Les cooperatives agràries, un fenomen molt arrelat al nostre país, han fet una gran feina per protegir el sector primari i els seus protagonistes, els petits productors que, sense el múscul que els ha proporcionat el cooperativisme, haurien tingut molt més difícil tirar endavant amb la seva activitat. Precisament aquests dies estan de rabiosa actualitat (i mai millor dit) les dificultats dels pagesos i ramaders per ser rendibles en un context advers, marcat per la globalització, el pes de la burocràcia i els abusos de la gran distribució, entre d’altres obstacles que amenacen un sector vital per a l’economia, el medi ambient i el benestar dels ciutadans. Les cooperatives son un agent important en aquesta lluita pel principi indiscutible que la unió fa la força, en un sector que per naturalesa està molt atomitzat.
Però de cooperatives, com de tot, n’hi ha de bones i de dolentes. I, per ser més exactes, i per preservar l’essència d’aquestes organitzacions i la pulcritud dels seus principis fundacionals, el que ha aflorat els darrers anys és que algunes cooperatives estaven mal gestionades. O pèssimament gestionades.
Davant d’aquesta constatació, un soci cooperativista ha de prendre algunes precaucions per evitar sortir esquitxat de les males decisions que, ja sigui amb bona o mala fe, han pres els responsables d’una determinada cooperativa. La primera és molt òbvia: estar molt a sobre de tot el que implica la gestió de la cooperativa a la que es pertany. I fer-ho d’una manera qualificada, és a dir, sotmetent aquelles decisions que puguin generar algun dubte, ja sigui per l’envergadura econòmica o per la naturalesa de l’acció, a experts legals independents. Perquè per aquí plorava la criatura en la gran majoria de les fallides que hem vist els darrers anys i que han afectat a la reputació de tot el sector.
Inversions faraòniques innecessàries, operacions financeres de dubtosa rendibilitat, incursions a activitats impròpies de l’activitat agrària… Son maniobres de risc que, ja sigui per desconeixement, afany lucratiu o manca de rigor professional poden fer que la bona feina de dècades i dècades d’una cooperativa en defensa dels interessos dels seus socis quedi sepultada per una aposta que clamava al cel des del primer moment, si hagués estat detectada per ulls qualificats. I generi una motxilla molt pesada per als socis, que hauran de respondre de la malifeta.
Precisament en aquest àmbit és on s’han de prendre les precaucions més extremes. I poso un exemple que darrerament ha passat per les meves mans: el d’una cooperativa que ha centrifugat sobre els socis la responsabilitat sobre les males decisions de gestió, protegint, per tant, a l’administrador. Una mena de xarxa de seguretat per evitar danys als potencials funambulistes que pilotin l’organització prenent decisions temeràries que saben que, si no surten bé, quedaran protegits per la solvència (o no) dels petits productors als que se suposa que representen.
Aquesta fórmula que permet els gestors socialitzar les conseqüències de les seves males decisions és, a banda d’immoral, manifestament il·legal. Ho diu clarament la Llei 12/2015, de 9 de juliol, que fixa un límit a la responsabilitat dels socis cooperativistes en les aportacions al capital social. I també la jurisprudència, com és el cas de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 71/2014, que dictamina en el mateix sentit de posar límits a les responsabilitats dels socis d’una cooperativa.
Òbviament, és una fórmula a rebutjar de manera anticipada, perquè més val prevenir que curar, però també denunciable a posteriori, ja que el marc legal de les cooperatives i la jurisprudència no avalen una manera de fer que representa un gran risc per a unes entitats que tenen encomanda una funció social i econòmica molt important: protegir la viabilitat de la pagesia i del món rural. I amb això no es pot jugar.
