Arxius de Dret Bancari - Reverter Advocats

La indefensió de les empreses davant les llistes de morosos

Bufet Reverter — Wed, 28 Jan 2026 13:40:29 +0000

Vagi per endavant que qui signa aquest article -i ben segur la immensa majoria dels lectors d’aquesta publicació- considera que la morositat és una mala praxi, un vici que ens afecta especialment en aquestes latituds i que, arrelat com està a una cultura incorrecta del rigor en els pagaments, suposa una gran amenaça per a la tresoreria d’una gran quantitat de pimes i autònoms, que són l’esglaó més feble de la cadena econòmica. Endurir la legislació i, sobretot, aplicar el màxim zel per exigir-ne el compliment és quelcom que hem de continuar exigint als successius governs, que moltes vegades són els primers a incomplir aquest marc legal, ja que moltes administracions no són, precisament, un model de referència en la puntualitat dels pagaments.

Dit això, cada vegada és més freqüent la situació d’indefensió en què queden no poques empreses i particulars quan, de manera unilateral, són inclosos als anomenats Sistemes d’Informació Creditícia (SIC) o, més col·loquialment, llistes de morosos (EQUIFAX, ASNEF, etc.). Sovint això passa per deutes amb entitats bancàries, que ja venim explicant en aquests articles que no són, en absolut, un exemple de bones pràctiques ni de gestió ètica de les responsabilitats socials que tenen encomanades (aquelles que obliguen a rescatar-les amb fons públics quan tenen problemes, moltes vegades generats per elles mateixes, cosa que cal recordar). I si parlo d’indefensió és perquè un deute, en alguns casos, és una situació discutible, un conflicte entre parts, en què serà necessari un judici o un arbitratge que resolgui si aquest deute és legítim i en quins termes.

Iniciar un procediment judicial per un presumpte deute (que pot ser un desacord) obliga als titulars d’aquests registres unilaterals d’impagaments a retirar l’empresa a la que han perjudicat

Un pas que els bancs solen saltar-se en molts casos de manera injustificada, col·locant -insisteixo- de forma unilateral els seus suposats morosos entre l’espasa i la paret, perquè la inclusió en aquests SIC comporta grans maldecaps a les empreses o particulars que la pateixen, mentre que, per altres vies, s’espera l’esmentat arbitratge que haurà de resoldre els termes en què s’ha de satisfer aquest teòric deute, en el cas que realment ho sigui.

És important tenir en compte que, davant d’aquesta injustícia, les víctimes poden defensar-se. El marc legal espanyol i europeu estableix una sèrie de limitacions a aquesta tendència massa normalitzada de, davant el mínim dubte o impagament, condemnar a la marginalitat financera tancant el sospitós a la masmorra de les llistes de morosos.

Alguns d’aquests requisits són: que les dades hagin estat facilitades pel creditor; que facin referència a deutes certs, vençuts i exigibles, l’existència o la quantia dels quals no hagi estat objecte de reclamació administrativa o judicial per part del deutor, ni mitjançant un procediment alternatiu de resolució de disputes vinculant entre les parts; que el creditor hagi informat l’afectat en el contracte o en el moment de requerir el pagament sobre la possibilitat d’inclusió a les llistes de morosos, amb indicació d’aquelles en què participi; que s’hagi informat l’afectat de la possibilitat de defensar-se en un termini de 30 dies; que es garanteixi que les dades es mantinguin als SIC únicament mentre persisteixi l’incompliment, amb un límit màxim de 5 anys des del venciment de l’obligació; o que només puguin ser consultades per persones o organitzacions que mantinguin una relació contractual amb l’afectat.

Requisits que, molt sovint, no es compleixen. I que, per aquest motiu, obren la porta a reclamacions judicials contra les empreses titulars d’aquests registres que poden desembocar en la retirada del nom de l’empresa d’aquestes llistes de morosos i, fins i tot, en la reclamació de compensacions econòmiques pels danys i perjudicis ocasionats per aquesta actuació irregular de part, que vulnera la presumpció d’innocència i que converteix unilateralment en morositat el que pot ser simplement un desacord entre parts.

De fet, només iniciant un procediment judicial ja es pot obligar a les empreses titulars d’aquests registres a retirar el nom del presumpte deutor i és important que, qui es trobi en aquesta situació, opti per aquesta via, ja que, també als tribunals, la unió fa la força. Hi ha molta jurisprudència en aquest sentit i s’ha d’aprofitar. Com sempre diem, utilitzem les vies que ens ofereix el sistema judicial per defensar els nostres drets.

L’encara massa laxa obligació dels bancs d’analitzar la solvència abans de concedir un crèdit

Bufet Reverter — Wed, 17 Dec 2025 09:52:53 +0000

La solvència sota la lupa: per què l’anàlisi prèvia del banc continua sent insuficient i què implica per a prestataris i entitats.

Passa el temps i sembla que no acabem d’aprendre totes les lliçons que ens haurien hagut de quedar molt clares durant la crisi financera de 2008. En els anys precedents a aquell crack sistèmic, la bogeria del mercat de l’habitatge feia que els bancs, moguts per l’afany del creixement exponencial, concedissin crèdits temeraris a persones o famílies amb una solvència molt dubtosa, d’una gran fragilitat. El resultat de tot allò, ja el sabem: crèdits que no es tornaran mai, habitatges buits o mal venuts i famílies amb deutes per a tota la vida. Un desastre.

I tot perquè els bancs no feien uns deures morals molt obvis: avaluar amb rigor aquesta solvència de les persones a les que deixaven els seus diners, un exercici del qual ells haurien hagut de ser els primers interessats ja que, quan es fa un préstec, l’objectiu hauria de ser recuperar-lo, perquè, si això no passa, el negoci que suposa un crèdit desapareix. Però van primar les visions a curt termini, l’afany per engreixar les xifres de concessió d’hipoteques i el sense sentit d’un model amb peus de fang que ens va portar a la ruïna a tota la societat.

Posteriorment, i vistes les males praxis del sector financer, aquest anàlisi de solvència va passar de ser un deure moral i un exercici de prudència a ser una obligació legal. Així ho estableix una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea de 2008, una ordre i una llei reguladora del consum de 2011 i una llei sobre crèdits immobiliaris de 2019.

Però, malgrat aquesta aparent àmplia protecció, a la pràctica alguns bancs poden seguir fent la seva per defensar els seus interessos en alguns situacions concretes. I això per les imperfeccions i la laxitud d’aquestes suposades garanties legals. En primer lloc, perquè, com queda clar a molts nivells, la Unió Europea és un club d’amics que no es volen fer la guitza els uns als altres. Això, en aquest assumpte, significa que l’obligació de fer l’anàlisi de solvència que va marcar el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea l’apliquen o no els Estats en funció de les seves preferències. Tal com evidencia que en un cas a Txèquia servís per declarar nul un préste sense informe de solvència, cosa que no passa en general als tribunals espanyols.

A més, les esmentades normatives al nostre Estat parlen de l’obligatorietat de fer aquests estudis previs, però no fixen conseqüències clares en cas d’incompliment. Una escletxa que, com no hi havia cap dubte, aprofiten els bancs per escaquejar-se d’aquesta obligació. Fora bo fer un pas més per collar el sector financer i erradicar d’una vegada per totes aquestes pràctiques irresponsables que són injustes i perilloses per a tota la societat, tal com va quedar demostrat en la gran fallida de 2008.

La banca sempre guanya. Els demanem coses a canvi?

Bufet Reverter — Tue, 11 Feb 2025 09:21:15 +0000

La gran banca espanyola va tornar a donar-se un festí el 2024. Entre els sis principals bancs espanyols (Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja) van guanyar 31.767 milions, un 20,5% més que l’anterior rècord del 2023, a la meitat de la polèmica pel nou impost a les entitats financeres que gravarà els resultats del 2024. Uns resultats esplèndids propiciats per dos vents de cua de signe contrari. A l’inici de l’any, el preu dels diners estava al nivell més alt en dues dècades, en el 4% davant el 2% amb què va arrencar el 2023. A partir del juny, el BCE va començar a rebaixar els tipus d’interès de manera progressiva fins deixar-los en l’actual 2,75%, el que estimula el volum de crèdits hipotecaris que se subscriuen.

La banca sempre guanya. I sempre discuteix tot allò que pot afectar als seus ingents beneficis, com l’impost del que parlàvem. Queda clar que la societat no pot deixar en la consciència social de les entitats financeres ni dels seus directius que, a banda d’estar enfocats a resultats, ho estiguin també, una mica, a complir amb la teòrica funció social que tenen encomanada. No els interessen els deures i no els interessen els deutes, com el que van contreure quan el 2012 els vam rescatar entre tots amb més de 120.000 milions d’euros que goso vaticinar que mai seran retornats en la seva totalitat.

Haurà de ser la societat, doncs, qui exigeixi a la banca que faci alguna cosa més que lucrar-se. Perquè el sector no té complexos. Per enumerar algunes tendències que conviden a fer alguna cosa podem parlar de la dimissió dels bancs a oferir una atenció personalitzada al seus clients. O del tancament d’oficines. O de l’aixeta del crèdit a les empreses, cada cop més draconiana. O de l’oportunisme d’oferir crèdits amb interessos abusius als damnificats per la DANA. O de l’intent d’escaquer-se de la seva responsabilitat davant l’epidèmia d’estafes digitals. I podríem seguir…

La ciutadania ha d’exercir més pressió. Als seus representants polítics, perquè activin polítiques tributàries i reguladores que posin límits a aquest festí bancari. I per la via judicial, informant-se i identificant en quins casos les entitats abusen de nosaltres. Només així podrem plantejar un pols que, malgrat els progressos dels últims anys, segueix estan molt desequilibrat. I no ho oblidem: la banca seguirà guanyant, perquè quan no ho fa socialitza les seves pèrdues. Per tant, demanem-los coses a canvi.

La sentència europea sobre les hipoteques IRPH: una oportunitat per als afectats

Bufet Reverter — Thu, 16 Jan 2025 11:34:12 +0000

Tenia previst escriure aquest article des que el 12 de desembre de 2024 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar una sentència que suposa un abans i un després per a la viabilitat de les reclamacions per falta de transparència i abusivitat de les hipoteques variables vinculades a l’índex IRPH. Una sentència que contradiu al Tribunal Suprem, que negava aquests pecats. I ho faig en un dia en què em puc permetre explicar en primera persona que ja estem passant de la teoria a la pràctica, perquè ens acaben de notificar una sentència d’un jutjat de Reus que ja va, justament, en aquesta direcció, anul·lant la vinculació a l’IRPH i fixant la hipoteca a l’euribor. No se si és la primera de l’Estat, però de ben segur que a partir d’ara n’hi haurà moltes més, el que és una gran notícia i una oportunitat per als afectats.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha contradit el Tribunal Suprem i ha considerat les hipoteques IRPH abusives i no transparents

Recapitulem. L’IRPH (Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris) és un índex amb el que es calcula el tipus d’interès a aplicar a algunes hipoteques. És un índex oficial que, inicialment, tenia tres modalitats: de bancs, de caixes i d’entitats. Quan la gran majoria de caixes d’estalvis van deixar d’existir una llei de 2013 va obligar a aplicar només l’IRPH d’entitats. No els avorriré amb complexes dissertacions aritmètiques i ponderacions entre models matemàtics, però, com el lector haurà imaginat, aquesta decisió salomònica no beneficiava precisament als consumidors i sí, curiosament, a la banca. I dic curiosament perquè al 2013 ja havien aflorat moltes de les males praxis del sector i ja els havíem rescatat entre tots. Però ja sabem que la banca sempre guanya.

A partir d’aquí, i a la vista de les conseqüències negatives per als interessos dels consumidors d’aquesta decisió arbitrària, va començar una llarga lluita als tribunals per reclamar altres solucions per a l’IRPH, amb la denúncia addicional de la falta de transparència en la col·locació d’aquesta modalitat d’hipoteques als clients de les entitats bancàries. Per exemple, perquè l’entitat bancària no els havia explicat com es calcula aquest índex, o per no haver-los informat que sempre està per sobre de l’euríbor.

El pronunciament obre la porta a les reclamacions per substituir l’índex per altres més avantatjosos com l’euríbor

El Tribunal Suprem no hi va estar d’acord en considerar que al ser l’IRPH un índex oficial que es publicava al BOE la transparència estava garantida. Un punt de vista que tira per terra el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ha dictaminat que el fet que la definició i l’evolució de l’IRPH estiguin publicats al BOE no és suficient per considerar que els clients mitjans estiguin en condicions de comprendre el mètode de càlcul d’aquest tipus d’interès. Un pronunciament que obre la porta a la reclamació judicial.

Això pel que fa a la falta de transparència. En el cas de l’abusivitat -una cosa no implica necessàriament l’altra- la sentència del TJUE es basa en que la vinculació de les hipoteques amb l’IRPH es fa mitjançant clàusules no negociades de forma individual amb el client que li causen un important desequilibri entre drets i obligacions. Amb l’afegit que el consumidor és molt probable que no hauria acceptat aquestes clàusules si s’haguessin negociat de manera individual, lleial i equitativa.

En conclusió, segons el TJUE hi ha abusivitat si el banc no va informar explícitament al client sobre la definició i el mètode de càlcul de l’IRPH. També quan, essent clàusules no negociades amb cada client de manera individual, amb lleialtat i equitat, aquest no hauria acceptat la clàusula per la que es condiciona l’interès variable del préstec hipotecari al IRPH. I, també, si no es va aplicar un diferencial negatiu per tal d’ajustar la TAE del contracte a la del mercat.

Davant d’això, i com sempre diem, és el moment d’acudir als tribunals per reclamar allò que és nostre. De manera molt especial quan, com és el cas, l’escenari ens és favorable.

El finançament d’Israel i la doble (a)moralitat bancària

Bufet Reverter — Thu, 10 Oct 2024 14:41:37 +0000

El pensament calvinista, que ha influït notablement en el desenvolupament de la mentalitat lliberal que domina l’economia de lliure mercat d’Occident, té un matís que de vegades s’ignora des de determinades posicions polítiques: el de la moralitat dels negocis. A diferència d’altres sistemes morals més nostrats, en el marc mental luterà enriquir-se és bo, sí, però no a qualsevol preu, s’han d’observar determinats codis morals. Per això el calvinisme no és assimilable al neoliberalisme ni al capitalisme salvatge, perquè pretén tenir un discurs moral sobre els negocis.

Les últimes notícies sobre el finançament de la banca espanyola a la compra d’armament d’Israel tornen a evidenciar que el sector no practica precisament el calvinisme. Les xifres que ha fet públiques fa pocs dies el Centre Delàs d’Estudis per la Pau son esfereïdores. A la foto surten retratades entitats com el Banco Santander (que ha injectat 2.400 milions d’euros a operacions relacionades amb l’escalada armamentista hebrea), el BBVA (1.500 milions) o Caixabank (110 milions), entre d’altres. Això serveix per muscular a les empreses que fabriquen la maquinària de guerra que permet a Israel portar a la pràctica la seva política d’aniquilació a Gaza i El Líban. General Dynamics, Boeing, Oshkosh, Day&Zimmermann, Leonardo, Rheimetall, MTU… estan a la primera línia del negoci, però la banca que els finança -amb els diners dels seus clients, no ho oblidem- també hi suca de valent.

Sense entrar en cap valoració profunda sobre el conflicte del Pròxim Orient, que és molt complex i escapa als meus camps d’expertesa, si que em sembla evident que és tremendament immoral que un sector com la banca prengui partit amb l’objectiu de millorar els seus ja molt llaminers balanços. Deixant de banda les tradicionals vinculacions del mon hebreu amb el sector bancari, un jardí on no em posaré.

Una amoralitat que les entitats financeres apliquen també en la seva relació amb la societat que els envolta i de la qual es nodreixen, obviant molts cops el seu deure moral de prestar servei. Son implacables davant dels impagaments -també amb els dels col·lectius vulnerables i el seu sostre-, garrepes amb el crèdit a les pimes, fraudulents amb els productes financers tòxics que intenten col·locar als seus clients, poc sensibles a les necessitats de la ciutadania (tancament d’oficines, especialment al mon rural, i retrocés en la qualitat del servei). I la cirereta del pastís: abonats a privatitzar els beneficis i a socialitzar les pèrdues.

Els nostres bancs invoquen sense complexos la moral del ciutadà, que ha de respondre puntualment de les seves obligacions, i alhora financen genocidis. I això perquè resulta més lucrativa la massacre de nens que ajudar a la petita i mitjana empresa. Fora bo que les autoritats de l’Estat i les europees tinguessin en compte aquesta escandalosa manca de moralitat de les entitats financeres a l’hora de resoldre els nombrosos casos que la societat ha portat a la justícia davant dels abusos d’un sector que es imprescindible per al bon funcionament de l’economia i la societat però que, amb polítiques com aquesta, està condemnat a viure sota sospita.

L’opa del BBVA al Sabadell, nova amenaça per als usuaris de la banca

Bufet Reverter — Thu, 29 Aug 2024 06:58:45 +0000

Deia Aristòtil que la virtut estava en el terme mig. En les darreres dues dècades estem assistint a un procés en què el sistema bancari espanyol demostra que es poc aristotèlic. Hem passat d’un excés d’operadors, molts d’ells manifestament mal gestionats com va demostrar la crisi immobiliària de 2008, a una excessiva concentració empresarial que representa una amenaça ja bastant real per als usuaris de
la banca, és a dir, tota la societat. És evident que aquest procés de reducció d’oferta provoca les pràctiques oligopolístiques que ja noten tant els particulars com les empreses.

L’opa del BBVA al Banc Sabadell és el cop de gràcia a la reducció d’un mercat bancari que, com qualsevol mercat en el que la competència queda molt minimitzada o desapareix, els clients queden en mans de les condicions draconianes que imposen un petit grup d’operadors. Anem cap a aquest escenari, si no hi som ja, com estan començant a notar molts usuaris.

L’última notícia que ha transcendit sobre aquest cas és deliciosa per a algú que està familiaritzat amb els habituals tripijocs dels bancs amb els seus inversors i clients. Em refereixo a la que es fa ressò a que el
BBVA ha advertit als seus inversors dels riscos de l’operació que està impulsant mitjançant un fullet informatiu. Una acció aquesta que respon a l’obligació que tenen els bancs de ser transparents, però
que ha estat sistemàticament ignorada per la gran majoria d’entitats bancàries en els darrers anys, amb els casos de Bankia o Banco Popular com els més escandalosos, amb milers de persones enganyades
sobre la situació real del banc.

Un altre element que crida l’atenció són les reiterades advertències del mateix fullet del BBVA sobre la possibilitat que hi hagi “esdeveniments imprevistos relacionats amb actius o negocis adquirits que
poden no haver estat revelats” o “passius imprevistos”. És a dir, que un banc sospita d’un altre banc que en una operació de compravenda li amaguin coses rellevants. Entre pillos anda el juego…

Davant de tot plegat, la societat i les autoritats que els representen només podem exigir el que sempre haurien hagut d’exigir i que si s’hagués portat a la pràctica ens hauria estalviat molts problemes: que els
organismes supervisors extremin el rigor a l’hora de fer la (important) tasca que tenen encomanada. Ens juguem quelcom més que una associació lliure entre operadors privats, ja que l’activitat principal
d’aquests operadors és determinant per a la bona salut econòmica del comú dels mortals. Justament és per això que estan supervisats.

Però la meva crítica no va només adreçada als supervisors institucionals, sinó també a les grans firmes d’auditors encarregades d’avalar aquests tipus d’operacions. Faig aquesta manifestació perquè no hem
d’oblidar-nos de l’eufòria en què fou presentada l’ampliació de capital de BANCO POPULAR ESPAÑOL, SA., l’any 2016, on es constatava a través del fullet informatiu la solvència de l’entitat bancària.

La resta de la història ja és coneguda, la solvència no existia, els qui hi van invertir van perdre els seus diners (amb l’excepció dels que van poder obtenir sentències favorables abans de la sentència del
Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5 de maig de 2022) i sembla que ningú és responsable d’aquella presentació de solvència que no hi era. Ens podem plantejar quina funció feia la gran auditora
i garant d’aquella ampliació de capital, quan resulta que el contingut del fullet informatiu no s’ajustava ni de bon tros a la realitat?

La qüestió és que molts estalviadors van confiar en el sistema i el sistema els va fallar. Articles com el 38.3 i el 124 de la Llei del Mercat de Valors, que estableixen la responsabilitat dels emissors de follets
informatius i d’informes de solvència, van quedar en paper mullat en el referit cas. Esperem i seria de desitjar que els sistema en el present cas actuï i sigui eficaç i no obri les portes a un escenari de quasi
monopoli (crec que l’oligopoli ja està superat) que ens deixi a tots ens mans d’uns pocs. No volem aquest futur.

L’advocat Joan Andreu Reverter parla de fons voltors i hipoteques IRPH a Ràdio Cambrils

Bufet Reverter — Fri, 10 Nov 2023 15:16:33 +0000

Joan Andreu Reverter ha participat aquest matí al seu espai mensual a Ràdio Cambrils. El programa d’avui s’ha centrat en dos temes d’actualitat al nostre despatx sobre els que recentment hem aconseguit sentències favorables:

Els fons voltors. Són empreses de dubtosa reputació que compren deutes de tercers i assetgen als creditors amenaçant-los amb portar-los als tribunals, però, paradoxalment, van molt mal preparats a la via judicial. Se’ls pot guanyar!!!
Hipoteques IRPH. Una sentència recent ens torna a demostrar que la nul·litat és possible, perquè les entitats no informaven correctament els seus clients sobre les condicions dels préstecs hipotecaris vinculats a aquests índex.

Escolteu el programa al següent enllaç: https://www.radiocambrils.cat/programs/seccions-de-el-mon-de-cambrils/radiocambrils_podcast_3189

L’advocat Joan Andreu Reverter valora el creixement dels abusos bancaris durant el 2022 al Diari de Tarragona

Bufet Reverter — Fri, 20 Oct 2023 07:54:36 +0000

Els casos d’abusos bancaris van créixer a la demarcació de Tarragona un 15% el 2022, un increment que arriba a duplicar-se si ens fixem en les xifres de 2019, segons les xifres del Banc d’Espanya. L’any passat a Tarragona es van registrar un total de 379 queixes, amb les comissions i els fraus online com algunes de les principals modalitats. Joan Andreu Reverter recorda que “bona part d’aquests abusos de les entitats bancàries es poden reparar per la via dels tribunals”.

LLEGIR ARTÍCLE AQUÍ

Hipoteques IRPH: Europa obre la porta de la nul·litat

Bufet Reverter — Tue, 18 Jul 2023 07:48:54 +0000

Article de l’advocat Joan Andreu Reverter publicat al Diari de Tarragona d’aquest dimarts 18 de juliol sobre la porta que obre per als afectats de les hipoteques IRPH la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de dijous passat. El dictamen traspassa la decisió sobre si hi ha d’haver nul·litat d’aquests préstecs als tribunals espanyols, però deixa molt clar que els bancs tenien (i tenen) l’obligació d’informar d’una manera adequada els seus clients sobre els productes que els venen. Una bona praxi que no es va portar a la pràctica en la majoria d’aquestes hipoteques.

El passat dijous 13 de juliol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va emetre una sentència sobre un dels casos més flagrants d’abusos bancaris que hem viscut a l’Estat espanyol en els darrers anys i que ha desencadenat una llarga batalla judicial, que encara té recorregut. Em refereixo als crèdits hipotecaris vinculats a l’índex IRPH, una modalitat a la que a Espanya es calcula que es van acollir al voltant d’un milió de persones, un volum que la situa com al segon més utilitzat només per darrere, a molta distància, això si, de l’Euríbor.

A grans trets, la sentència del TJUE ha estat rebuda pels afectats i pels juristes amb un cert regust agredolç, perquè traspassa als tribunals espanyols la responsabilitat de decidir, cas per cas, si es pot dictaminar la nul·litat d’aquets préstecs. Però en aquest article vull posar en valor la part més positiva de la doctrina que es desprèn d’aqueta sentència, i que, al meu parer, obre definitivament la porta a
reclamar per la via judicial aquestes nul·litats pel fet que les entitats bancàries no van ser transparents a l’hora de col·locar als seus clients aquests productes pensant evidentment en el seus interessos i no en
els dels consumidors, que no rebien la informació adequada per a prendre la millor decisió.

Dic això perquè aquesta sentència apel·la a l’obligatorietat dels bancs a informar clarament els seus clients dels avantatges i inconvenients dels productes que els venen, com és el cas de les hipoteques IRPH. En concret, a lliurar-los un fulletó que informi de les condicions financeres de cada producte i d’una certa perspectiva històrica. I ho fonamenta amb l’argument que la primera premissa per al bon funcionament de qualsevol mercat resideix en facilitar la informació més rellevant que permeti la comparació de les ofertes entre les diferents entitats, estimulant així la competència, un dels principis que regeixen l’economia de lliure mercat.

Un argumentari aquest que ens transporta a un marc legal fixat ja a Espanya fa 29 anys, amb la transposició d’una directiva europea concretada en l’ordre de 5 de maig de 1994 sobre “la transparència de les condicions financeres dels préstecs hipotecaris”. L’essència d’aquella disposició legal era la mateixa que la de la sentència europea de dijous passat: són els bancs els que han de ser proactius en l’esforç d’assegurar que el client té tota la informació rellevant per decidir si un producte li interessa o no. Una deferència que, en la gran majoria de casos, no es va portar a la pràctica.

De fet, la mala praxi de no informar adequadament els consumidors, superant l’asimetria contractual entre les entitats i els seus clients que també està contemplada legalment, ha tingut tots aquests anys
cobertura a l’ordenament legal espanyol. El mateix Tribunal Suprem va interpretar el marc legal en contra dels interessos del consumidor i a favor de les entitats bancàries, el que va desencadenar
diverses sentències entre novembre 2020 i gener de 2021 en les que es reconeixia que la informació que es donava als consumidors no era transparent, però que no fos transparent no significava que fos
abusiva, i si no era abusiva no es podia declarar nul·la.

Aquestes sentències anaven una mica més enllà i, amb un plantejament surrealista, segons la meva opinió, argumentaven que el consumidor tenia la possibilitat d’estar assabentat dels pros i contres perquè la informació sobre l’evolució de l’IRPH estava publicada al BOE i tenia ressò als mitjans de comunicació.

Un marc mental que, si ens fixem en la decisió del Tribunal Superior de la Unió Europea del passat dijous queda fora de joc. Obrint una escletxa importantíssima per reclamar judicialment la nul·litat d’aquestes hipoteques IRPH que tant mal han fet als interessos dels seus clients. El resum és que si no hi ha informació no hi ha transparència, i si no hi ha transparència ha d’haver nul·litat. Tal com es deduïa de l’ordre de 5 de maig de 1994 i com ara, després de la reforma de 2019, ens ho diu l’article 83 del text refós de la Llei General de Defensa dels Consumidors. A banda que, estaran d’acord amb mi, és un
raonament de sentit comú, que en matèria d’abusos bancaris lamentablement és el menys comú dels sentits.

Frenat un desnonament perquè els teòrics ocupes eren els propietaris del pis

Raquel — Fri, 16 Jun 2023 09:05:03 +0000

El diari ARA es fa ressò d’un cas guanyat pel nostre despatx, en el que l’entitat bancària CaixaBank -a través de Servihabitat- pretenia desallotjar els propietaris de l’habitatge sense oferir-los una alternativa de protecció social, tal com estableix la llei quan es tracta de persones en situació de vulnerabilitat, com és el cas d’aquesta parella de Riudoms.

Una mala praxi bancària que combatem des del nostre despatx i sobre la que, afortunadament, la jurisprudència ens va donant la raó.

https://www.ara.cat/campdetarragona/frenat-desnonament-perque-teorics-ocupes-propietaris-pis_1_4693423.html