En massa ocasions, les empreses subestimen la complexitat jurídica que envolta aquests processos. La llei mercantil estableix uns requisits formals i materials que, si no es compleixen escrupolosament, poden derivar en impugnacions, conflictes entre socis o responsabilitats personals dels administradors. Un error en la convocatòria, una redacció ambigua en l’ordre del dia o una acta mal formulada poden obrir la porta a litigis costosos i a la pèrdua de confiança entre els accionistes.

Un assessorament adequat en matèria de Juntes no s’ha de limitar a la seva organització formal. Implica, sobretot, una tasca preventiva: analitzar possibles conflictes entre socis i administradors, revisar els drets de vot i informació, i garantir que els acords s’adoptin dins dels límits legals i estatutaris. A més, l’assessor legal pot oferir una visió externa i objectiva que sovint ajuda a desactivar tensions internes abans que derivin en disputes judicials.

L’assessorament legal és decisiu per al bon govern de les Juntes d’Accionistes: prevenir conflictes, blindar la validesa de les convocatòries i actes, i reforçar la presa de decisions.

Aquest paper és encara més rellevant en situacions complexes, com ara la compra d’una unitat productiva o societària, on les decisions de la Junta poden comportar implicacions de responsabilitat futura o afectar els interessos de tercers. Comptar amb un assessor que conegui tant la normativa com la pràctica dels tribunals és una garantia de seguretat jurídica i de serenor en la presa de decisions.

Tot i les mesures preventives, hi ha casos en què el conflicte és inevitable. En aquests escenaris, el paper de l’assessor legal es transforma: passa de ser un garant de bon govern a un defensor dels drets i interessos de la societat o dels socis afectats. L’experiència en assessorament judicial societari és essencial per abordar qüestions com la impugnació d’acords socials, la reclamació contra administradors per mala gestió o negligència, o la determinació de la responsabilitat per culpa o objectiva.

També són cada cop més freqüents els litigis derivats de la deslleialtat societària, quan un administrador o soci actua en benefici propi o en perjudici de la societat. Davant d’aquestes situacions, el coneixement tècnic i estratègic del dret societari resulta determinant per protegir la continuïtat i la reputació de l’empresa.

El dret societari no és un obstacle per al creixement empresarial, sinó una eina per enfortir-lo. Una Junta ben assessorada és una Junta que genera confiança entre els seus membres, que adopta acords sòlids i que evita incerteses futures. En un context econòmic on la transparència i la responsabilitat corporativa són valors cada cop més exigits, disposar d’un assessorament legal especialitzat és una inversió en estabilitat i credibilitat.

En definitiva, el bon funcionament de les Juntes d’Accionistes no depèn només de la voluntat dels seus membres, sinó també de la qualitat del seu suport jurídic. Comptar amb professionals qualificats en dret societari no és un luxe: és una necessitat per garantir la continuïtat, el rigor i la bona governança de qualsevol projecte empresarial.

ESCOLTAR ENTREVISTA

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha contradit el Tribunal Suprem i ha considerat les hipoteques IRPH abusives i no transparents

Recapitulem. L’IRPH (Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris) és un índex amb el que es calcula el tipus d’interès a aplicar a algunes hipoteques. És un índex oficial que, inicialment, tenia tres modalitats: de bancs, de caixes i d’entitats. Quan la gran majoria de caixes d’estalvis van deixar d’existir una llei de 2013 va obligar a aplicar només l’IRPH d’entitats. No els avorriré amb complexes dissertacions aritmètiques i ponderacions entre models matemàtics, però, com el lector haurà imaginat, aquesta decisió salomònica no beneficiava precisament als consumidors i sí, curiosament, a la banca. I dic curiosament perquè al 2013 ja havien aflorat moltes de les males praxis del sector i ja els havíem rescatat entre tots. Però ja sabem que la banca sempre guanya.

A partir d’aquí, i a la vista de les conseqüències negatives per als interessos dels consumidors d’aquesta decisió arbitrària, va començar una llarga lluita als tribunals per reclamar altres solucions per a l’IRPH, amb la denúncia addicional de la falta de transparència en la col·locació d’aquesta modalitat d’hipoteques als clients de les entitats bancàries. Per exemple, perquè l’entitat bancària no els havia explicat com es calcula aquest índex, o per no haver-los informat que sempre està per sobre de l’euríbor.

El pronunciament obre la porta a les reclamacions per substituir l’índex per altres més avantatjosos com l’euríbor

El Tribunal Suprem no hi va estar d’acord en considerar que al ser l’IRPH un índex oficial que es publicava al BOE la transparència estava garantida. Un punt de vista que tira per terra el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ha dictaminat que el fet que la definició i l’evolució de l’IRPH estiguin publicats al BOE no és suficient per considerar que els clients mitjans estiguin en condicions de comprendre el mètode de càlcul d’aquest tipus d’interès. Un pronunciament que obre la porta a la reclamació judicial.

Això pel que fa a la falta de transparència. En el cas de l’abusivitat -una cosa no implica necessàriament l’altra- la sentència del TJUE es basa en que la vinculació de les hipoteques amb l’IRPH es fa mitjançant clàusules no negociades de forma individual amb el client que li causen un important desequilibri entre drets i obligacions. Amb l’afegit que el consumidor és molt probable que no hauria acceptat aquestes clàusules si s’haguessin negociat de manera individual, lleial i equitativa.

En conclusió, segons el TJUE hi ha abusivitat si el banc no va informar explícitament al client sobre la definició i el mètode de càlcul de l’IRPH. També quan, essent clàusules no negociades amb cada client de manera individual, amb lleialtat i equitat, aquest no hauria acceptat la clàusula per la que es condiciona l’interès variable del préstec hipotecari al IRPH. I, també, si no es va aplicar un diferencial negatiu per tal d’ajustar la TAE del contracte a la del mercat.

Davant d’això, i com sempre diem, és el moment d’acudir als tribunals per reclamar allò que és nostre. De manera molt especial quan, com és el cas, l’escenari ens és favorable.

Com tenen clar a Iustitia Europa, l’organització que ha presentat la primera querella contra el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, una querella ja admesa a tràmit per la Sala Civil i Penal del
TSJ de la Comunitat Valenciana. En l’escrit de presentació es detallen una cadena d’errades i omissions que es concreten en presumptes delictes de prevaricació, omissió del deure d’auxili i homicidi per
imprudència greu. Ha de ser la primera de moltes, perquè hi ha marc legal i jurisprudència sobrada.

Hegel i Rousseau, entre d’altres, van implantar la idea del contracte social mitjançant el qual els ciutadans acceptem unes normes perquè confiem en un Estat que ens ha de protegir. En aquesta ocasió,
l’Estat ha fallat, i ens ha fallat a tots, perquè tots podem acabar sent víctimes, com els nostres veïns valencians. I ha fallat des del Govern Autonòmic, per no activar les alertes abans de la riuada i per no
mobilitzar els màxims recursos immediatament després. Però també el Govern Central, com reflecteixen les paraules de Pedro Sánchez en les que li deia al president valencià que si necessitava alguna cosa, que ho demanés. Aquesta no és l’actitud ni el lideratge que s’espera d’una figura que ha de ser el primer estadista. I més, davant d’una emergència com la que viu València.

Ja n’hi ha prou que la pestilència del tacticisme polític passi per sobre de les vides humanes sense cap tipus de desvergonyiment. Considero que la negligència ha estat d’uns nivells inacceptables a totes les
administracions implicades. No podem consentir que aquell que té els mitjans per a prendre decisions ràpides, urgents i efectives per a pal·liar les repercussions del desastre no ho faci perquè està pensant
en termes estratègics per al seu partit o per a ell mateix.

Dit això, i amb l’ànim d’aportar el meu granet de sorra perquè aquesta situació no es repeteixi, m’agradaria pronunciar-me sobre dos tipus de responsabilitats que en casos com aquest han de ser
depurades i que els culpables paguin. D’una banda, hem de buscar la responsabilitat que tots aquells polítics i funcionaris que haurien d’haver previst la possibilitat del desastre que s’aproximava i adoptar
les mesures pertinents per a salvaguardar sobretot vides humanes. Vull recordar a títol d’exemple tres supòsits que ens il·lustren sobre la responsabilitat en casos que tenen una certa semblança.

En el cas del terratrèmol de l’Aquila d’Itàlia de l’any 2009, la intervenció dels veïns que van patir les conseqüències de la tragèdia va ser decisiva per aconseguir la condemna dels integrants de la Comissió de Grans Riscos que es va reunir el 31 de març de 2009, dies abans del sisme, sense alertar després del perill que podia córrer la població. Primerament, l’octubre del 2012, el Tribunal de l’Aquila condemnà
els set acusats a sis anys de presó en considerar-los culpables d’homicidi múltiple (hi van morir més de 300 persones) i lesions per negligència. De fet, el jutge va superar la petició de la Fiscalia que reclamava
pel acusats la pena de quatre anys de presó. Malauradament, la major part dels condemnats foren després absolts, amb la gran indignació de les víctimes, per part del Tribunal d’Apel·lació.

El cas de Fukushima, el Tribunal de Tokio va condemnar els membres de l’antiga directiva de la companyia Tokio Electric Power al pagament de 94.600 milions d’euros a un grup d’inversors per un dels
accidents nuclears més greus de la història. Es tractava de la primera sentència que reconeixia la responsabilitat civil de la directiva de la propietat de la central atòmica i la causa derivava del fet de no
haver adoptat les mesures de seguretat prèvies necessàries per evitar una catàstrofe amb totes les morts i conseqüències ambientals i econòmiques que va produir. La clau de la qüestió estava en el fet
que existia un informe governamental d’uns anys abans del sinistre en base al qual, per l’experiència existent al Japó, es podia haver evitat la tragèdia. Aquest informe governamental fou ignorat i
menystingut per part de la directiva de la central que fou condemnada. De fet, la sentència del Tribunal del districte de Tokio va dir que les contramesures adoptades per la central nuclear no tenien
consciencia de seguretat ni cap sentit de la responsabilitat.

El tercer és un cas del Tribunal dels Drets Humans Europeu, a l’assumpte Budayeva i altres contra Rússia, en una sentència de 20 de març de 2008, la qual coneix de la reclamació contra la Federació
Russa per les conseqüències de l’esllavissada de fang del 18 al 25 de juliol de l’any 2000, que va causar nombroses víctimes, encara que oficialment cap. El govern rus òbviament va manifestar que el sinistre
era imprevisible i que es va actuar correctament. En canvi, els demandants al·legaven que les autoritats no van desenvolupar cap mesura eficaç per a preveure el perill de l’esllavissada i sobretot havien estat
negligents en el manteniment de les mesures de seguretat davant d’una possibilitat que existia. El tribunal, en canvi va apreciar que durant l’any anterior ja s’havia informat sobre la necessitat de reparar
el dic de protecció contra esllavissades, que prèviament ja havia estat afectat per un sinistre anterior, i es demanava l’establiment d’un sistema d’alertar que permetés l’evacuació oportuna de civils en cas
d’esllavissada. Un segon advertiment tingué lloc el mes de gener, en el sentit que s’havien d’establir una estructura de preavís o d’observació per a garantir la seguretat durant l’estiu que havia de venir, i
encara van haver, per part de l’Institut de la Muntanya, dos advertiments els mesos de març i juliol del 2000. Malgrat tot aquest seguit d’advertiments, les autoritats van fer cas omís, i fins i tot les poques
partides de seguretat que estaven aprovades, no van ser implementades. Així, la gent no va ser advertida i el desastre es cobra el seu preu en vides humanes. Però si això no fos prou, el propi tribunal
acaba argumentant que no havia justificacions per a les omissions de les autoritats pel que fa a l’aplicació de les polítiques de planificació territorials i de socors en la zona de perill, després del
sinistre. Finalment, encara que aquesta sentència reflecteix un cas amb molts de punts de connexió amb el desastre del cas de la DANA a València, la transcendència de la mateixa fou mínima, donat l’estat a
qui se li demanava responsabilitats.

Aquests exemples il·lustren que es pot demanar responsabilitat a tots aquells càrrecs polítics i a tots aquells funcionaris que van ser negligents, tan des del punt de vista de no adoptar les mesures de
prevenció, quan les mateixes estaven al seu abast, com per la negligència imputable a qui després del desastre, i amb plena consciència de l’horror (dic horror, pensant amb el gran nombre de morts i
desapareguts), no van mobilitzar totes les eines que l’Estat social, democràtic i de dret del qual presumeix ser el Regne d’Espanya disposa. Aquesta inacció mereix el doble retret social, però també
jurídic.

Aquest és el segon tipus de responsabilitat que també s’ha de depurar. En els tres casos que he esmentat, foren els ciutadans els qui van promoure les denúncies que van acabar en condemnes, més o
menys efectives, però condemnes. No podem permetre la impunitat de tots aquells responsables de la tragèdia i de l’infern que va sobrevenir després. Som ciutadans, exigim davant dels tribunals aquestes
responsabilitats, no ho deixem passar.

Com va passar en un cas recent que hem guanyat al nostre despatx. En una operació de compravenda que es va tancar el 1985 els compradors, un matrimoni belga, i els promotors en van tenir prou amb un contracte privat per vendre un seu pis a un municipi del litoral tarragoní. A partir d’aquí, els nous propietaris van gaudir de l’habitatge –i van fer front a les seves obligacions com a tals– durant més de 30 anys. Fins que els hereus van voler vendre l’immoble i van descobrir que no estaven inscrits al registre, el que els dificultava l’operació.

Va ser necessari acudir als jutjats per esmenar-ho. I això gràcies a una figura que avala la titularitat d’una possessió: la denominada usucapió, un concepte que, a grans trets, atorga tots els drets de propietari a qui d’una manera continuada en el temps s’ha comportat com a tal i pot demostrar-ho i acreditar-ho amb documents.

En el cas d’una propietat immobiliària, com ha passat en aquesta història, això és relativament fàcil de demostrar, ja que, a més del contracte privat, la tinença de les claus i haver afrontat totes les obligacions derivades com les despeses comunitàries i la contractació de serveis fan molt evident que aquestes persones han exercit de propietaris.

La sentència –igual que altres similars que hi ha i que han creat jurisprudència– ha ratificat com a propietaris els compradors d’aquella operació de 1985 gairebé 40 anys després. Sempre diem que més val prevenir que curar, però quan per desconeixement (lògic en aquest cas per l’origen dels afectats i la legislació de Bèlgica) s’han d’enfrontar al que hauria estat una justícia, la llei té, de vegades, camins alternatius per evitar-ho.

•  Els fons voltors. Són empreses de dubtosa reputació que compren deutes de tercers i assetgen als creditors amenaçant-los amb portar-los als tribunals, però, paradoxalment, van molt mal preparats a la via judicial. Se’ls pot guanyar!!!
• Hipoteques IRPH. Una sentència recent ens torna a demostrar que la nul·litat és possible, perquè les entitats no informaven correctament els seus clients sobre les condicions dels préstecs hipotecaris vinculats a aquests índex.

Escolteu el programa al següent enllaç: https://www.radiocambrils.cat/programs/seccions-de-el-mon-de-cambrils/radiocambrils_podcast_3189

El passat dijous 13 de juliol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va emetre una sentència sobre un dels casos més flagrants d’abusos bancaris que hem viscut a l’Estat espanyol en els darrers anys i que ha desencadenat una llarga batalla judicial, que encara té recorregut. Em refereixo als crèdits hipotecaris vinculats a l’índex IRPH, una modalitat a la que a Espanya es calcula que es van acollir al voltant d’un milió de persones, un volum que la situa com al segon més utilitzat només per darrere, a molta distància, això si, de l’Euríbor.

A grans trets, la sentència del TJUE ha estat rebuda pels afectats i pels juristes amb un cert regust agredolç, perquè traspassa als tribunals espanyols la responsabilitat de decidir, cas per cas, si es pot dictaminar la nul·litat d’aquets préstecs. Però en aquest article vull posar en valor la part més positiva de la doctrina que es desprèn d’aqueta sentència, i que, al meu parer, obre definitivament la porta a
reclamar per la via judicial aquestes nul·litats pel fet que les entitats bancàries no van ser transparents a l’hora de col·locar als seus clients aquests productes pensant evidentment en el seus interessos i no en
els dels consumidors, que no rebien la informació adequada per a prendre la millor decisió.

Dic això perquè aquesta sentència apel·la a l’obligatorietat dels bancs a informar clarament els seus clients dels avantatges i inconvenients dels productes que els venen, com és el cas de les hipoteques IRPH. En concret, a lliurar-los un fulletó que informi de les condicions financeres de cada producte i d’una certa perspectiva històrica. I ho fonamenta amb l’argument que la primera premissa per al bon funcionament de qualsevol mercat resideix en facilitar la informació més rellevant que permeti la comparació de les ofertes entre les diferents entitats, estimulant així la competència, un dels principis que regeixen l’economia de lliure mercat.

Un argumentari aquest que ens transporta a un marc legal fixat ja a Espanya fa 29 anys, amb la transposició d’una directiva europea concretada en l’ordre de 5 de maig de 1994 sobre “la transparència de les condicions financeres dels préstecs hipotecaris”. L’essència d’aquella disposició legal era la mateixa que la de la sentència europea de dijous passat: són els bancs els que han de ser proactius en l’esforç  d’assegurar que el client té tota la informació rellevant per decidir si un producte li interessa o no. Una deferència que, en la gran majoria de casos, no es va portar a la pràctica.

De fet, la mala praxi de no informar adequadament els consumidors, superant l’asimetria contractual entre les entitats i els seus clients que també està contemplada legalment, ha tingut tots aquests anys
cobertura a l’ordenament legal espanyol. El mateix Tribunal Suprem va interpretar el marc legal en contra dels interessos del consumidor i a favor de les entitats bancàries, el que va desencadenar
diverses sentències entre novembre 2020 i gener de 2021 en les que es reconeixia que la informació que es donava als consumidors no era transparent, però que no fos transparent no significava que fos
abusiva, i si no era abusiva no es podia declarar nul·la.

Aquestes sentències anaven una mica més enllà i, amb un plantejament surrealista, segons la meva opinió, argumentaven que el consumidor tenia la possibilitat d’estar assabentat dels pros i contres perquè la informació sobre l’evolució de l’IRPH estava publicada al BOE i tenia ressò als mitjans de comunicació.

Un marc mental que, si ens fixem en la decisió del Tribunal Superior de la Unió Europea del passat dijous queda fora de joc. Obrint una escletxa importantíssima per reclamar judicialment la nul·litat d’aquestes hipoteques IRPH que tant mal han fet als interessos dels seus clients. El resum és que si no hi ha informació no hi ha transparència, i si no hi ha transparència ha d’haver nul·litat. Tal com es deduïa de l’ordre de 5 de maig de 1994 i com ara, després de la reforma de 2019, ens ho diu l’article 83 del text refós de la Llei General de Defensa dels Consumidors. A banda que, estaran d’acord amb mi, és un
raonament de sentit comú, que en matèria d’abusos bancaris lamentablement és el menys comú dels sentits.

El passat 26 de setembre va entrar en vigor una nova reforma de la Llei Concursal que, a grans trets, suposa un avenç per aconseguir un marc normatiu que garanteixi el dret a la Segona Oportunitat. És a dir, que els empresaris que pateixen una fallida del seu projecte, puguin evitar la mort civil que suposen els deutes que acostumen a acompanyar aquestes situacions i tinguin la possibilitat de refer-se. Això en virtut de considerar als emprenedors i al seu producte -les empreses- com un actiu de la societat, per la seva capacitat de crear riquesa, llocs de treball i els corresponents recursos públics que generen per la via dels impostos. Una visió que ja té reconeixement legal a la Unió Europea, gràcies a una directiva que recull aquest plantejament.

En particular aquesta reforma de la Llei Concursal suposa un considerable avenç en el cas de les microempreses i els autònoms, que tenen una capacitat de resistència molt limitada davant l’adversitat, i per a les que s’estableix una via específica per a un sector, que, no ho oblidem, representa més del 90% del nostre parc empresarial. A grans trets, el nou marc legal impedeix que es liquidi la totalitat dels bens i actius del deutor per satisfer els deutes contrets, cosa que suposava, a la pràctica, el tir de gràcia al deutor, que no podia aixecar el cap mai més. Salvant els recursos que generen ingressos, en canvi, una empresa que compleixi alguns requisits pot tornar a ser rendible i seguir exercint de motor econòmic per a la societat, responent als seus deutes amb un pla de pagament que tingui en compte que la supervivència empresarial ha de ser una prioritat.

L’Audiència d’Alacant ha plantejat davant del Tribunal de Justícia de la UE un cas que representa una escletxa d’esperança perquè es reconegui l’exoneració del deu te públic

Tanmateix, en el seu propòsit d’avançar cap a una aplicació efectiva de la Segona Oportunitat, aquesta reforma té, però, una assignatura pendent sobre la que ara s’ha obert una escletxa d’esperança. Em refereixo a l’exoneració del deute públic, és a dir, eliminar o ajornar allò que, en el context d’una fallida empresarial, s’ha de pagar a les administracions, en particular a l’Agència Tributària o a la Seguretat Social. Una figura aquesta, la de l’exoneració del deute públic, marcada ja com obligatòria per la Unió Europea però que no contempla aquesta reforma a l’Estat espanyol.

I no ho fa amb l’argument que els deutes amb les administracions són sagrats per una qüestió de solidaritat i interès general. Oblidant els arguments que utilitza la normativa europea, que desenvolupen la idea que quan es facilita la continuïtat d’una empresa s’està mantenint un focus de generació de riquesa que es tradueix en llocs de treball i pagament d’impostos. Un escenari molt més desitjable que abocar a l’emprenedor a la marginalitat o a l’economia submergida. Amb aquest enfocament és, per tant, una qüestió d’interès general.

L’escletxa d’esperança a la que em referia és la iniciativa de l’Audiència Provincial d’Alacant que, a partir del cas concret d’un matrimoni administrador d’una societat que ha de satisfer un deute de 190.000 a la Seguretat Social, planteja al Tribunal de Justícia de la Unió Europea el que des del punt de vista jurídic és una evidència: els estats de la Unió no poden contradir amb les seves legislacions els principis rectors de l’ordenament legal que marca Europa, tal com recull una sentència d’un jutjat d’Albacete. De fet, segons els arguments d’aquests organismes, aquests principis són d’aplicació directa al territori europeu, perquè suposen la cúspide de la piràmide legislativa que regeix el nostre sistema judicial.

Ara cal esperar la resposta del TJUE, però és evident que s’està obrint un camí en el que hi ha l’esperança que, mitjançant l’exoneració del deute públic, es pugui arribar a tenir un marc en el que aquesta Segona Oportunitat sigui factible, apropant-nos al paradigma anglosaxó: protegir l’emprenedor com a actiu de la societat que és. En cas contrari, demostraríem que no hem aprés res de les crisis continuades que estem patint des de 2008.

Aristòtil deia que justícia era donar a cadascú allò que és seu. Una tesi a partir de la qual, i en un context complex com el que ens envolta, es pot desenvolupar la versió que defensa que la justícia suposa atribuir conseqüències als actes dels individus en la seva relació amb la comunitat. I és important remarcar aquest concepte: comunitat. Perquè si el sistema social en el que ens desenvolupem com a individus, empreses u organitzacions fa fallida, només hi pot haver barbàrie. I la barbàrie és la ruïna, tant a nivell econòmic com de seguretat i benestar.

Faig aquesta introducció perquè crec que la idea dels drets i deures que tots tenim amb la nostra comunitat és el fonament clau en el cas dels nous impostos als bancs i a les grans empreses energètiques amb l’objectiu de pal·liar l’impacte que la crisi internacional, la inflació i altres turbulències tenen (i tindran) sobre la nostra societat. Penso que el plantejament parteix d’una idea moral que també funciona com a principi jurídic, com tractaré d’argumentar en aquest article.

En el cas dels bancs, i segons la proposta del Govern, se’ls gravarà un 4,8% de les comissions que cobren als ciutadans, una pressió fiscal més que suportable, especialment si tenim en compte els grans beneficis que aquestes entitats presenten any rere any. I, molt especialment, i és molt important recordar-ho, cal recordar que al sistema bancari espanyol el vam rescatar entre tots l’any 2012 amb una injecció de 60.000 milions d’euros en un exemple escandalós de socialització de pèrdues. D’aquí que ara se’ls pugui demanar, moral i legalment, la socialització d’una petita part dels seus ingents beneficis.

Pel que fa a les energètiques, estem en un context també de creixements exponencials. Que se’ls demani un 1,2% dels beneficis és irrisori per als balanços d’unes empreses que, enmig d’uns increments tarifaris que s’atribueixen a diversos factors conjunturals, no paren de fer créixer els seus guanys. És obvi que aquests elements externs hi són (tensions internacionals, preus de les matèries primes, etc), però també que aquest context l’aprofiten per optimitzar els seus resultats.

Una companyia com Repsol, per posar algun exemple, ha doblat el primer semestre de 2022 els beneficis de tot el 2021, 2.500 milions d’euros. El president d’Iberdrola, José Ignacio Sánchez Galán, creu que els beneficis del sector no són tan grans com per haver de suportar el cost de l’adversitat que afronten els ciutadans i les pimes. És curiós que això ho digui algú que cobra més de 13 milions d’euros l’any. Però vaja, cal recordar que parlem d’una persona que considera “curts de gambals” als que paguem els escandalosos preus de l’electricitat dels que empreses com la seva es nodreixen per fer beneficis.

En resum, amb aquest mecanisme que introdueix el Govern, el que s’està fent és reclamar a aquestes grans empreses que tornin a la societat una part d’allò que li xuclen. Passar d’una economia merament extractiva, a una economia que incorpori aquest principi que els beneficis de les grans companyies són socialitzables, especialment en contextos com l’actual.

Òbviament, això genera molts anticossos entre un teixit d’empreses lligades a l’estructura profunda de l’Estat, acostumades a viure dels pressupostos públics i que exerceixen d’oligopoli. Els mecanismes defensius ja s’han activat i la guàrdia pretoriana ja ha deixat anar diversos argumentaris. Com el del governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, que augura que Europa tombarà aquest impost. O la patronal Foment del Treball, que també ha sortit en defensa dels interessos de bancs i energètiques assegurant que aquests nous tributs creen inseguretat jurídica.

Uns arguments que, com a jurista, considero fal·laços. I apel·lo a la Constitució, que defineix l’Estat espanyol com un estat ‘social, democràtic i de dret’. A més, l’article 51 parla de la defensa dels drets de consumidors i usuaris, que és del que està en joc aquí. Sense oblidar que els nous tributs no vulneren el principi de confiscatorietat (article 31 de la Constitució) que posa el límit que a un contribuent no se li pot prendre una part substancial dels seus recursos per complir amb les seves obligacions amb els impostos. En aquest cas, sembla evident que, amb un 1,2% o un 4,8%, aquestes empreses no trontollaran.

I pel que fa a Europa, no oblidem que és precisament la Unió Europea la que ha estat la gran garant dels drets dels consumidors i usuaris, amb la directiva 93/13 que va permetre crear un nou marc jurídic més exigent. Es fa difícil de pensar, per tant, que Europa no accepti aquetes mesures. Unes mesures que, personalment, crec que haurien de ser més intenses i exercir de punt d’inflexió i no quedar-se en un fet aïllat davant d’una situació extraordinària. En benefici d’aquesta idea de tenir cura de la comunitat de la que tots formem part.

Aquesta reflexió és fruït de la lectura de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5 de maig de 2022, en virtut de la qual el Tribunal Europeu interpreta determinats preceptes de la Directiva 2014/59/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 15 de març, de manera que BANCO SANTANDER no hagi de respondre de les reclamacions que els antics accionistes de BANCO POPULAR ESPAÑOL SA li hagin adreçat, en relació amb l’ampliació de capital de 2016 i malgrat que la informació continguda en el fullet informatiu no fos correcta.

La Directiva europea, en casos de resolució d’una entitat bancària, estableix que les pèrdues derivades de la desaparició de l’entitat les hagin de suportar els accionistes i els creditors de la mateixa. Es tracta d’evitar la socialització, entre tots els contribuents d’un Estat, de les pèrdues derivades de la caiguda d’un banc (com va passar en el cas de BANKIA SA). Aquesta norma podria tenir un sentit en aquells supòsits en què el col·lapse del banc tingui com a causa una mala gestió empresarial, però no en supòsits com el de BANCO POPULAR ESPAÑOL SA. Intentaré aclarir la meva afirmació:

a) Igual que tota persona física es pot equivocar, els membres del Consell d’Administració d’una entitat bancària també poden prendre decisions errònies que comportin fins i tot la caiguda del banc. Com un banc no deixa de ser una societat mercantil, haig d’acudir a l’art. 226 de la Llei de Societats de Capital, la qual ens parla d’un concepte anomenat “protecció de la discrecionalitat empresarial”, de manera que no generarà responsabilitat el fet de prendre decisions, en base a criteris racionals, que comportin conseqüències ruïnoses per a l’entitat. En el cas de BANCO POPULAR ESPAÑOL SA, podríem enquadrar dins d’aquest concepte la decisió d’absorbir BANCO PASTOR SA o el fet de no voler aportar els seus actius més qüestionables o menys rendibles a la SAREB (l’anomenat banc dolent que es va crear l’any 2012). Per tant, la interpretació que de la Directiva europea efectua el Tribunal Europeu tindria una lògica davant de situacions com aquestes.

b) Qüestió radicalment diferent és el fet de publicitar, amb la finalitat de captar inversors, una solvència aparent i que no sigui certa. En aquest sentit, l’art. 38 de la Llei de Mercat de Valors considera que els bancs que han publicitat informació falsa o han omès informació rellevant als fullets informatius que serveixen de base a una ampliació de capital, són responsables dels danys i perjudicis causats als accionistes que han resultat perjudicats per aquesta informació falsa o per aquesta omissió de dades rellevants, que no deixa de ser una altra manera de falsedat d’una solvència inexistent. El mateix text legal, al seu art. 124, estableix idèntica responsabilitat, però relativa a tota informació que no proporcioni una imatge fidel del banc emissor. D’aquí deduïm dues conclusions:

b.1) Qui vulnera la llei i actua fraudulentament amb l’objectiu d’enganyar els futurs inversors, ha de ser castigat i obligat a rescabalar els danys causats.

b.2) Cal que hi hagi aquesta relació d’infracció/càstig a fi de dotar de credibilitat i de seguretat jurídica el nostre mercat de valors, ja sigui a nivell estatal com europeu.

Per aquesta raó, la decisió del Tribunal Europeu deixa sense càstig una conducta fraudulenta, ja que la pròpia Comissió Nacional del Mercat de Valors, al seu informe de 23 de maig de 2018 (i al marge dels diferents procediments civils i penals que s’han originat com a conseqüència del col·lapse de BANCO POPULAR ESPAÑOL SA el 7 de juny de 2017) clarament es pronuncia en considerar que els comptes de l’entitat de l’any 2016 no reflectien la imatge fidel de l’entitat (l’índex de morositat era molt més elevat i el valor dels immobles adjudicats i dels que servien de garantia a préstecs concedits era molt més baix que el declarat) i, el que encara és pitjor, acaba situant l’arrel del problema en una falsa aparença de solvència dels exercicis anteriors, partint del relatiu a l’any 2008 fins al propi any 2016. La mala praxi i l’engany que tot això va comportar per als accionistes presenta una dada molt rellevant i és que la companyia d’auditors, que hauria de vetllar perquè l’aparença de solvència publicada fos real, ha estat sancionada per infracció greu i en relació als comptes de l’entitat de l’any 2012. Fets com aquest ja impliquen una manca absoluta de credibilitat dels comptes anyals de l’entitat i dels fullets informatius que van ser dipositats a la Comissió Nacional del Mercat de Valors per a justificar la procedència de les ampliacions de capital de l’entitat.

Així, una infracció d’aquesta envergadura ha quedat impune i BANCO SANTANDER SA fins i tot tindrà l’oportunitat, en base a la referida Sentència, d’instar davant del Tribunal Suprem les Sentències que l’hagin condemnat per aquesta qüestió i que hagin guanyat fermesa. No hi ha càstig, sinó que, ans al contrari, encara hi ha un premi per a l’entitat successora de BANCO POPULAR ESPAÑOL SA.

Això és una notícia summament dolenta. En primer lloc, contradiu l’essència de la Unió Europea, que des del Tractat Fundacional fins al Tractat de Lisboa de 13 de desembre de 2007, afirma descansar sobre els valors del respecte a la dignitat humana, a la llibertat, a la democràcia, a la igualtat, a l’Estat de Dret i, en general, el respecte als Drets Humans. Quina mena de respecte a la dignitat humana i als Drets Humans i a la Justícia és deixar sense càstig un cas com aquest?

La resposta pot ser és que els valors hagin canviat i que ara sigui prioritari el valor que ressalta la Sentència: garantir l’estabilitat del sistema financer.

Ens resulta difícil d’entendre com aquella Unió Europea que ha defensat els Drets dels Consumidors enfront dels abusos de les grans corporacions i a la qual li devem tota una normativa i una jurisprudència de gran vàlua, ara hagi pogut dictar aquesta Sentència.

De fet sembla que ens estem equivocant d’època i ara resulta que unes elits culpables de tota classe d’abusos (tal com la pròpia jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ens ho ha demostrat) quedaran impunes. Aquesta impunitat sembla més pròpia del feudalisme o de l’Antic Règim i no del segle XXI. Potser encara hem de veure coses pitjors, com per exemple que algun membre d’aquestes elits o dels organismes supervisors del mercat de valors digui per la premsa (o en una entrevista) que els accionistes que van confiar en el nostre Mercat de Valors eren “tontos”, de manera semblant al comentari d’un President d’una empresa de l’IBEX 35 dedicada a l’energia i en relació a uns quants milions de ciutadans que paguen la llum en base a un determinat sistema de tarifa. Senzillament, el panorama és desolador, però espero que situacions com aquestes ens facin reaccionar i no rendir-nos davant d’aquesta nova classe d’abusos.