Dicho esto, cada vez es más frecuente la situación de indefensión en que quedan no pocas empresas y particulares cuando, de manera unilateral, son incluidos en los llamados Sistemas de Información Crediticia (SIC) o, más coloquialmente, listas de morosos (EQUIFAX, ASNEF, etc.). A menudo esto pasa por deudas con entidades bancarias, que ya venimos explicando en estos artículos que no son, en absoluto, un ejemplo de buenas prácticas ni de gestión ética de las responsabilidades sociales que tienen encomendadas (aquellas que obligan a rescatarlas con fondos públicos cuando tienen problemas, muchas veces generados por ellas mismas, cosa que hay que recordar). Y si hablo de indefensión es porque una deuda, en algunos casos, es una situación discutible, un conflicto entre partes, en que será necesario un juicio o un arbitraje que resuelva si esta deuda es legítima y en qué termas.

Iniciar un procedimiento judicial por una presunta deuda (que puede ser un desacuerdo) obliga a los titulares de estos registros unilaterales de impagos a retirar la empresa a la que han perjudicado
Un paso que los bancos suelen saltarse en muchos casos de manera injustificada, colocando -insisto- de forma unilateral sus supuestos morosos entre la espada y la pared, porque la inclusión en estos SIC compuerta grandes quebraderos de cabeza a las empresas o particulares que la sufren, mientras que, por otras vías, se espera el mencionado arbitraje que tendrá que resolver los términos en que se tiene que satisfacer esta teórica deuda, en el supuesto de que realmente lo sea.

Es importante tener en cuenta que, ante esta injusticia, las víctimas pueden defenderse. El marco legal español y europeo establece una serie de limitaciones en esta tendencia demasiada normalizada de, ante la mínima duda o impago, condenar a la marginalidad financiera cerrando el sospechoso a la mazmorra de las listas de morosos.

Algunos de estos requisitos son: que los datos hayan sido facilitadas por el acreedor; que hagan referencia a deudas ciertas, vencidos y exigibles, la existencia o la cuantía de los cuales no haya estado objeto de reclamación administrativa o judicial por parte del deudor, ni mediante un procedimiento alternativo de resolución de disputas vinculante entre las partes; que el acreedor haya informado el afectado en el contrato o en el momento de requerir el pago sobre la posibilidad de inclusión a las listas de morosos, con indicación de aquellas en que participio; que se haya informado el afectado de la posibilidad de defenderse en un plazo de 30 días; que se garantice que los datos se mantengan a los SIC únicamente mientras persista el incumplimiento, con un límite máximo de 5 años desde el vencimiento de la obligación; o que solo puedan ser consultadas por personas u organizaciones que mantengan una relación contractual con el afectado.

Requisitos que, muy a menudo, no se cumplen. Y que, por este motivo, abren la puerta a reclamaciones judiciales contra las empresas titulares de estos registros que pueden desembocar en la retirada del nombre de la empresa de estas listas de morosos y, incluso, en la reclamación de compensaciones económicas por los daños y perjuicios ocasionados por esta actuación irregular de parte, que vulnera la presunción de inocencia y que convierte unilateralmente en morosidad el que puede ser simplemente un desacuerdo entre partes.

De hecho, solo iniciando un procedimiento judicial ya se puede obligar a las empresas titulares de estos registros a retirar el nombre del presunto deudor y es importante que, quien se encuentre en esta situación, opte por esta vía, puesto que, también a los tribunales, la unión hace la fuerza. Hay mucha jurisprudencia en este sentido y se tiene que aprovechar. Como siempre decimos, utilizamos las vías que nos ofrece el sistema judicial para defender nuestros derechos.

Dit això, cada vegada és més freqüent la situació d’indefensió en què queden no poques empreses i particulars quan, de manera unilateral, són inclosos als anomenats Sistemes d’Informació Creditícia (SIC) o, més col·loquialment, llistes de morosos (EQUIFAX, ASNEF, etc.). Sovint això passa per deutes amb entitats bancàries, que ja venim explicant en aquests articles que no són, en absolut, un exemple de bones pràctiques ni de gestió ètica de les responsabilitats socials que tenen encomanades (aquelles que obliguen a rescatar-les amb fons públics quan tenen problemes, moltes vegades generats per elles mateixes, cosa que cal recordar). I si parlo d’indefensió és perquè un deute, en alguns casos, és una situació discutible, un conflicte entre parts, en què serà necessari un judici o un arbitratge que resolgui si aquest deute és legítim i en quins termes.

Iniciar un procediment judicial per un presumpte deute (que pot ser un desacord) obliga als titulars d’aquests registres unilaterals d’impagaments a retirar l’empresa a la que han perjudicat

Un pas que els bancs solen saltar-se en molts casos de manera injustificada, col·locant -insisteixo- de forma unilateral els seus suposats morosos entre l’espasa i la paret, perquè la inclusió en aquests SIC comporta grans maldecaps a les empreses o particulars que la pateixen, mentre que, per altres vies, s’espera l’esmentat arbitratge que haurà de resoldre els termes en què s’ha de satisfer aquest teòric deute, en el cas que realment ho sigui.

És important tenir en compte que, davant d’aquesta injustícia, les víctimes poden defensar-se. El marc legal espanyol i europeu estableix una sèrie de limitacions a aquesta tendència massa normalitzada de, davant el mínim dubte o impagament, condemnar a la marginalitat financera tancant el sospitós a la masmorra de les llistes de morosos.

Alguns d’aquests requisits són: que les dades hagin estat facilitades pel creditor; que facin referència a deutes certs, vençuts i exigibles, l’existència o la quantia dels quals no hagi estat objecte de reclamació administrativa o judicial per part del deutor, ni mitjançant un procediment alternatiu de resolució de disputes vinculant entre les parts; que el creditor hagi informat l’afectat en el contracte o en el moment de requerir el pagament sobre la possibilitat d’inclusió a les llistes de morosos, amb indicació d’aquelles en què participi; que s’hagi informat l’afectat de la possibilitat de defensar-se en un termini de 30 dies; que es garanteixi que les dades es mantinguin als SIC únicament mentre persisteixi l’incompliment, amb un límit màxim de 5 anys des del venciment de l’obligació; o que només puguin ser consultades per persones o organitzacions que mantinguin una relació contractual amb l’afectat.

Requisits que, molt sovint, no es compleixen. I que, per aquest motiu, obren la porta a reclamacions judicials contra les empreses titulars d’aquests registres que poden desembocar en la retirada del nom de l’empresa d’aquestes llistes de morosos i, fins i tot, en la reclamació de compensacions econòmiques pels danys i perjudicis ocasionats per aquesta actuació irregular de part, que vulnera la presumpció d’innocència i que converteix unilateralment en morositat el que pot ser simplement un desacord entre parts.

De fet, només iniciant un procediment judicial ja es pot obligar a les empreses titulars d’aquests registres a retirar el nom del presumpte deutor i és important que, qui es trobi en aquesta situació, opti per aquesta via, ja que, també als tribunals, la unió fa la força. Hi ha molta jurisprudència en aquest sentit i s’ha d’aprofitar. Com sempre diem, utilitzem les vies que ens ofereix el sistema judicial per defensar els nostres drets.

En aquest context, però, existeix un àmbit en què les propietats compartides presenten situacions injustes, d’abusos, que poden ser denunciables. Em refereixo a les derivades d’una herència, d’una banda, o d’un conveni de divorci, de l’altra.

El segon cas, el dels convenis de divorci, és molt habitual i aquí les situacions són molt susceptibles d’abusos i d’enquistaments. És freqüent que un dels dos cònjuges es quedi amb l’ús de l’habitatge familiar perquè té la custòdia dels fills menors. Tots dos segueixen sent propietaris i tots dos segueixen pagant, en cas que hi hagi préstec hipotecari. Però només un la pot gaudir amb l’argument que l’immoble és la casa niu. Aquest ús exclusiu de la que fou llar familiar per part d’un progenitor és un greu perjudici per a l’altre. Cal combatre judicialment perquè aquesta exclusivitat sigui per un curt període de temps o perquè sigui dissolt el condomini mitjançant la venda a tercers o amb la compra de la part de l’altre segons valor pericial.

En definitiva, les situacions de copropietat no desitjades són solucionables. A les bones o a les males. I sempre la millor opció serà la primera. Una taxació objectiva i una bona predisposició al diàleg aportarà sortides més satisfactòries per a les parts i previndrà enquistaments i riscos de devaluació de l’actiu per les fluctuacions del mercat immobiliari, que poden fer que allò que avui no ens sembla suficient al cap d’uns anys sigui un preu de somni, com ja hem vist diversos cops en la història recent del nostre país. La celeritat és clau perquè aquestes operacions acabin bé.

Aquest enfocament disruptiu li va crear no pocs problemes a Hannah Arendt dins de la seva pròpia comunitat, que l’acusava d’indulgent amb aquells monstres que havien intentat exterminar al poble jueu, acabant amb la vida de 6 milions de persones. Però la seva innovadora reflexió va deixar un angle diferent per a comprendre el mal i els mecanismes que el desencadenen, amb l’objectiu d’evitar-lo en el futur. Una reflexió de rabiosa actualitat en diversos punts de la nostra turbulenta geopolítica actual, que el propi poble israelià hauria d’aplicar-se a Gaza. Però això és figues d’un altre paner…

L’objectiu d’aquest article és posar de manifest que les persones que tractem amb l’Agència Tributària ens trobem, sovint, amb comportaments assimilables amb aquesta banalitat del mal. És el cas d’un recent exemple en el qual una empresa client del nostre despatx ha acabat sent exterminada per una sèrie de decisions banals sobre els deutes contrets amb l’erari públic en una situació de dificultat. Decisions adoptades sobre la base de la llei, o, per ser més exactes, a una determinada normativa: el Reglament General de Recaptació, que és l’únic text legal que la persona amb la responsabilitat de gestionar aquest cas ha tingut en compte.

Una visió reduccionista amb resultats nefastos: una empresa que desapareix, un empresari condemnat a la mort civil i uns treballadors que perden el seu treball. I, la qual cosa és més revelador de la miopia d’aquesta persona, un deute que ja no es cobrarà, perquè l’empresa en qüestió, perfectament recuperable, ha estat asfixiada i mai podrà generar més recursos econòmics. En canvi, amb solucions compatibles amb la continuació de l’activitat de la societat mercantil, s’haurien continuat generant ingressos i s’hauria pogut anar satisfent, a un altre ritme, la passiva arracada amb l’Agència Tributària.

Aquesta acció, a més d’una demostració de poca empatia cap a uns actius de la societat com una empresa, un empresari i uns treballadors, és il·legal. Sí, han llegit bé. Perquè la funcionària que ha gestionat l’assumpte ha incomplert, per desconeixement, diversos preceptes del nostre ordenament jurídic que passo a enumerar. D’una banda, l’article 31.1 de la Constitució, que diu que els tributs no poden ser confiscatoris, és a dir, que no han d’acabar amb la capacitat productiva o esgotar tota la riquesa del deutor. En segon lloc, tenim l’article 3.1 del Codi  Civil espanyol, que estableix que les lleis han d’aplicar-se d’acord amb la realitat social i l’esperit del legislador. I, finalment, tenim l’article 630 de la Llei d’Enjudiciament Civil, que també abunda en la necessitat de protegir la capacitat productiva de les empreses o particulars.

Recomanacions totes elles desobeïdes per una lògica de mires estretes que acaba sent una perversió de la norma per la seva voracitat recaptatòria. I molt contraproduent, perquè amb la desaparició de l’empresa mai es cobrarà un deute que supera el mig milió d’euros. La llei és la llei, però permet interpretacions que es fan sobre la base d’uns coneixements, que quan no estan poden portar-nos a practicar aquesta banalitat del mal que denunciava Hannah Arendt. Lamentablement, aquest cas que els compto, no és en absolut un cas aïllat, com bé saben professionals i empreses acostumats a tractar amb l’Agència Tributària.

Igual que la filòsofa jueva disseccionava l’ànima dels criminals de guerra, la societat ha de fer-ho amb aquesta tipologia de funcionaris. L’empatia pot ajudar, i molt, però no és suficient. La clau està a exigir a les persones que tenen aquesta autoritat uns requisits superiors en forma de coneixements legals. L’enorme poder i responsabilitat que tenen a les seves mans ho fa indispensable.

Este enfoque disruptivo le creó no pocos problemas a Hannah Arendt dentro de su propia comunidad, que la acusaba de indulgente con aquellos monstruos que habían intentado exterminar al pueblo judío, terminando con la vida de 6 millones de personas. Pero su innovadora reflexión dejó un ángulo diferente para comprender el mal y los mecanismos que lo desencadenan, con el objetivo de evitarlo en el futuro. Una reflexión de rabiosa actualidad en varios puntos de nuestra turbulenta geopolítica actual, que el propio pueblo israelí debería aplicarse en Gaza. Pero esto es harina de otro costal…

El objetivo de este artículo es poner de manifiesto que las personas que tratamos con la Agencia Tributaria nos encontramos, a menudo, con comportamientos asimilables con esta banalidad del mal. Es el caso de un reciente ejemplo en el que una empresa cliente de nuestro despacho ha terminado siendo exterminada por una serie de decisiones banales sobre las deudas contraídas con el erario público en una situación de dificultad. Decisiones adoptadas en base a la ley, o, por ser más exactos, a una determinada normativa: el Reglamento General de Recaudación, que es el único texto legal que la persona con la responsabilidad de gestionar este caso ha tenido en cuenta.

Una visión reduccionista con resultados nefastos: una empresa que desaparece, un empresario condenado a la muerte civil y unos trabajadores que pierden su trabajo. Y, lo que es más revelador de la miopía de esta persona, una deuda que ya no se cobrará, porque la empresa en cuestión, perfectamente recuperable, ha sido asfixiada y nunca podrá generar más recursos económicos. En cambio, con soluciones compatibles con la continuación de la actividad de la sociedad mercantil, se hubiesen continuado generando ingresos y se habría podido ir satisfaciendo, a otro ritmo, el pasivo pendiente con la Agencia Tributaria.

Esta acción, además de una demostración de poca empatía hacia unos activos de la sociedad como una empresa, un empresario y unos trabajadores, es ilegal. Sí, han leído bien. Porque la funcionaria que ha gestionado el asunto ha incumplido, por desconocimiento, varios preceptos de nuestro ordenamiento jurídico que paso a enumerar. Por un lado, el artículo 31.1 de la Constitución, que dice que los tributos no pueden ser confiscatorios, es decir, que no deben acabar con la capacidad productiva o agotar toda la riqueza del deudor. En segundo lugar, tenemos el artículo 3.1 del Código Civil español, que establece que las leyes deben aplicarse de acuerdo con la realidad social y el espíritu del legislador. Y, por último, tenemos el artículo 630 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, que también abunda en la necesidad de proteger la capacidad productiva de las empresas o particulares.

Recomendaciones todas ellas desobedecidas por una lógica de miras estrechas que acaba siendo una perversión de la norma por su voracidad recaudatoria. Y muy contraproducente, porque con la desaparición de la empresa nunca se cobrará una deuda que supera el medio millón de euros. La ley es la ley, pero permite interpretaciones que se hacen en base a unos conocimientos, que cuando no están pueden llevarnos a practicar esta banalidad del mal que denunciaba Hannah Arendt. Lamentablemente, este caso que les cuento, no es en absoluto un caso aislado, como bien saben profesionales y empresas acostumbrados a tratar con la Agencia Tributaria.

Al igual que la filósofa judía diseccionaba el alma de los criminales de guerra, la sociedad debe hacerlo con esta tipología de funcionarios. La empatía puede ayudar, y mucho, pero no es suficiente. La clave está en exigir a las personas que tienen esta autoridad unos requisitos superiores en forma de conocimientos legales. El enorme poder y responsabilidad que tienen en sus manos lo hace indispensable.

ESCOLTAR ENTREVISTA

La banca siempre gana. Y siempre discute todo aquello que puede afectar a sus ingentes beneficios, como el impuesto del que hablábamos. Queda claro que la sociedad no puede dejar en la conciencia social de las entidades financieras ni de sus directivos que, además de estar enfocados a resultados, lo estén también, un poco, a cumplir con la teórica función social que tienen encomendada. No los interesan los deberes y no los interesan las deudas, como el que contrajeron cuando el 2012 los rescatamos entre todos con más de 120.000 millones de euros que oso vaticinar que nunca serán devueltos en su totalidad.

Tendrá que ser la sociedad, pues, quien exija a la banca que haga algo más que lucrarse. Porque el sector no tiene complejos. Para enumerar algunas tendencias que invitan a hacer algo podemos hablar de la dimisión de los bancos a ofrecer una atención personalizada al suyos clientes. O del cierre de oficinas. O del grifo del crédito a las empresas, cada vez más draconiana. O del oportunismo de ofrecer créditos con intereses abusivos a los damnificados por la DANA. O del intento de damero-se de su responsabilidad ante la epidemia de estafas digitales. Y podríamos seguir…

La ciudadanía tiene que ejercer más presión. A sus representantes políticos, para que activen políticas tributarias y reguladoras que pongan límites a este festín bancario. Y por la vía judicial, informándose e identificando en qué casos las entidades abusan de nosotros. Solo así podremos plantear un pulso que, a pesar de los progresos de los últimos años, sigue están muy desequilibrado. Y no lo olvidamos: la banca seguirá ganando, porque cuando no lo hace socializa sus pérdidas. Por lo tanto, pidámoslos cosas a cambio.

La banca sempre guanya. I sempre discuteix tot allò que pot afectar als seus ingents beneficis, com l’impost del que parlàvem. Queda clar que la societat no pot deixar en la consciència social de les entitats financeres ni dels seus directius que, a banda d’estar enfocats a resultats, ho estiguin també, una mica, a complir amb la teòrica funció social que tenen encomanada. No els interessen els deures i no els interessen els deutes, com el que van contreure quan el 2012 els vam rescatar entre tots amb més de 120.000 milions d’euros que goso vaticinar que mai seran retornats en la seva totalitat.

Haurà de ser la societat, doncs, qui exigeixi a la banca que faci alguna cosa més que lucrar-se. Perquè el sector no té complexos. Per enumerar algunes tendències que conviden a fer alguna cosa podem parlar de la dimissió dels bancs a oferir una atenció personalitzada al seus clients. O del tancament d’oficines. O de l’aixeta del crèdit a les empreses, cada cop més draconiana. O de l’oportunisme d’oferir crèdits amb interessos abusius als damnificats per la DANA. O de l’intent d’escaquer-se de la seva responsabilitat davant l’epidèmia d’estafes digitals. I podríem seguir…

La ciutadania ha d’exercir més pressió. Als seus representants polítics, perquè activin polítiques tributàries i reguladores que posin límits a aquest festí bancari. I per la via judicial, informant-se i identificant en quins casos les entitats abusen de nosaltres. Només així podrem plantejar un pols que, malgrat els progressos dels últims anys, segueix estan molt desequilibrat. I no ho oblidem: la banca seguirà guanyant, perquè quan no ho fa socialitza les seves pèrdues. Per tant, demanem-los coses a canvi.