Passa el temps i sembla que no acabem d’aprendre totes les lliçons que ens haurien hagut de quedar molt clares durant la crisi financera de 2008. En els anys precedents a aquell crack sistèmic, la bogeria del mercat de l’habitatge feia que els bancs, moguts per l’afany del creixement exponencial, concedissin crèdits temeraris a persones o famílies amb una solvència molt dubtosa, d’una gran fragilitat. El resultat de tot allò, ja el sabem: crèdits que no es tornaran mai, habitatges buits o mal venuts i famílies amb deutes per a tota la vida. Un desastre.

I tot perquè els bancs no feien uns deures morals molt obvis: avaluar amb rigor aquesta solvència de les persones a les que deixaven els seus diners, un exercici del qual ells haurien hagut de ser els primers interessats ja que, quan es fa un préstec, l’objectiu hauria de ser recuperar-lo, perquè, si això no passa, el negoci que suposa un crèdit desapareix. Però van primar les visions a curt termini, l’afany per engreixar les xifres de concessió d’hipoteques i el sense sentit d’un model amb peus de fang que ens va portar a la ruïna a tota la societat.

Posteriorment, i vistes les males praxis del sector financer, aquest anàlisi de solvència va passar de ser un deure moral i un exercici de prudència a ser una obligació legal. Així ho estableix una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea de 2008, una ordre i una llei reguladora del consum de 2011 i una llei sobre crèdits immobiliaris de 2019.

Però, malgrat aquesta aparent àmplia protecció, a la pràctica alguns bancs poden seguir fent la seva per defensar els seus interessos en alguns situacions concretes. I això per les imperfeccions i la laxitud d’aquestes suposades garanties legals. En primer lloc, perquè, com queda clar a molts nivells, la Unió Europea és un club d’amics que no es volen fer la guitza els uns als altres. Això, en aquest assumpte, significa que l’obligació de fer l’anàlisi de solvència que va marcar el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea l’apliquen o no els Estats en funció de les seves preferències. Tal com evidencia que en un cas a Txèquia servís per declarar nul un préste sense informe de solvència, cosa que no passa en general als tribunals espanyols.

A més, les esmentades normatives al nostre Estat parlen de l’obligatorietat de fer aquests estudis previs, però no fixen conseqüències clares en cas d’incompliment. Una escletxa que, com no hi havia cap dubte, aprofiten els bancs per escaquejar-se d’aquesta obligació. Fora bo fer un pas més per collar el sector financer i erradicar d’una vegada per totes aquestes pràctiques irresponsables que són injustes i perilloses per a tota la societat, tal com va quedar demostrat en la gran fallida de 2008.

ESCOLTAR ENTREVISTA

La banca sempre guanya. I sempre discuteix tot allò que pot afectar als seus ingents beneficis, com l’impost del que parlàvem. Queda clar que la societat no pot deixar en la consciència social de les entitats financeres ni dels seus directius que, a banda d’estar enfocats a resultats, ho estiguin també, una mica, a complir amb la teòrica funció social que tenen encomanada. No els interessen els deures i no els interessen els deutes, com el que van contreure quan el 2012 els vam rescatar entre tots amb més de 120.000 milions d’euros que goso vaticinar que mai seran retornats en la seva totalitat.

Haurà de ser la societat, doncs, qui exigeixi a la banca que faci alguna cosa més que lucrar-se. Perquè el sector no té complexos. Per enumerar algunes tendències que conviden a fer alguna cosa podem parlar de la dimissió dels bancs a oferir una atenció personalitzada al seus clients. O del tancament d’oficines. O de l’aixeta del crèdit a les empreses, cada cop més draconiana. O de l’oportunisme d’oferir crèdits amb interessos abusius als damnificats per la DANA. O de l’intent d’escaquer-se de la seva responsabilitat davant l’epidèmia d’estafes digitals. I podríem seguir…

La ciutadania ha d’exercir més pressió. Als seus representants polítics, perquè activin polítiques tributàries i reguladores que posin límits a aquest festí bancari. I per la via judicial, informant-se i identificant en quins casos les entitats abusen de nosaltres. Només així podrem plantejar un pols que, malgrat els progressos dels últims anys, segueix estan molt desequilibrat. I no ho oblidem: la banca seguirà guanyant, perquè quan no ho fa socialitza les seves pèrdues. Per tant, demanem-los coses a canvi.

L’opa del BBVA al Banc Sabadell és el cop de gràcia a la reducció d’un mercat bancari que, com qualsevol mercat en el que la competència queda molt minimitzada o desapareix, els clients queden en mans de les condicions draconianes que imposen un petit grup d’operadors. Anem cap a aquest escenari, si no hi som ja, com estan començant a notar molts usuaris.

L’última notícia que ha transcendit sobre aquest cas és deliciosa per a algú que està familiaritzat amb els habituals tripijocs dels bancs amb els seus inversors i clients. Em refereixo a la que es fa ressò a que el
BBVA ha advertit als seus inversors dels riscos de l’operació que està impulsant mitjançant un fullet informatiu. Una acció aquesta que respon a l’obligació que tenen els bancs de ser transparents, però
que ha estat sistemàticament ignorada per la gran majoria d’entitats bancàries en els darrers anys, amb els casos de Bankia o Banco Popular com els més escandalosos, amb milers de persones enganyades
sobre la situació real del banc.

Un altre element que crida l’atenció són les reiterades advertències del mateix fullet del BBVA sobre la possibilitat que hi hagi “esdeveniments imprevistos relacionats amb actius o negocis adquirits que
poden no haver estat revelats” o “passius imprevistos”. És a dir, que un banc sospita d’un altre banc que en una operació de compravenda li amaguin coses rellevants. Entre pillos anda el juego…

Davant de tot plegat, la societat i les autoritats que els representen només podem exigir el que sempre haurien hagut d’exigir i que si s’hagués portat a la pràctica ens hauria estalviat molts problemes: que els
organismes supervisors extremin el rigor a l’hora de fer la (important) tasca que tenen encomanada. Ens juguem quelcom més que una associació lliure entre operadors privats, ja que l’activitat principal
d’aquests operadors és determinant per a la bona salut econòmica del comú dels mortals. Justament és per això que estan supervisats.

Però la meva crítica no va només adreçada als supervisors institucionals, sinó també a les grans firmes d’auditors encarregades d’avalar aquests tipus d’operacions. Faig aquesta manifestació perquè no hem
d’oblidar-nos de l’eufòria en què fou presentada l’ampliació de capital de BANCO POPULAR ESPAÑOL, SA., l’any 2016, on es constatava a través del fullet informatiu la solvència de l’entitat bancària.

La resta de la història ja és coneguda, la solvència no existia, els qui hi van invertir van perdre els seus diners (amb l’excepció dels que van poder obtenir sentències favorables abans de la sentència del
Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5 de maig de 2022) i sembla que ningú és responsable d’aquella presentació de solvència que no hi era. Ens podem plantejar quina funció feia la gran auditora
i garant d’aquella ampliació de capital, quan resulta que el contingut del fullet informatiu no s’ajustava ni de bon tros a la realitat?

La qüestió és que molts estalviadors van confiar en el sistema i el sistema els va fallar. Articles com el 38.3 i el 124 de la Llei del Mercat de Valors, que estableixen la responsabilitat dels emissors de follets
informatius i d’informes de solvència, van quedar en paper mullat en el referit cas. Esperem i seria de desitjar que els sistema en el present cas actuï i sigui eficaç i no obri les portes a un escenari de quasi
monopoli (crec que l’oligopoli ja està superat) que ens deixi a tots ens mans d’uns pocs. No volem aquest futur.

També les entitats bancàries, com damnificades, han reforçat la seva seguretat informàtica i, d’altra banda, la pedagogia als seus clients per a intentar frenar aquesta ona delictiva. Però sovint s’oblida la seva responsabilitat davant un robatori digital. Fins i tot en els casos de sostracció de fons en els comptes corrents, amb l’argument que ha estat el titular qui ha facilitat les seves dades o claus d’accés a algú que es cap a passar pel banc. És obvi que el lladre és un tercer al qual serà difícil perseguir policialment, però també que l’entitat ha fallat.

Així ho diuen tant la normativa europea (la 2015/2366 de serveis de pagament) com l’estatal (el Real-Decret llei 19/2018, de 23 de novembre, de serveis de pagament) que estableixen aquesta responsabilitat que podem exigir a les entitats bancàries. Com a dipositàries i custòdies dels nostres diners, els bancs han de vetllar perquè les transferències digitals es facin en un entorn de seguretat, de la mateixa manera que tenen una responsabilitat en els casos de xecs falsos.

Això implica l’obligació de dotar-se de les mesures tecnològiques suficients que garanteixin a l’usuari la seguretat de les operacions. Si hi ha una omissió, insuficiència o defectuós funcionament d’aquestes mesures, han de ser les pròpies entitats bancàries les que han d’assumir les conseqüències derivades de la fallada del sistema de seguretat. La jurisprudència cada vegada va més en aquesta línia, a pesar que la primera resposta que donen alguns bancs és la de rentar-se les mans i imputar la responsabilitats -i les quanties- als clients.

Suplantació
Però hi ha un altre àmbit en el qual els bancs tenen també responsabilitat, en aquest cas d’una manera més indirecta, però igualment reclamable. Ho exposo a partir d’un cas real, que recentment ha acabat bé per a la víctima després de no pocs esforços i arguments legals del nostre despatx per a defensar els seus drets. Es tracta d’un empresari que havia de pagar un servei i que ho va fer a un número de compte nou que el proveïdor li va facilitar per e-mail.

Com probablement hauran endevinat, el correu electrònic que va rebre era fals, i el remitent suplantava a qui havia de cobrar la factura. L’import es va ingressar en un compte d’un important banc espanyol i, l’endemà, ja havia estat redirigit a un altre compte registrat en un altre país, en aquest cas en l’Est d’Europa. Impossible recuperar els diners.

Després de la preceptiva recerca descobrim que el titular del compte d’aquesta entitat era una persona estrangera, amb nacionalitat de les Illes Seychelles, que no va acreditar NIE, simplement es va identificar amb un passaport. Això sí, va comprar una assegurança de vida a l’entitat financera i va respondre a unes certes preguntes sobre la seva salut i el seu estil de vida, que sembla que és més important perquè un banc t’accepti que si el teu perfil presenta determinats dubtes sobre la teva identitat, les teves activitats i els riscos financers que es deriven de tot això.

Què diu la llei
El Codi Civil espanyol, en el seu article 1902, estableix que qui causa un mal, ja sigui per acció o per omissió, per culpa o negligència, està obligat a reparar-lo. És evident que en aquest cas sense la participació del banc el delicte no podria haver-se consumat. Un banc ha de verificar que les dades d’algú que obre un compte són reals. Per això, a pesar que l’estafa no l’ha practicat el banc, és responsable d’aquesta.

No exigir el NIE a un estranger no és de rebut, i més quan la seva nacionalitat és la d’un paradís fiscal. Són, en definitiva, símptomes de prioritzar l’ànim de lucre per a captar clients abans que la seguretat del propi banc i de la societat en general. En aquests casos, els bancs són també responsables de la ciberdelinqüència i, per tant, és legítim reclamar-la judicialment.

Tant en la responsabilitat directa com en la indirecta, cal estudiar la cadena de fets que han permès la comissió del delicte per a avaluar les diferents responsabilitats. I superar la primera resposta que acostumen a donar els bancs que, com hem dit, posarà el focus en la negligència de la víctima. Afortunadament, cada vegada més jutges no ho veuen així.

En aquest article n’esmentarem algunes de les que, malauradament, estan de moda, i que van molt més enllà del ja bastant conegut phising, que consisteix en un missatge al nostre telèfon en el que els lladres es fan passar per la nostra entitat bancària i ens demanen les nostres claus d’accés que, un cop obtingudes, els permeten robar-nos els diners. Una pràctica que en els darrers mesos ha generat una gran alarma social, pel gran volum de casos detectats. Lamentablement, els lladres han diversificat molt els seus procediments, i s’estenen sobre una gran quantitat d’operacions habituals, amb les compres online i el seguiment de la seva logística com a grans fuites de seguretat per als nostres diners.

D’entre les diverses tendències de les que vull alertar, destaca el SIM phishing, en el que les xarxes criminals es conxorxen amb un treballador d’una companyia telefònica. Aquestes bandes operen als caixers automàtics per prendre dades del nostre telèfon mòbil. Així saben que tenim diners a aquella entitat, i gràcies al col·laborador necessari que treballa a una companyia telefònica, fan un duplicat de la targeta SIM. Això els permet fer tot tipus de transferències, per exemple amb el sistema de Bizum que tan utilitzem, esquivant els mecanismes de seguretat del banc.

Una altra modalitat és l’spear phishing. Consisteix en hackejar els ordinadors d’una empresa, fer-se passar per un proveïdor seu i reclamar-li el pagament d’una factura, simulant un canvi de compte bancari. Fins i tot estimulant el pagament amb una quitança argumentada per dificultats de tresoreria. En aquest cas, és molt difícil reclamar la responsabilitat de l’entitat financera, perquè el que falla és el sistema de seguretat de l’empresa, i no del banc.

Els lladres han diversificat molt els seus procediments, i s’estenen sobre una gran quantitat d’operacions habituals

Què podem fer davant d’aquestes tendències? Primer ser extremadament prudent i desconfiat en les operacions electròniques

Cada vegada són més els abusos bancaris que surten a la llum. Entre ells, el que ha aixecat més polseguera en els últims anys és la manca d’informació pel que fa a l’IRPH. Un índex hipotecari que en els últims anys ha generat una allau de processos judicials.

Ens ho explica l’advocat Joan Andreu Reverter a Canal Reus TV:

Amb la desaparició dels índexs IRPH – Caixes i IRPH – Bancs, les entitats financeres havien de referenciar els crèdits hipotecaris de les empreses a l’IRPH – Entitats, l’únic que va quedar vigent

Com en altres articles he esmentat, no només els consumidors són víctimes d’abusos bancaris, sinó també les empreses i societats mercantils en general. Un exemple, que adquireix important rellevància en aquests temps pandèmics, és la interpretació que certes entitats financeres han efectuat d’una clàusula d’un contracte de préstec per a canviar el sentit inicial del mateix, malgrat la claredat de la Llei.

Moltes empreses han hagut d’acudir als préstecs hipotecaris i han acabat referenciant-los a IRPH-Caixes o a IRPH-Bancs. Aquests índexs van desaparèixer l’any 2013; llavors s’hauria d’haver aplicat l’índex substitutiu que establia la Llei 14/2013, de 27 de setembre, a la seva disposició addicional quinzena: l’IRPH-Entitats, l’únic d’aquest tipus d’índex que encara era vigent.

Fins aquí tot era normal, ja que ara no estem qüestionant, ni podem fer-ho perquè no ens estem referint a consumidors, la manca de transparència de l’IRPH, en qualsevol dels seus vessants. La qüestió va més enllà, perquè algunes entitats financeres, entre les quals destaca Caixabank, SA., van decidir que no aplicarien aquest tipus d’índex substitutiu, l’IRPH-Entitats; sinó que aplicarien, en virtut d’una clàusula residual, l’últim resultat que s’hagués pogut obtenir amb els desapareguts índex i això de manera fixa i permanent en el temps fins a l’extinció del préstec.

Algunes entitats van aplicar l’últim valor dels índexs desapareguts convertint els préstecs variable a d’interès fix pervertint així l’esperit dels contractes

Això suposava que el préstec, a interès variable en el seu origen, passava a ser a interès fix durant la resta de vigència del mateix. La qual cosa representava i representa trencar l’equilibri del contracte, perquè l’empresari havia atorgat el seu consentiment al préstec en base a què l’interès seria variable i de fet, la pròpia Llei 14/2013, de 27 de setembre, abans esmentada, precisament preveu un índex substitutiu (per al cas que no n’hagués un altre de pactat), per a preservar aquest equilibri, aquesta variabilitat del tipus d’interès.

L’entitat financera considera que una clàusula residual, com la que ara transcriuré, implica un pacte que les parts han de respectar: “La interrupción, durante un lapso de tiempo superior a un periodo de revisión, de la publicación del índice de referencia substitutivo, dará lugar a aplicar el último tipo de interés nominal que haya sido posible calcular.”

Aquesta clàusula residual no és un pacte i, a més a més, està prevista per a casos d’interrupció o suspensió d’un índex pactat prèviament com és el substitutiu de l’adoptat inicialment. Però, la golafreria de passar a tipus fix tota una sèrie de préstecs, normalment de quantia important, durant tota la vigència dels mateixos, ha pervertit el sentit d’interpretació contractual bàsic: ningú que concerta un préstec hipotecari a tipus variable no pot concebre que, en un moment determinat i contra la seva voluntat, passi a ser a tipus fix, durant tota la vigència del mateix (hem de pensar que a l’any 2013 l’IRPH, tant el de Bancs com el de Caixes, quan desapareixen, presentaven uns valors de 3,940% i de 3,267%).

La tenacitat dels empresaris ha aconseguit que els Tribunals els donin la raó i puguin recuperar els diners de més que se’ls han cobrat

La tenacitat i l’esforç dels empresaris, que no s’han resignat a l’abús, han tingut com a conseqüència que els Tribunals es vagin decantant per donar la raó a les empreses, en el sentit, de considerar que aquesta clàusula residual està pensada només per a casos d’interrupció, mai per al cas de desaparició dels índexs, que és el supòsit en què la Llei 14/2013, de 27 de setembre, preveu l’aplicació de l’IRPH-Entitats. Altrament, aquesta corrent jurisprudencial també rebutja el tipus fix, perquè considera que és un trencament de l’equilibri del contracte (l’empresa prestatària va acceptar el préstec amb la creença que meritaria un interès variable, no fix). Finalment, els Tribunals també consideren que, ja que l’entitat financera és qui ha redactat una clàusula ambigua i obscura, s’ha d’aplicar aquella norma que diu que les clàusules obscures no s’han d’interpretar a favor de la part que ha ocasionat l’obscuritat.

Les Sentències dictades sobre aquesta nova mala praxi bancària obliguen les entitats financeres a aplicar l’IRPH-Entitats, en els termes que estableix la Llei 14/2013, de 27 de setembre, amb caràcter retroactiu. Això vol dir, que el préstec tornarà a estar referenciat a interès variable i l’entitat bancària haurà de retornar els diners cobrats de més, durant el temps que s’ha aplicat de manera indeguda un tipus fix. Una jurisprudència que, novament, obre la porta a que les empreses damnificades reclamin el que, en justícia, és seu, I una eina que també pot contribuir a sanejar els comptes en els temps complexos que vivim.

Sabem que els polítics són molt hàbils en l’ús del foc d’encenalls. Acostumen a anunciar mesures amb termes grandiloqüents i atractius que, sovint, provoquen un impacte positiu molt superficial i de curta durada. És el cas de les moratòries als préstecs hipotecaris incloses ja en el primer paquet de mesures estatals per combatre l’impacte de la Covid-19. Va ser un encert. Però gairebé un any després, i un cop constatada la profunditat de la crisi generada per la pandèmia, es fa evident la necessitat d’ampliar l’abast d’aquesta mesura: en el temps i en el nombre de beneficiaris, tant a nivell dels particulars, les empreses o altres organitzacions.

I per aprofundir en aquesta línia, cal demanar als bancs que assumeixin un esforç i un sacrifici més ferm, més contundent. I és legítim fer-ho, per diversos motius. Primer perquè, no ho oblidem, la moratòria significa renunciar a ingressos presents, però que són recuperables en el futur, perquè ‘moratòria’ no significa ‘condonació’, sinó ‘ajornament’.

En segon lloc, perquè les entitats bancàries disposen de mecanismes que els permeten dotar-se de liquiditat, la qual cosa compensaria la manca d’ingressos temporal. Aquests mecanismes tenen la seva font en el Banc Central Europeu, que actualment està desenvolupant les mesures d’ajut per a pal·liar les conseqüències de la crisi. És a dir, d’igual manera que està comprant deute públic dels Estats, per a garantir el seu finançament, també pot injectar liquiditat a les entitats financeres que apliquin aquestes moratòries.

En tercer lloc, per interès propi. Tot i que a l’anterior crisi iniciada a l’any 2008 les entitats financeres van desemparar molts particulars i van permetre l’ofegament de moltíssimes empreses per manca de finançament, en l’actual context, els bancs han d’estar molt interessats en evitar un enfonsament del sistema econòmic, donat que l’abast de la pandèmia ens situa davant d’un abisme d’una profunditat encara difícil de preveure. I ningú vol quedar-se sense clients, tampoc els bancs.

Els bancs van ser rescatats amb diners públics en l’anterior crisi; ara és se’ls ha d’exigir que assumeixin sacrificis en benefici de la societat. Per a ells, és una oportunitat de redempció

Finalment, hi ha una raó d’equitat, de moral pública, fins i tot, ara que tan de moda està la responsabilitat social corporativa, que massa vegades es queda en simple cosmètica i blanqueig
reputacional. En l’anterior crisi, les entitats financeres sí que van ser ajudades amb diner públic. Per tant, les que queden, molt sanejades i amb una sostinguda capacitat de presentar quantiosos beneficis els darrers anys, ara sí que se’ls pot exigir que siguin elles les que assumeixin aquest sacrifici en benefici del sistema econòmic i la societat que les va rescatar ara fa gairebé 9 anys. És, en aquest sentit, una oportunitat de redempció per al sector.

A nivell empresarial, aquest esforç addicional que demanem hauria d’anar més enllà dels sectors extremadament vulnerables. Això no significa que s’hagin d’estendre les moratòries -o qualsevol altre ajut públic- a tothom, perquè lamentablement els recursos no són infinits. Però el criteri fonamental hauria de ser el suport a les petites i mitjanes empreses. No oblidem que la millor política social és protegir l’ocupació. I, en aquest país, la gran majoria de llocs de treball els genera el sector de les pimes.

Òbviament, sectors com la restauració, el turisme i el comerç han d’estar a primera línia. Però cal anar més enllà i incloure en aquestes mesures totes les empreses que, encara que no hagin hagut de baixar la persiana, hagin estat objectivament perjudicades per la conjuntura. I, no hauria de ser necessari dir-ho, però els antecedents ens obliguen a fer-ho: no s’hauria de permetre que també se’n beneficiessin les empreses de l’Ibex-35, ni les grans constructores que es nodreixen de l’obra pública, perquè ja disposen d’abundants mecanismes, donada la seva estructura i solvència, per a solucionar els seus problemes de liquiditat.

Al final, l’enigma el trobem en si els nostres governants, del color que siguin i al nivell que sigui, seran capaços d’articular i gestionar correctament aquestes mesures. En anteriors ocasions, els governants han estat capaços de fomentar aquests ajuts, per exemple quan s’han impulsat els codis de bones pràctiques bancàries, que han permès molts ciutadans gaudir de moratòries en les seves hipoteques o quan han forçat legislativament a donar solucions com els lloguers socials en casos d’execucions hipotecàries. Fins i tot, en relació a la petita i mitjana empresa, quan a l’any 2015 es va dictar una norma que obligava a comunicar amb tres mesos d’antelació la voluntat del banc de no renovar un finançament, a fi de permetre buscar-ne un altre de nou i evitar que el tall sobtat d’aquest finançament aboqui a la morositat i a la impossibilitat de continuïtat empresarial.

En conseqüència, cal elaborar un marc general sobre el tipus d’ajuts i sobre les moratòries, no només en relació als pagaments de les quotes hipotecàries, sinó també referit al pagament d’impostos i de cotitzacions a la Tresoreria de la Seguretat Social, a fi de no permetre que el sistema s’enfonsi. Crec que és possible, el que no és admissible és la sensació d’incertesa i d’inseguretat que actualment ens estant donant els nostres governants.