La clau d’aquest assumpte és diferenciar què és un veritable secret empresarial d’allò que forma part del coneixement col·lectiu, tradicional o de domini públic. Imaginem el cas d’una franquícia que es dedica a oferir un plat tradicional, posem per cas una sopa de fideus asiàtica. En el moment que hi ha un desacord entre franquiciador i franquiciat, i aquest últim decideix continuar la seva activitat amb una nova marca oferint un producte molt similar, sorgeix la controvèrsia: és una violació del secret empresarial o simplement un acte de competència lícita?

El secret empresarial afecta a aquells productes o serveis que realment tenen un component clar d’innovació

Per respondre, cal entendre què és, legalment, un secret empresarial. Segons la normativa vigent (Llei 1/2019, de secrets empresarials), un secret només pot considerar-se com a tal si compleix tres requisits: que sigui realment secret (no conegut públicament), que tingui valor empresarial per la seva confidencialitat, i que s’hagin adoptat mesures raonables per mantenir-lo en secret.

En el món gastronòmic, protegir una recepta tradicional com a secret empresarial és altament problemàtic. Per exemple, una sopa de fideus que forma part del patrimoni culinari asiàtic difícilment pot ser considerada un secret. Encara que una empresa l’elabori amb un toc distintiu, mentre aquest no suposi una invenció radical no es pot parlar de protecció per secret empresarial. No hi ha innovació, sinó reinterpretació d’allò que ja és conegut.

D’altra banda, si parlem de fórmules industrials que permeten, per exemple, conservar el sabor d’una truita de patates a determinada temperatura, o d’un musclo deshidratat convertit en snack, aquí sí podem estar davant d’una innovació tècnica, susceptible de ser protegida com a patent o model d’utilitat. En aquests casos, la còpia sí pot constituir una violació de drets, perquè s’està aprofitant indegudament d’una invenció protegida.

El problema és que, sovint, s’intenta disfressar com a “secret empresarial” allò que no ho és, amb l’únic objectiu d’eliminar competència legítima. Aquest ús extensiu i abusiu de la normativa suposa una amenaça per al lliure mercat i pot acabar beneficiant només a qui vol mantenir un monopoli sobre productes que, per naturalesa, són compartits culturalment.

El marc legal no està pensat per protegir interessos comercials sota qualsevol pretext, sinó per defensar la creativitat, la innovació i la lliure competència. Pretendre que una recepta tradicional o un protocol de servei constitueix un secret empresarial és desvirtuar el sentit mateix de la norma.

Per això, denunciar una violació de la normativa de protecció de secrets professionals només és legítim quan s’ha copiat un producte original, fruit de la innovació real, susceptible de ser protegit com a patent, model d’utilitat o dret d’autor. En canvi, si el que s’ofereix és un producte tradicional, encara que només el fabriqui una empresa, però sense cap element d’originalitat tècnica o creativa que justifiqui una protecció legal, no es pot parlar de violació de secrets. Estem davant d’un exercici legítim de competència.

Cal trobar l’equilibri entre protegir el que realment ho mereix i permetre la lliure activitat empresarial. I això només es pot fer interpretant la llei amb sentit comú, respecte pels drets de totes les parts i amb una visió oberta de la realitat econòmica.

També compartim l’últim programa “Vist per sentència: ‘Els límits del secret empresarial‘  de Radio Cambrils.

Parlem de franquícies, drets d’autor, patents, i altres conceptes relacionats amb el secret empresarial.

ESCOLTAR PROGRAMA AQUÍ