Sovint, els abusos dels fons voltors es poden combatre als tribunals perquè són poc curosos amb els detalls

Diuen que el dimoni està en els detalls, però en aquet cas és justament el dimoni qui perd la partida per no haver parat atenció a petits aspectes que donen una possibilitat de defensa a la víctima dels seus abusos. David pot vèncer a Goliat si es donen determinades circumstàncies que cal identificar i gestionar estratègicament davant dels tribunals, que cada cop estan més predisposats a combatre els tripijocs d’aquests agents infames i oportunistes del sistema.

Afortunadament, proliferen els supòsits per deixar en fals als fons voltors. Un d’ells és un cas que en les darreres setmanes hem estat gestionant al nostre despatx i en el que l’estratègia vencedora ha consistit en, davant la imminència d’una subhasta per adjudicar un bé immobiliari, sol·licitar la reactivació del crèdit posant al dia el deute contret, que és el sumatori de les quotes impagades i les penalitzacions, és a dir, els interessos i les costes processals d’un procediment ja molt avançat.

L’article 693.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil obre la porta a una possibilitat que permet que David pugui guanyar a Goliat

Aquesta possibilitat, prevista per l’article 693.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil, hackeja les expectatives perverses dels fons voltors, que, com deia, només esperen aprofitar-se de la víctima en el curt termini i maximitzar els beneficis de la seva inversió. Per tant, que el deute es posi al dia i que, a partir d’aquell moment es tornin a pagar les quotes mensuals, és un escenari incòmode per a ells, però una estratègia legítima que els jutjats han d’acceptar, en aplicació de la llei.

Reactivar un crèdit del que han comprat el deute els crea una situació incòmoda, ja que aquests operadors volen maximitzar beneficis en el curt termini

Aquí aflora una perversió profunda del sistema. Els bancs, les entitats financeres, concedeixen crèdits per guanyar diners a mig-llarg termini, però presten un servei a la societat. Quan un crèdit va a parar a un fons voltor, aquest servei es desintegra per la voracitat d’enriquiment immediat d’aquestes organitzacions, que no estan concebudes per gestionar crèdits. És important tenir en compte aquesta debilitat i aprofitar-la en un pols que acostuma a ser molt desigual.

L’origen d’aquesta disfunció dels nostres enemics és que no han acabat de digerir que el paradigma ha canviat des de la gran crisi immobiliària. Llavors s’enfrontaven a víctimes que estaven entre l’espasa i la paret i això els permetia imposar les seves condicions. Ara es troben amb casos que, gràcies a disposar d’una certa capacitat econòmica, els poden plantar cara i trobar escletxes legals per impedir que completin les seves fosques operacions, com en el cas que els he explicat. Els més llestos, s’asseuen a negociar i a compartir els beneficis de la venda de l’actiu immobiliari. Però, desafortunadament, això no acostuma a passar, perquè ja sabem que els voltors són animals amb poca visió de conjunt, els cega l’afany per posar el cap entre les vísceres de les seves víctimes.

Aunque el testamento se otorgue ante notario, pueden darse circunstancias en las que la voluntad del testador no se haya expresado con la libertad y claridad necesarias, ya sea por presiones, por un error relevante o por una capacidad comprometida en el momento de la firma. En esta entrevista comentamos qué implica exactamente el “vicio del consentimiento” en el ámbito testamentario, cuáles son los supuestos más frecuentes y qué aspectos conviene analizar con rigor antes de iniciar cualquier actuación.

Escucha la entrevista completa:
https://www.radiocambrils.cat/podcasts/seccions-de-el-mon-de-cambrils/radiocambrils_podcast_5344/

Tot i que el testament s’atorgui davant notari, es poden donar circumstàncies en què la voluntat del testador no s’hagi expressat amb la llibertat i la claredat necessàries, ja sigui per pressions, per un error rellevant o per una capacitat compromesa en el moment de la signatura. En aquesta entrevista comentem què implica exactament el “vici del consentiment” en l’àmbit testamentari, quins supòsits són més freqüents i quins aspectes convé analitzar amb rigor abans d’iniciar qualsevol actuació.

Escolta l’entrevista completa:
https://www.radiocambrils.cat/podcasts/seccions-de-el-mon-de-cambrils/radiocambrils_podcast_5344/

Pasa el tiempo y parece que no acabamos de aprender todas las lecciones que nos habrían tenido que quedar muy claras durante la crisis financiera de 2008. En los años precedentes a aquel crack sistémico, la locura del mercado de la vivienda hacía que los bancos, movidos por el afán del crecimiento exponencial, concedieran créditos temerarios a personas o familias con una solvencia muy dudosa, de una gran fragilidad. El resultado de todo aquello, ya lo sabemos: créditos que no se volverán nunca, viviendas vacías o mal vendidos y familias con deudas para toda la vida. Un desastre.

Y todo porque los bancos no hacían unos deberes morales muy obvios: evaluar con rigor esta solvencia de las personas a las que dejaban su dinero, un ejercicio del cual ellos habrían tenido que ser los primeros interesados puesto que, cuando se hace un préstamo, el objetivo tendría que ser recuperarlo, porque, si esto no pasa, el negocio que supone un crédito desaparece. Pero van primar las visiones a corto plazo, el afán para engordar las cifras de concesión de hipotecas y el sin sentido de un modelo con pies de barro que nos llevó a la ruina a toda la sociedad.

Posteriormente, y vistas las malas praxis del sector financiero, este análisis de solvencia pasó de ser un deber moral y un ejercicio de prudencia a ser una obligación legal. Así lo establece una sentencia del Tribunal Superior de Justicia de la Unión Europea de 2008, una orden y una ley reguladora del consumo de 2011 y una ley sobre créditos inmobiliarios de 2019.

Pero, a pesar de esta aparente amplia protección, a la práctica algunos bancos pueden seguir haciendo la suya para defender sus intereses en algunos situaciones concretas. Y esto por las imperfecciones y la laxitud de estas supuestas garantías legales. En primer lugar, porque, como queda claro a muchos niveles, la Unión Europea es un club de amigos que no se quieren hacer la pascua los unos a los otros. Esto, en este asunto, significa que la obligación de hacer el análisis de solvencia que marcó el Tribunal Superior de Justicia de la Unión Europea lo aplican o no los Estados en función de sus preferencias. Tal como evidencia que en un caso en Chequia sirviera para declarar nulo un préste sin informe de solvencia, cosa que no pasa en general a los tribunales españoles.

Además, las mencionadas normativas en nuestro Estado hablan de la obligatoriedad de hacer estos estudios previos, pero no fijan consecuencias claras en caso de incumplimiento. Una rendija que, como no había ninguna duda, aprovechan los bancos por escaquejar-se de esta obligación. Sería bueno dar un paso más por collar el sector financiero y erradicar de una vez por todas estas prácticas irresponsables que son injustas y peligrosas para toda la sociedad, tal como quedó demostrado en la gran quiebra de 2008.

El mateix passa amb els seus socis. N’hi ha que tenen un rol més capitalista (perquè bàsicament aporten capital) i altres que són tecnològics (amb experiència i coneixements amplis del sector). Però tots, tots, tots aporten alguna cosa més que els diners que queden registrats davant de notari en el moment de la constitució de la societat o les successives ampliacions de capital.

Un soci és alguna cosa més que els diners que posa a una empresa. És un intangible amb cames. Aporta valor afegit de caràcter intel·lectual, en l’àmbit dels contactes, de la gestió comercial, de l’experiència en la direcció… I tot això cal quantificar-ho. El dret anglosaxó té molta més tradició en aquest àmbit, però també aquí disposem de marc legal i jurisprudència suficient per reconèixer aquest valor total d’un soci. Es veu molt en els àmbits de la propietat intel·lectual i la propietat industrial, però encara hi ha molts sectors on tenim marge de millora.

Ara bé, hi ha un intangible que sobresurt per sobre dels altres: la reputació. Un soci amb bona reputació professional i personal projecta confiança cap al mercat, cap als proveïdors, cap a les entitats financeres i, sobretot, cap als treballadors. La confiança és un actiu invisible però determinant: pot obrir portes, accelerar processos i reduir costos de transacció. La literatura acadèmica parla de capital social, aquell conjunt de relacions i confiança que fan més eficient qualsevol organització. En aquest sentit, la reputació d’un soci no només beneficia la seva empresa sinó que esdevé un element clau en la seva sostenibilitat a llarg termini.

A més de la reputació, hi ha altres aportacions igualment difícils de traduir en xifres però d’un impacte enorme: la xarxa relacional, els contactes d’un soci sovint es converteixen en clients, proveïdors o aliats estratègics; el coneixement sectorial, molts socis han acumulat una experiència que no es troba en manuals ni en informes; els valors i la cultura, un soci transmet uns principis i una manera de fer que, de retruc, acaben impregnats en l’ADN de l’empresa; la capacitat de resiliència, en moments de crisi la serenitat o la visió d’un soci pot marcar la diferència entre resistir o desaparèixer.

El reconeixement d’aquest valor total d’un soci pren especial sentit en el moment de la venda d’una societat. És habitual que qui la compra, conscient d’aquestes aportacions intangibles, demani a l’anterior propietari que es quedi per un temps a l’organigrama en una posició rellevant. Aquest fet no és casual: el comprador entén que, sense aquell soci, l’empresa podria perdre part del seu atractiu, del seu prestigi i fins i tot de la seva cartera de clients.

Ara bé, aquest valor s’ha de quantificar i reconèixer econòmicament en aquestes operacions, ja siguin de venda o de separació d’un soci. I això no és fàcil: exigeix argumentació sòlida, criteris objectius i, sobretot, assessorament especialitzat. En aquest punt, el paral·lelisme amb el tractament del fons de comerç en comptabilitat és evident: el que realment es paga no són només els actius físics, sinó aquella combinació de confiança, coneixement i relacions que fa funcionar l’empresa.

En definitiva, si les empreses volen gestionar-se amb una mirada completa, han d’aprendre a valorar els intangibles dels seus socis. Perquè, al cap i a la fi, els diners són fàcilment substituïbles, però la reputació, l’experiència i la confiança es construeixen amb anys i es poden perdre en un instant. Com sempre diem, busquin el millor assessorament legal i estratègic. En aquest àmbit, com en tants altres, no és una despesa, sinó una inversió amb retorn.

Això passa de manera molt especial en els denominats contractes d’adhesió, que són aquells que no tenim oportunitat de negociar, és a dir, que les clàusules ens venen imposades per una empresa que ens ven un determinat producte o servei. Poso exemples. Pensem en un renting o servei regulat per un contracte que se s’interromp prematurament per motius sobrevinguts a una de les parts. Sol passar que s’aplica una clàusula penal que ens obliga a pagar una part del que quedava per davant (molt freqüent en lloguer de vehicles o d’immobles). No hi ha una regulació específica, però existeix la figura de l’abús de posició dominant a partir de la qual aquesta clàusula es pot impugnar i demanar la seva nul·litat amb l’argument que la penalització és desproporcionada. Per dos motius: perquè no t’han deixat negociar-la i, també es pot donar la situació que, si l’altra part troba una sortida ràpida i lucrativa al lloguer, s’incorre en la figura denominada enriquiment injust. Situacions que poden precipitar aquesta nul·litat.

Aquest concepte de l’enriquiment injust ens serveix per abordar un segon supòsit. Imaginem que una promotora immobiliària que impulsa una promoció de luxe involucra una societat que es dedica a les inversions. En un primer moment, pacta pagar un 10% i, en un any i mentre les obres avancen, un altre 10%. Durant aquest interval, però, la societat té un problema de liquiditat i no pot fer front al segon pagament. Cosa que que fa que la promotora apliqui la clàusula penal subscrita i es quedi amb el 10% aportat inicialment i reclami, si així ho preveu la clàusula, alguna penalització addicional, per uns suposats danys i perjudicis. Si es demostra que la promoció s’ha revaloritzat s’estarà demostrant enriquiment injust i, per tant, un jutge podria decidir la nul·litat de la clàusula.

Aquests casos demostren que la justícia és quelcom més complex que un contracte o una llei. Per això existeix el criteri dels jutges, que són els que, amb les seves resolucions, fixen la jurisprudència en casos que, com aquests, arbitren situacions complexes en què la llei es queda curta. Com deia Aristòtil, “justícia és donar a cadascú allò que és seu”. Però en la majoria de situacions com ja sabem, s’haurà de lluitar als tribunals per corregir els freqüents abusos amb els que incorren algunes organitzacions.

Aquest enfocament disruptiu li va crear no pocs problemes a Hannah Arendt dins de la seva pròpia comunitat, que l’acusava d’indulgent amb aquells monstres que havien intentat exterminar al poble jueu, acabant amb la vida de 6 milions de persones. Però la seva innovadora reflexió va deixar un angle diferent per a comprendre el mal i els mecanismes que el desencadenen, amb l’objectiu d’evitar-lo en el futur. Una reflexió de rabiosa actualitat en diversos punts de la nostra turbulenta geopolítica actual, que el propi poble israelià hauria d’aplicar-se a Gaza. Però això és figues d’un altre paner…

L’objectiu d’aquest article és posar de manifest que les persones que tractem amb l’Agència Tributària ens trobem, sovint, amb comportaments assimilables amb aquesta banalitat del mal. És el cas d’un recent exemple en el qual una empresa client del nostre despatx ha acabat sent exterminada per una sèrie de decisions banals sobre els deutes contrets amb l’erari públic en una situació de dificultat. Decisions adoptades sobre la base de la llei, o, per ser més exactes, a una determinada normativa: el Reglament General de Recaptació, que és l’únic text legal que la persona amb la responsabilitat de gestionar aquest cas ha tingut en compte.

Una visió reduccionista amb resultats nefastos: una empresa que desapareix, un empresari condemnat a la mort civil i uns treballadors que perden el seu treball. I, la qual cosa és més revelador de la miopia d’aquesta persona, un deute que ja no es cobrarà, perquè l’empresa en qüestió, perfectament recuperable, ha estat asfixiada i mai podrà generar més recursos econòmics. En canvi, amb solucions compatibles amb la continuació de l’activitat de la societat mercantil, s’haurien continuat generant ingressos i s’hauria pogut anar satisfent, a un altre ritme, la passiva arracada amb l’Agència Tributària.

Aquesta acció, a més d’una demostració de poca empatia cap a uns actius de la societat com una empresa, un empresari i uns treballadors, és il·legal. Sí, han llegit bé. Perquè la funcionària que ha gestionat l’assumpte ha incomplert, per desconeixement, diversos preceptes del nostre ordenament jurídic que passo a enumerar. D’una banda, l’article 31.1 de la Constitució, que diu que els tributs no poden ser confiscatoris, és a dir, que no han d’acabar amb la capacitat productiva o esgotar tota la riquesa del deutor. En segon lloc, tenim l’article 3.1 del Codi  Civil espanyol, que estableix que les lleis han d’aplicar-se d’acord amb la realitat social i l’esperit del legislador. I, finalment, tenim l’article 630 de la Llei d’Enjudiciament Civil, que també abunda en la necessitat de protegir la capacitat productiva de les empreses o particulars.

Recomanacions totes elles desobeïdes per una lògica de mires estretes que acaba sent una perversió de la norma per la seva voracitat recaptatòria. I molt contraproduent, perquè amb la desaparició de l’empresa mai es cobrarà un deute que supera el mig milió d’euros. La llei és la llei, però permet interpretacions que es fan sobre la base d’uns coneixements, que quan no estan poden portar-nos a practicar aquesta banalitat del mal que denunciava Hannah Arendt. Lamentablement, aquest cas que els compto, no és en absolut un cas aïllat, com bé saben professionals i empreses acostumats a tractar amb l’Agència Tributària.

Igual que la filòsofa jueva disseccionava l’ànima dels criminals de guerra, la societat ha de fer-ho amb aquesta tipologia de funcionaris. L’empatia pot ajudar, i molt, però no és suficient. La clau està a exigir a les persones que tenen aquesta autoritat uns requisits superiors en forma de coneixements legals. L’enorme poder i responsabilitat que tenen a les seves mans ho fa indispensable.

Este enfoque disruptivo le creó no pocos problemas a Hannah Arendt dentro de su propia comunidad, que la acusaba de indulgente con aquellos monstruos que habían intentado exterminar al pueblo judío, terminando con la vida de 6 millones de personas. Pero su innovadora reflexión dejó un ángulo diferente para comprender el mal y los mecanismos que lo desencadenan, con el objetivo de evitarlo en el futuro. Una reflexión de rabiosa actualidad en varios puntos de nuestra turbulenta geopolítica actual, que el propio pueblo israelí debería aplicarse en Gaza. Pero esto es harina de otro costal…

El objetivo de este artículo es poner de manifiesto que las personas que tratamos con la Agencia Tributaria nos encontramos, a menudo, con comportamientos asimilables con esta banalidad del mal. Es el caso de un reciente ejemplo en el que una empresa cliente de nuestro despacho ha terminado siendo exterminada por una serie de decisiones banales sobre las deudas contraídas con el erario público en una situación de dificultad. Decisiones adoptadas en base a la ley, o, por ser más exactos, a una determinada normativa: el Reglamento General de Recaudación, que es el único texto legal que la persona con la responsabilidad de gestionar este caso ha tenido en cuenta.

Una visión reduccionista con resultados nefastos: una empresa que desaparece, un empresario condenado a la muerte civil y unos trabajadores que pierden su trabajo. Y, lo que es más revelador de la miopía de esta persona, una deuda que ya no se cobrará, porque la empresa en cuestión, perfectamente recuperable, ha sido asfixiada y nunca podrá generar más recursos económicos. En cambio, con soluciones compatibles con la continuación de la actividad de la sociedad mercantil, se hubiesen continuado generando ingresos y se habría podido ir satisfaciendo, a otro ritmo, el pasivo pendiente con la Agencia Tributaria.

Esta acción, además de una demostración de poca empatía hacia unos activos de la sociedad como una empresa, un empresario y unos trabajadores, es ilegal. Sí, han leído bien. Porque la funcionaria que ha gestionado el asunto ha incumplido, por desconocimiento, varios preceptos de nuestro ordenamiento jurídico que paso a enumerar. Por un lado, el artículo 31.1 de la Constitución, que dice que los tributos no pueden ser confiscatorios, es decir, que no deben acabar con la capacidad productiva o agotar toda la riqueza del deudor. En segundo lugar, tenemos el artículo 3.1 del Código Civil español, que establece que las leyes deben aplicarse de acuerdo con la realidad social y el espíritu del legislador. Y, por último, tenemos el artículo 630 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, que también abunda en la necesidad de proteger la capacidad productiva de las empresas o particulares.

Recomendaciones todas ellas desobedecidas por una lógica de miras estrechas que acaba siendo una perversión de la norma por su voracidad recaudatoria. Y muy contraproducente, porque con la desaparición de la empresa nunca se cobrará una deuda que supera el medio millón de euros. La ley es la ley, pero permite interpretaciones que se hacen en base a unos conocimientos, que cuando no están pueden llevarnos a practicar esta banalidad del mal que denunciaba Hannah Arendt. Lamentablemente, este caso que les cuento, no es en absoluto un caso aislado, como bien saben profesionales y empresas acostumbrados a tratar con la Agencia Tributaria.

Al igual que la filósofa judía diseccionaba el alma de los criminales de guerra, la sociedad debe hacerlo con esta tipología de funcionarios. La empatía puede ayudar, y mucho, pero no es suficiente. La clave está en exigir a las personas que tienen esta autoridad unos requisitos superiores en forma de conocimientos legales. El enorme poder y responsabilidad que tienen en sus manos lo hace indispensable.