Independentment de la dubtosa moralitat d’erigir-se com a abanderada dels damnificats per Hisenda quan has reconegut que practicaves el frau, el cas ens porta a parlar d’un tema subjacent: el de la responsabilitat dels alts funcionaris que no són, ni de bon tros, infal·libles, com s’ha tornat a demostrar. Cometen errors, molts, i és absolutament legítim que els ciutadans, famosos o no, els exigim responsabilitats i la reparació dels nostres drets.

Shakira ho ha pogut fer, almenys parcialment. Pensaran que perquè ella té els recursos per contractar bons advocats i suportar el llarg via crucis judicial pel que passen aquestes reclamacions. I pensaran bé. Però no hauria de ser un dret exclusiu dels milionaris. De fet, contràriament als mites populars que circulen la nostra experiència ens demostra que, quan un alt funcionari ha comés un abús, si les coses es fan bé, tenim moltes possibilitats que la justícia ens doni la raó.

Els poso dos exemples recents en que el nostre despatx ha obtingut aquesta victòria, que té impacte a nivell econòmic, però també moral. El primer, el d’un ciutadà amb un deute tributari no satisfet que va acabar en fase de constrenyiment, en la que el seu immoble es va subhastar. Els funcionaris, però, no van complir amb l’obligació de comunicar-ho a l’afectat, cosa que va provocar, després del procés judicial, la nul·litat de tot el procediment. En un altre cas, hem aconseguit anul·lar uns embargaments cautelars aplicats de manera il·legal pels funcionaris, que no van tenir en compte que aquesta acció era abusiva i deixava pràcticament sense opcions de refer-se i fer front a la totalitat dels deutes contrets.

En aquests casos i en altres, els funcionaris demostren que cometen errors i que, molts cops, obren amb poca sensibilitat i flexibilitat davant les persones que tenen al davant. Com hem dit en altres articles, és una nova versió del que la filòsofa jueva Hannah Arendt va anomenar la banalitat del mal durant els judicis de Nuremberg als criminals nazis. I, quan això passa, hem d’exigir responsabilitats. Perquè els seus errors i actuacions fora de la llei poden, fins i tot, estar tipificats com a delictes.

Shakira i els seus prestigiosos i ben remunerats advocats ho han aconseguit. Però aquesta victòria està molt més al nostre abast del que pensem. Com a societat hem de superar el vell estigma que atorga als representants de l’Administració -i als de l’Agència Tributària molt en particular- un aura d’infal·libilitat i poder contra la que no es pot lluitar. Es pot. I, per aconseguir-ho, no cal fer una cançó que acumuli milions de reproduccions a Spotify.

En aquests casos, com deia, la utilitat pública preval. Però, algunes vegades, en virtut d’aquest principi i de les excepcions al valor absolut de la propietat privada es cometen abusos que es poden i s’han de combatre. Poso un exemple real i recent. El d’un propietari de les nostres comarques que va veure amb estupefacció que, de sobte, unes màquines irrompien a la seva finca per arrencar arbres fruiters i fer forats al terra. L’argument era que per allí hi ha de passar una línia d’alta tensió per transportar electricitat, esgrimint un document privat signat 12 anys abans a canvi d’una quantitat econòmica irrisòria que ara la companyia pretenia que fos un xec en blanc.

No és la manera legal de fer-ho. Quan parlem d’un projecte d’aquestes característiques s’ha de fer una expropiació i una servitud de pas per als treballs d’instal·lació. I això comporta un seguit de requisits que en aquest cas no s’han respectat: donar informació a les parts, fixar un preu just, satisfer la indemnització, establir una temporalitat concreta per executar els treballs, etc. I tot això no es pot fer per un document privat, sinó en un document públic amb totes les garanties de legalitat.

Sovint, els abusos dels fons voltors es poden combatre als tribunals perquè són poc curosos amb els detalls

Diuen que el dimoni està en els detalls, però en aquet cas és justament el dimoni qui perd la partida per no haver parat atenció a petits aspectes que donen una possibilitat de defensa a la víctima dels seus abusos. David pot vèncer a Goliat si es donen determinades circumstàncies que cal identificar i gestionar estratègicament davant dels tribunals, que cada cop estan més predisposats a combatre els tripijocs d’aquests agents infames i oportunistes del sistema.

Afortunadament, proliferen els supòsits per deixar en fals als fons voltors. Un d’ells és un cas que en les darreres setmanes hem estat gestionant al nostre despatx i en el que l’estratègia vencedora ha consistit en, davant la imminència d’una subhasta per adjudicar un bé immobiliari, sol·licitar la reactivació del crèdit posant al dia el deute contret, que és el sumatori de les quotes impagades i les penalitzacions, és a dir, els interessos i les costes processals d’un procediment ja molt avançat.

L’article 693.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil obre la porta a una possibilitat que permet que David pugui guanyar a Goliat

Aquesta possibilitat, prevista per l’article 693.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil, hackeja les expectatives perverses dels fons voltors, que, com deia, només esperen aprofitar-se de la víctima en el curt termini i maximitzar els beneficis de la seva inversió. Per tant, que el deute es posi al dia i que, a partir d’aquell moment es tornin a pagar les quotes mensuals, és un escenari incòmode per a ells, però una estratègia legítima que els jutjats han d’acceptar, en aplicació de la llei.

Reactivar un crèdit del que han comprat el deute els crea una situació incòmoda, ja que aquests operadors volen maximitzar beneficis en el curt termini

Aquí aflora una perversió profunda del sistema. Els bancs, les entitats financeres, concedeixen crèdits per guanyar diners a mig-llarg termini, però presten un servei a la societat. Quan un crèdit va a parar a un fons voltor, aquest servei es desintegra per la voracitat d’enriquiment immediat d’aquestes organitzacions, que no estan concebudes per gestionar crèdits. És important tenir en compte aquesta debilitat i aprofitar-la en un pols que acostuma a ser molt desigual.

L’origen d’aquesta disfunció dels nostres enemics és que no han acabat de digerir que el paradigma ha canviat des de la gran crisi immobiliària. Llavors s’enfrontaven a víctimes que estaven entre l’espasa i la paret i això els permetia imposar les seves condicions. Ara es troben amb casos que, gràcies a disposar d’una certa capacitat econòmica, els poden plantar cara i trobar escletxes legals per impedir que completin les seves fosques operacions, com en el cas que els he explicat. Els més llestos, s’asseuen a negociar i a compartir els beneficis de la venda de l’actiu immobiliari. Però, desafortunadament, això no acostuma a passar, perquè ja sabem que els voltors són animals amb poca visió de conjunt, els cega l’afany per posar el cap entre les vísceres de les seves víctimes.

Dit això, cada vegada és més freqüent la situació d’indefensió en la qual queden no poques empreses i particulars quan, de manera unilateral, són inclosos en els anomenats Sistemes d’Informació Creditícia (SIC) o, més col·loquialment, llistes de morosos (EQUIFAX, ASNEF, etc.). Sovint això ocorre per deutes amb entitats bancàries, que ja venim explicant en aquests articles que no són, en absolut, un exemple de bones pràctiques ni de gestió ètica de les responsabilitats socials que tenen encomanades (aquelles que obliguen a rescatar-les amb fons públics quan tenen problemes, moltes vegades generats per elles mateixes, alguna cosa que convé recordar). I si parlo d’indefensió és perquè un deute, en alguns casos, és una situació discutible, un conflicte entre parts, en el qual serà necessari un judici o un arbitratge que resolgui si aquest deute és legítima i en quins termes.

Un pas que els bancs solen saltar-se en molts casos de manera injustificada, col·locant —insisteixo— de manera unilateral als seus supòsits morosos entre l’espasa i la paret, ja que la inclusió en aquests SIC comporta grans maldecaps a les empreses o particulars que la sofreixen, mentre que, per altres vies, s’espera l’esmentat arbitratge que haurà de resoldre els termes en els quals ha de satisfer-se aquest suposat deute, en el cas que realment ho sigui.

EL MARC LEGAL ESPAÑOL I EUROPEU ESTABLEIX UNA SÈRIE DE LIMITACIONS A LA TENDÈNCIA MASSA NORMALITZADA DE, DAVANT EL MÍNIM DUBTE O IMPAGAMENT, CONDEMNAR A LA MARGINALITAT FINANCERA TANCANT AL SOSPITÓS EN LA MASMORRA DE LES LLISTES DE MOROSOS

És important tenir en compte que, enfront d’aquesta injustícia, les víctimes poden defensar-se. El marc legal espanyol i europeu estableix una sèrie de limitacions a aquesta tendència massa normalitzada de, davant el mínim dubte o impagament, condemnar a la marginalitat financera tancant al sospitós en la masmorra de les llistes de morosos.

Alguns d’aquests requisits són: que les dades hagin estat facilitats pel creditor; que es refereixin a deutes certs, vençudes i exigibles, l’existència o la quantia dels quals no hagi estat objecte de reclamació administrativa o judicial per part del deutor, ni mitjançant un procediment alternatiu de resolució de disputes vinculant entre les parts; que el creditor hagi informat l’afectat en el contracte o en el moment de requerir el pagament sobre la possibilitat d’inclusió en llistes de morosos, indicant aquelles en les quals participi; que s’hagi informat l’afectat de la possibilitat de defensar-se en un termini de 30 dies; que es garanteixi que les dades es mantinguin en els SIC únicament mentre persisteixi l’incompliment, amb un límit màxim de cinc anys des del venciment de l’obligació; o que només puguin ser consultats per persones o organitzacions que mantinguin una relació contractual amb l’afectat.

Requisits que, molt sovint, no es compleixen. I que, per aquest motiu, obren la porta a reclamacions judicials contra les empreses titulars d’aquests registres, que poden desembocar en la retirada del nom de l’empresa d’aquestes llistes de morosos i, fins i tot, en la reclamació de compensacions econòmiques pels danys i perjudicis ocasionats per aquesta actuació irregular, que vulnera la presumpció d’innocència i converteix unilateralment en morositat el que pot ser simplement un desacord entre parts.

De fet, amb solo iniciar un procediment judicial ja es pot obligar les empreses titulars d’aquests registres a retirar el nom del presumpte deutor, i és important que qui es trobi en aquesta situació opti per aquesta via, ja que, també en els tribunals, la unió fa la força. Existeix abundant jurisprudència en aquest sentit i ha d’aprofitar-se. Com sempre diem, utilitzem les vies que ens ofereix el sistema judicial per a defensar els nostres drets.

Per això és encara més escandalós que els proveïdors d’un servei bàsic per a les empreses com l’electricitat juguin amb els nostres diners amb el truc de les lectures estimades. Una mala praxi que afecta també a particulars i que els consumidors hem normalitzat durant massa temps, davant el poc recorregut que històricament han tingut les guerres davant d’unes oligarquies omnipotents. Però les coses, molt a poc a poc, van canviant en alguns àmbits. Sempre, això si, per la tossuderia de qui no està disposat a deixar-se prendre el pel.

En aquest cas, estan proliferant els casos guanyats als tribunals d’abusos flagrants de les elèctriques. Els n’explico un en el que hem sortit victoriosos al nostre despatx en el que l’import total de la lectura estimada s’apropava als 6.000 euros, mentre que la lectura real era inferior als 2.000. Una estimació una mica esbiaixada per a la butxaca de la víctima d’aquest frau, oi? Doncs és el que passa en alguns casos en que, ja sigui per mala fe o per automatismes orgànics que son una expressió de la negligència d’aquestes companyies, la pilota es va fent gran fins a límits inacceptables.

I dic negligència, però també aplica la idea d’impunitat. Perquè aquests operadors tenen tan interioritzat que els seus mètodes són inapel·lables que en les declaracions davant del jutge el representant de l’empresa comercialitzadora no va fer cap autocrítica ni cap demostració de comprendre que el biaix era un frau al client. Es va limitar a dir que ell aplicava la informació que li arribava de la distribuïdora que, com saben molts consumidors, sovint són ambdues filials de la mateixa gran companyia, i no cal dir noms, però a Catalunya tots en tenim una al cap, oi? No devia ser tan difícil adonar-se del gap i obrar de manera rigorosa, ètica i eficient, que és el que fidelitza als clients (quan la competència és real, és clar).

Afortunadament el jutge va estar per la labor i va estimar només parcialment la reclamació de l’empresa, és a dir, l’import de la lectura real i no el de l’estimada que li reclamava de forma desacomplexada aquesta comercialitzadora que, malgrat la liberalització del mercat, perpetua pràctiques abusives pròpies de l’antic règim monopolístic. I una detall a tenir present: davant dels (bons) jutges les formes importen i, per aquest motiu, quan es va iniciar el procediment legal vam aconsellar al nostre client que consignés al jutjat els diners de la lectura real, per a que quedés clar que obràvem de bona fe, que no volíem escaquejar-nos de l’obligació de pagar, però que el que no acceptàvem era que ens prenguessin el pel.

És només una sentència i, com deia, cada cop n’hi ha més en el mateix sentit. Però convé remarcar que, amb les possibilitats que ens brinda la digitalització, no té cap sentit que els subministradors especulin amb què hem consumit. Han de ser capaços de controlar-ho amb precisió i cobrar-nos en conseqüència. Perquè els nostres diners han d’estar allà on els necessitem, i no engreixant uns comptes bancaris d’uns operadors que any rere any presenten suculents beneficis. Fora bo que, a més de la jurisprudència que anem acumulant, tot plegat fos objecte d’una regulació severa en defensa dels drets de les empreses i els particulars. I, si no és demanar massa, d’aquelles que l’Administració fa complir, no com la de la morositat, que administracions i certes empreses se salten impunement.

Tot i que el testament s’atorgui davant notari, es poden donar circumstàncies en què la voluntat del testador no s’hagi expressat amb la llibertat i la claredat necessàries, ja sigui per pressions, per un error rellevant o per una capacitat compromesa en el moment de la signatura. En aquesta entrevista comentem què implica exactament el “vici del consentiment” en l’àmbit testamentari, quins supòsits són més freqüents i quins aspectes convé analitzar amb rigor abans d’iniciar qualsevol actuació.

Escolta l’entrevista completa:
https://www.radiocambrils.cat/podcasts/seccions-de-el-mon-de-cambrils/radiocambrils_podcast_5344/

Dit això, cada vegada és més freqüent la situació d’indefensió en què queden no poques empreses i particulars quan, de manera unilateral, són inclosos als anomenats Sistemes d’Informació Creditícia (SIC) o, més col·loquialment, llistes de morosos (EQUIFAX, ASNEF, etc.). Sovint això passa per deutes amb entitats bancàries, que ja venim explicant en aquests articles que no són, en absolut, un exemple de bones pràctiques ni de gestió ètica de les responsabilitats socials que tenen encomanades (aquelles que obliguen a rescatar-les amb fons públics quan tenen problemes, moltes vegades generats per elles mateixes, cosa que cal recordar). I si parlo d’indefensió és perquè un deute, en alguns casos, és una situació discutible, un conflicte entre parts, en què serà necessari un judici o un arbitratge que resolgui si aquest deute és legítim i en quins termes.

Iniciar un procediment judicial per un presumpte deute (que pot ser un desacord) obliga als titulars d’aquests registres unilaterals d’impagaments a retirar l’empresa a la que han perjudicat

Un pas que els bancs solen saltar-se en molts casos de manera injustificada, col·locant -insisteixo- de forma unilateral els seus suposats morosos entre l’espasa i la paret, perquè la inclusió en aquests SIC comporta grans maldecaps a les empreses o particulars que la pateixen, mentre que, per altres vies, s’espera l’esmentat arbitratge que haurà de resoldre els termes en què s’ha de satisfer aquest teòric deute, en el cas que realment ho sigui.

És important tenir en compte que, davant d’aquesta injustícia, les víctimes poden defensar-se. El marc legal espanyol i europeu estableix una sèrie de limitacions a aquesta tendència massa normalitzada de, davant el mínim dubte o impagament, condemnar a la marginalitat financera tancant el sospitós a la masmorra de les llistes de morosos.

Alguns d’aquests requisits són: que les dades hagin estat facilitades pel creditor; que facin referència a deutes certs, vençuts i exigibles, l’existència o la quantia dels quals no hagi estat objecte de reclamació administrativa o judicial per part del deutor, ni mitjançant un procediment alternatiu de resolució de disputes vinculant entre les parts; que el creditor hagi informat l’afectat en el contracte o en el moment de requerir el pagament sobre la possibilitat d’inclusió a les llistes de morosos, amb indicació d’aquelles en què participi; que s’hagi informat l’afectat de la possibilitat de defensar-se en un termini de 30 dies; que es garanteixi que les dades es mantinguin als SIC únicament mentre persisteixi l’incompliment, amb un límit màxim de 5 anys des del venciment de l’obligació; o que només puguin ser consultades per persones o organitzacions que mantinguin una relació contractual amb l’afectat.

Requisits que, molt sovint, no es compleixen. I que, per aquest motiu, obren la porta a reclamacions judicials contra les empreses titulars d’aquests registres que poden desembocar en la retirada del nom de l’empresa d’aquestes llistes de morosos i, fins i tot, en la reclamació de compensacions econòmiques pels danys i perjudicis ocasionats per aquesta actuació irregular de part, que vulnera la presumpció d’innocència i que converteix unilateralment en morositat el que pot ser simplement un desacord entre parts.

De fet, només iniciant un procediment judicial ja es pot obligar a les empreses titulars d’aquests registres a retirar el nom del presumpte deutor i és important que, qui es trobi en aquesta situació, opti per aquesta via, ja que, també als tribunals, la unió fa la força. Hi ha molta jurisprudència en aquest sentit i s’ha d’aprofitar. Com sempre diem, utilitzem les vies que ens ofereix el sistema judicial per defensar els nostres drets.

Els poso un exemple recent. Davant de la defunció sobtada d’un home, la seva ex dona va reclamar per als seus fills la totalitat dels seus bens perquè havia detectat que la parella actual del difunt havia publicat a les xarxes socials que ja no estaven junts. Es tractava, però, com es va poder demostrar davant del jutge, d’una crisi temporal que encara no es podia considerar una separació. Amb fets concrets que avalaven aquesta tesi: havia transcorregut poc temps des que havia deixat el domicili que compartien, la seva roba encara estava als armaris d’aquest immoble i ella s’estava provisionalment a casa d’una amiga.

Unes realitats demostrables que es van presentar i van ser admeses com a proves que la separació no s’havia consumat. I que li van permetre heretar una part dels bens de la que encara era la seva parella en el moment de la mort. Tot i que l’article 422-13 del Codi Civil Català preveu que si hi ha un divorci en tràmit una separació de fet aquests drets hereditaris es perden.

Aquest cas suscita diverses reflexions. La primera, que hauríem d’anar més amb compte amb el que publiquem a les xarxes socials perquè pot tenir conseqüències sobre els nostres interessos, com bé saben els professionals dels departaments de Recursos Humans, que investiguen en els comptes dels candidats a un lloc de feina per treure conclusions sobre els seus perfils, descartant-los a la mínima excentricitat o conducta que, segons el seu discutible criteri, no és apropiada per a una determinada feina o per a la imatge de l’empresa.

L’altra conclusió, més en la línia argumental d’aquest article, és la necessitat de fer testament i tenir-lo sempre actualitzat en funció de la situació sentimental de cada etapa de la vida i les voluntats que se’n deriven. És una evidència cultural que la nostra societat és reticent a fer-ho, perquè s’interioritza la relació del testament amb la mort, quan s’hauria de vincular al benestar dels nostres éssers estimats.

El testament és la millor manera de posar ordre en aquesta situació per la que tots passarem. Hi ha alternatives al Codi Civil Català que protegeixen els drets dels hereus legítims, com la quarta vidual o la quarta falcídia, però són marcs normatius genèrics que difícilment encaixaran amb la voluntat del difunt. Això només ho aconsegueix un testament actualitzat.

Passa el temps i sembla que no acabem d’aprendre totes les lliçons que ens haurien hagut de quedar molt clares durant la crisi financera de 2008. En els anys precedents a aquell crack sistèmic, la bogeria del mercat de l’habitatge feia que els bancs, moguts per l’afany del creixement exponencial, concedissin crèdits temeraris a persones o famílies amb una solvència molt dubtosa, d’una gran fragilitat. El resultat de tot allò, ja el sabem: crèdits que no es tornaran mai, habitatges buits o mal venuts i famílies amb deutes per a tota la vida. Un desastre.

I tot perquè els bancs no feien uns deures morals molt obvis: avaluar amb rigor aquesta solvència de les persones a les que deixaven els seus diners, un exercici del qual ells haurien hagut de ser els primers interessats ja que, quan es fa un préstec, l’objectiu hauria de ser recuperar-lo, perquè, si això no passa, el negoci que suposa un crèdit desapareix. Però van primar les visions a curt termini, l’afany per engreixar les xifres de concessió d’hipoteques i el sense sentit d’un model amb peus de fang que ens va portar a la ruïna a tota la societat.

Posteriorment, i vistes les males praxis del sector financer, aquest anàlisi de solvència va passar de ser un deure moral i un exercici de prudència a ser una obligació legal. Així ho estableix una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea de 2008, una ordre i una llei reguladora del consum de 2011 i una llei sobre crèdits immobiliaris de 2019.

Però, malgrat aquesta aparent àmplia protecció, a la pràctica alguns bancs poden seguir fent la seva per defensar els seus interessos en alguns situacions concretes. I això per les imperfeccions i la laxitud d’aquestes suposades garanties legals. En primer lloc, perquè, com queda clar a molts nivells, la Unió Europea és un club d’amics que no es volen fer la guitza els uns als altres. Això, en aquest assumpte, significa que l’obligació de fer l’anàlisi de solvència que va marcar el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea l’apliquen o no els Estats en funció de les seves preferències. Tal com evidencia que en un cas a Txèquia servís per declarar nul un préste sense informe de solvència, cosa que no passa en general als tribunals espanyols.

A més, les esmentades normatives al nostre Estat parlen de l’obligatorietat de fer aquests estudis previs, però no fixen conseqüències clares en cas d’incompliment. Una escletxa que, com no hi havia cap dubte, aprofiten els bancs per escaquejar-se d’aquesta obligació. Fora bo fer un pas més per collar el sector financer i erradicar d’una vegada per totes aquestes pràctiques irresponsables que són injustes i perilloses per a tota la societat, tal com va quedar demostrat en la gran fallida de 2008.

En massa ocasions, les empreses subestimen la complexitat jurídica que envolta aquests processos. La llei mercantil estableix uns requisits formals i materials que, si no es compleixen escrupolosament, poden derivar en impugnacions, conflictes entre socis o responsabilitats personals dels administradors. Un error en la convocatòria, una redacció ambigua en l’ordre del dia o una acta mal formulada poden obrir la porta a litigis costosos i a la pèrdua de confiança entre els accionistes.

Un assessorament adequat en matèria de Juntes no s’ha de limitar a la seva organització formal. Implica, sobretot, una tasca preventiva: analitzar possibles conflictes entre socis i administradors, revisar els drets de vot i informació, i garantir que els acords s’adoptin dins dels límits legals i estatutaris. A més, l’assessor legal pot oferir una visió externa i objectiva que sovint ajuda a desactivar tensions internes abans que derivin en disputes judicials.

L’assessorament legal és decisiu per al bon govern de les Juntes d’Accionistes: prevenir conflictes, blindar la validesa de les convocatòries i actes, i reforçar la presa de decisions.

Aquest paper és encara més rellevant en situacions complexes, com ara la compra d’una unitat productiva o societària, on les decisions de la Junta poden comportar implicacions de responsabilitat futura o afectar els interessos de tercers. Comptar amb un assessor que conegui tant la normativa com la pràctica dels tribunals és una garantia de seguretat jurídica i de serenor en la presa de decisions.

Tot i les mesures preventives, hi ha casos en què el conflicte és inevitable. En aquests escenaris, el paper de l’assessor legal es transforma: passa de ser un garant de bon govern a un defensor dels drets i interessos de la societat o dels socis afectats. L’experiència en assessorament judicial societari és essencial per abordar qüestions com la impugnació d’acords socials, la reclamació contra administradors per mala gestió o negligència, o la determinació de la responsabilitat per culpa o objectiva.

També són cada cop més freqüents els litigis derivats de la deslleialtat societària, quan un administrador o soci actua en benefici propi o en perjudici de la societat. Davant d’aquestes situacions, el coneixement tècnic i estratègic del dret societari resulta determinant per protegir la continuïtat i la reputació de l’empresa.

El dret societari no és un obstacle per al creixement empresarial, sinó una eina per enfortir-lo. Una Junta ben assessorada és una Junta que genera confiança entre els seus membres, que adopta acords sòlids i que evita incerteses futures. En un context econòmic on la transparència i la responsabilitat corporativa són valors cada cop més exigits, disposar d’un assessorament legal especialitzat és una inversió en estabilitat i credibilitat.

En definitiva, el bon funcionament de les Juntes d’Accionistes no depèn només de la voluntat dels seus membres, sinó també de la qualitat del seu suport jurídic. Comptar amb professionals qualificats en dret societari no és un luxe: és una necessitat per garantir la continuïtat, el rigor i la bona governança de qualsevol projecte empresarial.