no hi ha contracte entre A i C). Si seguim amb aquest exemple, C, un cop ha fet la seva feina, reclama el preu de la mateixa a B, però B no li paga argüint que A tampoc li ha pagat a ell. Aquest és el context en què és exercitable l’acció directa de C contra A.
El primer requisit de la viabilitat de l’acció directa consisteix en què C s’ha d’assegurar que A no ha pagat a B, perquè si A ha pagat a B, l’acció ja no és exercitable. És aconsellable efectuar un requeriment notarial o mitjançant un acte de conciliació contra B, perquè aquest reconegui davant de C que A no li ha pagat. Si es disposa d’aquesta prova, llavors C pot demandar contra A perquè li pagui la totalitat del seu treball i, ja en el procés judicial, es produeix allò que s’anomena una “inversió de la càrrega de la prova”, és a dir, és el propietari de l’obra A qui haurà de demostrar que ha pagat a B, donat que és qui té més facilitat probatòria de demostrar-ho (així ho afirma el Tribunal Suprem a la Sentència número 787/2002, de 18 de juliol).
L’altre dubte que se’ns planteja és el concepte d’obra ajustada alçadament. Què vol dir? Que només es pot exercitar l’acció directa en contractes pactats a un preu alçat o global? NO. El mateix Tribunal Suprem, en una Sentència de 14 d’octubre de 2010, ens aclareix aquest dubte sorgit per l’antiguitat de la norma. Es considera que l’acció directa es pot exercitar en tot contracte en què l’obra estigui determinada per unitats a realitzar, de manera concreta i determinable. És a dir, en qualsevol cas que existeixi un contracte on perfectament es determini el treball a realitzar i el preu a pagar pel mateix, ja sigui globalment o per partides d’obra.
Finalment, l’altre requisit de l’acció directa que planteja dubtes és si el subcontractista (C) ha de demandar conjuntament el contractista principal (B) i al propietari de l’obra (A). La nostra experiència basada en la jurisprudència del Tribunal Suprem ens porta a considerar que n’hi ha prou amb demandar el propietari de l’obra. A més, aquesta jurisprudència del Tribunal Suprem ha insistit en què la responsabilitat del contractista principal (B) i el propietari de l’obra (A) és solidària. Amb això volem dir que tots dos són responsables respecte de C del preu no satisfet dels seus treballs.
L’essència d’aquesta demanda està en el fet que el propietari (A) és qui a priori té més solvència, però el fet de exercitar l’acció directa contra aquest propietari no implica que es renunciï a reclamar contra B. Tampoc no cal que B sigui insolvent, ja que, com he dit, l’important és que B no paga perquè A no li ha pagat aquells treballs en concret. En conseqüència, la transcendència de l’acció directa consisteix en què C tindrà “almenys dos responsables” obligats a pagar-li el preu del seu treball i, per tant, més possibilitats de cobrar.
He utilitzat l’expressió “almenys dos responsables”, perquè l’acció, si es donen les circumstàncies d’impagament en cadena, pot ser exercitada per part de C contra tots els subcontractistes anteriors (recordem l’existència de subcontractistes de diferent nivell), contra el contractista principal i contra el propietari de l’obra. Així, podem veure que hi ha una solució a la malaurada i frustrant frase de “jo no et puc pagar perquè a mi no em paguen”; l’acció directa és la clau per tal de superar aquest vell axioma.
